Architecture by and for the community : the case of cohousing in Barcelona

Abstract

(English) Since the 2000s, collaborative housing has gained renewed interest in Europe as a solution to the growing demand for community-oriented living arrangements. This doctoral research focuses on cohousing, a collaborative housing form characterised by community living with self-contained private dwellings and shared spaces. These spaces are designed through a co-design process and self-managed by residents. This study examines the social, economic, and environmental dimensions of the cohousing phenomenon in relation to its architectural design. Cohousing is defined both as an event—a co-design process and a way of living—and as an object—a built artefact. The primary aim is to investigate the interdependence between these two spheres, i.e. spatial design and social dynamics. To achieve this aim, the research employs case study methodology with a mixed-methods approach is employed, combining quantitative data (such as mapping and listing cohousing initiatives and surveying space surfaces) with qualitative ethnographic methods (fieldwork, participant observation, and interviews). This dissertation analyses sixteen European cohousing projects built between 2000 and 2023. Almost half of these are in Southern Europe, addressing the knowledge gap in this region. The study maps the phenomenon in Southern European countries, analysing their main characteristics, evolution, and cross-country similarities and differences. The research focuses on the in-depth analysis of Barcelona's grant-of-use cohousing cooperatives, highlighting their transformation from a grassroots initiative to a systematic approach of implementation within a decade. Barcelona, with twenty projects built or under development, is the city with the most cohousing initiatives in Southern Europe. More importantly, it is the only city in the region to explicitly support cohousing in its municipal housing policies. The comparative analysis of the case studies demonstrates how community-driven design, promotion, and management generate procedural, normative, and architectural innovations. The co-design process involves intense negotiations between individual and collective interests, resulting in design solutions prioritising community values over individual convenience. These values often lead to innovations in design, urban planning, and housing regulations. At the same time, spatial characteristics are designed to encourage community life. This research applies Williams' Design for Social Contact Theory (2005) and Forty's concept of Flexibility (2004), demonstrating how design features can influence and enhance social dynamics and overall well-being within the cohousing community. Key design principles, such as shared facilities, gradual transitions between spaces, and strategically placed activity sites, significantly increase social interaction and community cohesion. The emphasis on flexibility, achieved through redundant space, technical means, or indeterminacy, allows spaces to adapt and respond to the evolving needs of cohousing residents. The findings of the post-occupancy analysis highlight the incremental inhabitation process, where spaces are progressively defined and transformed, and underscores the dynamic nature of cohousing environments. The work presented here provides the first systematic investigations of cohousing in Southern Europe. These quantitative and qualitative analyses can inform policies to support current and future initiatives. By identifying key elements, successful strategies, and challenges of the Barcelona model, this research offers valuable insights for replicating and scaling cohousing projects in Southern Europe. The cross-case spatial analysis gives designers guidance on effective design features. Additionally, the qualitative investigation into the project process sheds light on the critical challenges and innovative potential of need-based collaborative design.

(Català) A partir dels anys 2000, l'habitatge col·laboratiu a Europa ha cobrat un renovat interès com a solució a la creixent demanda de models de vida orientats a la comunitat. Aquesta recerca doctoral se centra en el cohousing, o covivenda, una forma d'habitatge col·laboratiu caracteritzada per la vida comunitària amb habitatges privats independents i espais compartits. Aquests espais es dissenyen a través d'un procés de co-disseny i són autogestionats pels residents. Aquest estudi examina les dimensions socials, econòmiques i ambientals del fenomen del cohousing en relació amb el seu disseny arquitectònic. El cohousing es defineix tant com un esdeveniment, un procés de co-disseny i una forma d'habitar, com un objecte, un artefacte construït. L'objectiu principal és investigar la interdependència entre aquestes dues esferes, és a dir, el disseny espacial i les dinàmiques socials dins del cohousing. Per assolir aquest objectiu, la recerca empra una metodologia d'estudi de cas amb un enfocament de mètodes mixtos, combinant dades quantitatives (com el mapa i llistat d'iniciatives de cohousing i el mesurament de superfícies d'espais) amb mètodes etnogràfics qualitatius (treball de camp, observació participant i entrevistes). Aquesta dissertació analitza setze projectes de cohousing europeus construïts entre el 2000 i el 2023. Gairebé la meitat d'aquests es troben al sud d'Europa, abordant el buit de coneixement en aquesta regió. L'estudi mapatge el fenomen en els països del sud d'Europa, analitzant les seves principals característiques, l'evolució del fenomen i similituds i diferències entre països. La recerca se centra en l'anàlisi en profunditat del cohousing com a cooperatives d'habitatge en cessió d'ús a Barcelona, destacant la seva transformació d'una iniciativa de base a una implementació sistemàtica en una dècada. Barcelona, amb vint projectes construïts o en desenvolupament, és la ciutat amb més iniciatives de cohousing al sud d'Europa. Més important encara, és l'única ciutat de la regió que dóna suport explícitament al cohousing en les seves polítiques municipals d'habitatge. L'anàlisi comparativa dels estudis de cas demostra com el disseny, la promoció i la gestió impulsats per la comunitat generen innovacions processals, normatives i arquitectòniques. El procés de co-disseny implica intenses negociacions entre interessos individuals i col·lectius, resultant en solucions de disseny que prioritzen els valors comunitaris sobre la conveniència individual. Aquests valors sovint porten a innovacions en el disseny, la planificació urbana i les normatives d'habitatge. Al mateix temps, les característiques espacials estan dissenyades per fomentar la vida comunitària. Aquesta recerca aplica la Teoria del Disseny per al Contacte Social de Williams (2005) i el concepte de Flexibilitat de Forty (2004), demostrant com les característiques de disseny poden influir i millorar les dinàmiques socials i el benestar general dins de la comunitat de cohousing. Aquests principis de disseny són claus per augmentar significativament la interacció social i enforteixen la cohesió comunitària. L'èmfasi en la flexibilitat permet que els espais s'adaptin i responguin a les necessitats canviants dels residents del cohousing. Els troballes de l'anàlisi post-ocupació destaquen un procés d'ús incremental, on els espais es defineixen i transformen progressivament, subratllant la naturalesa dinàmica dels entorns de cohousing. El treball presentat aquí proporciona la primera recerca sistemàtica del cohousing al sud d'Europa. Aquestes anàlisi, poden reforçar polítiques d'ajuda a les iniciatives actuals i futures. L'anàlisi espacial de casos ofereix orientació als dissenyadors sobre característiques de disseny efectives. A més, la recerca qualitativa del procés del projecte fa llum sobre els desafiaments crítics i el potencial innovador del disseny col·laboratiu basat en un ampli espectre de necessitats diverses i complexes.

