¿Cómo se construyen las interacciones sincrónicas en las clases por videoconferencia? un estudio de casos en aulas chilenas de primaria

Abstract

[spa] La llegada del COVID-19 ha supuesto uno de los mayores desafíos educativos del siglo XXI. El tránsito de una educación presencial a una a distancia de emergencia desveló numerosas desigualdades en nuestro sistema educativo y, en la actualidad, un creciente interés por el rezago en el aprendizaje, la adopción de medidas para la recuperabilidad escolar y en oportunidades para transformar la educación. El distanciamiento físico no solo afectó en los tiempos disponibles para la enseñanza y el aprendizaje, sino en el punto más crítico que es la interacción, base de todo aprendizaje. Así, los objetivos de esta investigación buscaron caracterizar las interacciones sincrónicas realizadas a través de videoconferencia –patrones y movimientos discursivos–, así como la percepción de profesores y estudiantes sobre el aprendizaje en tiempos de pandemia. Se llevó a cabo un estudio de casos múltiple en el que participaron tres profesoras y sus cursos de 4º año básico de 3 centros educativos de Chile pertenecientes a la región de Antofagasta, Valparaíso y Magallanes. Durante el año 2020, se realizaron observaciones participantes de un total de 46 clases, seguidas de 6 entrevistas en profundidad a docentes y 3 entrevistas grupales a estudiantes. Los principales resultados muestran diferentes patrones y variaciones en la interacción sincrónica a lo largo de la secuencia de las clases. Así, las profesoras con una visión más tradicional de la enseñanza siguieron más bien patrones prototípicos Iniciación-Respuesta-Evaluación (IRE) que las profesoras con mayor conciencia sobre el impacto de la pandemia en las formas de aprender a distancia. Los resultados, a su vez, muestran una relación compleja no solo entre la interacción sincrónica y el contenido, sino que también con el tipo de actividad, la asignatura, el tipo de recurso utilizado y sobre todo el uso de la pantalla como soporte que marca los tránsitos entre actividades y géneros discursivos, así como posibilita mayor alternancia de los turnos de habla. De todas maneras, los resultados evidencian escasos momentos de paralelismo frente a los diferentes recursos semióticos que posibilitan la interacción sincrónica. Así, este estudio contribuye con evidencia empírica basada en la práctica sobre cómo la cámara web media la interacción a la vez que la condiciona en cuanto a las posibilidades o no de promover interacciones más ricas. En conclusión, si bien la educación de emergencia fue una medida transitoria y los centros educativos ya han retomado la modalidad presencial, las prácticas en la interacción sincrónica abren caminos para reconsiderar el potencial de este tipo de interacción desarrolladas en la xvii modalidad de videoconferencia. Este soporte permite diversificar las actividades didácticas que tienen lugar en la presencialidad, dando lugar a actividades híbridas que posibilitan la interacción entre personas que no compartan un mismo espacio físico. Asimismo, este estudio incide en la interacción como la principal estrategia del profesorado no tan solo para el desarrollo de funciones cognitivas de orden superior, sino como una poderosa herramienta que construye junto con el otro el conocimiento, los saberes y las relaciones afectivas que tienen lugar en contextos de aprendizaje llamados aula.