(Español) A partir de los años 2000, la vivienda colaborativa en Europa ha cobrado un renovado interés como solución a la creciente demanda de modelos de vida en comunidad. Esta investigación doctoral se centra en el cohousing, o covivienda, una forma de vivienda colaborativa caracterizada por la vida comunitaria con viviendas privadas independientes y espacios compartidos. Estos espacios se diseñan a través de un proceso de co-diseño y son autogestionados por los residentes. Este estudio examina las dimensiones sociales, económicas y ambientales del fenómeno del cohousing en relación con su diseño arquitectónico. El cohousing se define tanto como un evento, un proceso de co-diseño y una forma de habitar, como un objeto, un artefacto construido. El objetivo principal es investigar la interdependencia entre estas dos esferas, es decir, el diseño espacial y las dinámicas sociales dentro del cohousing. Para lograr este objetivo, la investigación emplea una metodología de estudio de caso con un enfoque de métodos mixtos, combinando datos cuantitativos (como el mapeo y listado de iniciativas de cohousing y el levantamiento de superficies de espacios) con métodos etnográficos cualitativos (trabajo de campo, observación participante y entrevistas). Esta disertación analiza dieciséis proyectos de cohousing europeos construidos entre 2000 y 2023. Casi la mitad de estos se encuentran en el sur de Europa, abordando el vacío de conocimiento en esta región. El estudio mapea el fenómeno en los países del sur de Europa, analizando sus principales características, la evolución del fenómeno y similitudes y diferencias entre países. La investigación se centra en el análisis en profundidad del cohousing como cooperativas de vivienda en cesión de uso de Barcelona, destacando su transformación de una iniciativa de base a una implementación sistemática en una década. Barcelona, con veinte proyectos construidos o en desarrollo, es la ciudad con más iniciativas de cohousing en el sur de Europa. Más importante aún, es la única ciudad de la región que apoya explícitamente el cohousing en sus políticas municipales de vivienda. El análisis comparativo de los estudios de caso demuestra cómo el diseño, la promoción y la gestión impulsados por la comunidad generan innovaciones procesales, normativas y arquitectónicas. El proceso de co-diseño implica intensas negociaciones entre intereses individuales y colectivos, resultando en soluciones de diseño que priorizan los valores comunitarios sobre la conveniencia individual. Estos valores a menudo llevan a innovaciones en el diseño, la planificación urbana y las normativas de vivienda. Al mismo tiempo, las características espaciales están diseñadas para fomentar la vida comunitaria. Esta investigación aplica la Teoría del Diseño para el Contacto Social de Williams (2005) y el concepto de Flexibilidad de Forty (2004), demostrando cómo las características de diseño pueden influir y mejorar las dinámicas sociales y el bienestar general dentro de la comunidad de cohousing. Estos principios de diseño son clave para aumentar significativamente la interacción social y fortalecen la cohesión comunitaria. El énfasis en la flexibilidad permite que los espacios se adapten y respondan a las necesidades cambiantes de los residentes del cohousing. Los hallazgos del análisis post-ocupación destacan un proceso de uso incremental, donde los espacios se definen y transforman progresivamente, subrayando la naturaleza dinámica de los entornos de cohousing. El trabajo presentado aquí proporciona la primera investigación sistemática del cohousing en el sur de Europa. Estos análisis pueden reforzar las políticas de ayuda a las iniciativas actuales y futura. El análisis espacial de casos ofrece orientación a los diseñadores sobre características de diseño efectivas. Además, la investigación cualitativa del proceso del proyecto arroja luz sobre los desafíos críticos y el potencial innovador del diseño colaborativo basado en las necesidades.