[cat] L'arribada del COVID-19 ha suposat un dels reptes educatius més grans del segle XXI. El trànsit d'una educació presencial a una a distància d'emergència va revelar nombroses desigualtats en el nostre sistema educatiu i, actualment, un interès creixent pel retard en l'aprenentatge, l'adopció de mesures per a la recuperabilitat escolar i en oportunitats per transformar l'educació. El distanciament físic no només va afectar els temps disponibles per a l'ensenyament i l'aprenentatge, sinó en el punt més crític que és la interacció, base de tot aprenentatge. Així, els objectius d'aquesta investigació van orientar se cap a caracteritzar les interaccions sincròniques realitzades a través de videoconferència –patrons i moviments discursius– així com la percepció de professors i estudiants sobre l'aprenentatge en temps de pandèmia. Es va dur a terme un estudi de casos múltiple en què van participar tres professores i els seus cursos de 4t any bàsic de 3 centres educatius de Xile pertanyents a la regió d'Antofagasta, Valparaíso i Magallanes. Durant l'any 2020, es van realitzar observacions participants d'un total de 46 classes, seguides de 6 entrevistes en profunditat a docents i 3 entrevistes grupals a estudiants. Els principals resultats mostren diferents patrons i variacions en la interacció sincrònica al llarg de la seqüència de les classes. Així, les professores amb una visió més tradicional de l'ensenyament van seguir més aviat patrons prototípics Iniciació-Resposta-Avaluació (IRE) que les professores amb més consciència sobre l'impacte de la pandèmia en les maneres d'aprendre a distància. Els resultats, alhora, mostren una relació complexa no només entre la interacció sincrònica i el contingut, sinó que també amb el tipus d'activitat, l'assignatura, el tipus de recurs utilitzat i sobretot l'ús de la pantalla com a suport que marca els trànsits entre activitats i gèneres discursius, així com possibilita més alternança dels torns de parla. De tota manera, els resultats xviii evidencien escassos moments de paral·lelisme davant dels diferents recursos semiòtics que possibiliten la interacció sincrònica. Així, aquest estudi contribueix amb evidència empírica basada en la pràctica sobre com la càmera web facilita la interacció alhora que la condiciona respecta a les possibilitats o no de promoure interaccions més riques. En conclusió, si bé l'educació d'emergència va ser una mesura transitòria i els centres educatius ja han reprès la modalitat presencial, les pràctiques en la interacció sincrònica obren camins per a reconsiderar el potencial d'aquest tipus d'interacció desenvolupades en la modalitat de videoconferència. Aquest suport permet diversificar les activitats didàctiques que tenen lloc a la presencialitat, donant lloc a activitats híbrides que possibiliten la interacció entre persones que no comparteixin un mateix espai físic. Així mateix, aquest estudi incideix en la interacció com la principal estratègia del professorat no tan sols per al desenvolupament de funcions cognitives d'ordre superior, sinó com una eina poderosa que construeix juntament amb l'altre al coneixement, els sabers i les relacions afectives que tenen lloc en contextos d'aprenentatge anomenats aula.

[eng] The advent of COVID-19 has been one of the greatest educational challenges of the 21st century. The transition from face-to-face education to emergency distance education revealed numerous inequalities in our educational system and, at present, a growing interest in learning backwardness, adopting of measures for school resilience, and opportunities for transforming education. The physical distance affected not only the time available for teaching and learning, but also the most critical point, interaction, the basis of all learning. Thus, the objectives of this research were to characterize the synchronous interactions carried out through videoconferencing - discursive patterns and movements - as well as teachers’ and students’ perceptions on learning in times of pandemic. A multiple case study was carried out with the participation of three teachers and their 4th grade classes from three educational centers in Chile belonging to the regions of Antofagasta, Valparaíso, and Magallanes. During the year 2020, participant observations of 46 classes were carried out, followed by six in-depth interviews with teachers and three group interviews with students. xix The results show different patterns and variations of synchronous interaction along the sequence of classes. Thus, teachers with a more traditional view of teaching tended to follow more prototypical Initiation-Response-Feedback (IRE) patterns than teachers who were more aware of the impact of the pandemic on ways of learning at a distance. The results also reveal a complex relationship not only between synchronous interaction and content, but also with the type of activity, the subject, the type of resources used and, above all, the use of the screen as a support that marks the transitions between activities and discursive genres, as well as enabling greater alternation of turns of speech. In any case, the results show few instances of parallelism concerning the different semiotic resources that enable synchronous interaction. Thus, this study contributes with empirical evidence based on practice on how the webcam both mediates and conditions interaction in terms of the possibilities or not of promoting richer interactions. In conclusion, although emergency education was a transitory measure and educational centers have already resumed the face-to-face modality, the practices of synchronous interaction open ways to reconsider the potential of this type of interaction developed in the videoconferencing modality. This support makes it possible to diversify the didactic activities in the face-to-face mode, giving rise to hybrid activities that enable interaction between people who do not share the same physical space. Likewise, this study emphasizes interaction as the main strategy of teachers not only for the development of higher-order cognitive functions but also as a powerful tool that builds together with others the knowledge, wisdom, and affective relationships that take place in learning contexts called classrooms.