The syntax of argument structure. Elements for a configurational theory

Abstract

Aquesta tesi explora els processos subjacents a la composició, interpretació i externalització dels predicats verbals, adoptant un punt de vista neo-construccionista. L'objectiu central és proporcionar evidència a favor d’una teoria de l’estructura argumental en què les diferents interpretacions semàntiques dels predicats, en termes d’estativitat vs. eventivitat i propietats aspectuals internes, es poden llegir exclusivament a partir de la configuració sintàctica, sense recórrer a trets semàntics específics de nuclis funcionals o a propietats lèxiques gramaticalment rellevants de les arrels verbals. Proposo que l’estructura argumental dels predicats es basa en un únic nucli funcional semànticament buit, α, que genera una configuració diàdica o monàdica depenent de si pren un especificador i un complement o només un complement, respectivament. Aquesta distinció configuracional influeix en la interpretació de l’estructura esdevenimental dels predicats: la configuració diàdica dona lloc a estativitat i la configuració monàdica dona lloc a eventivitat. Per donar suport a aquesta proposta, considero els patrons de variació translingüística associats amb la tipologia de Talmy, que classifica les llengües com a llengües d’emmarcament en el verb o llengües d’emmarcament en el satèl·lit segons si l’expressió del resultat en predicats que denoten esdeveniments de canvi ha de ser realitzada en el verb o també pot ser transmesa per un satèl·lit. Argumento que la tipologia es deriva d’un requisit de Forma Fonològica sobre el nucli α de les llengües d’emmarcament en el verb, que ha de formar un nucli complex amb el nucli del seu complement. Mostro que els efectes d’aquest requisit sobre el nucli α en les llengües d’emmarcament en el verb s’estenen més enllà del domini dels predicats resultatius, fet que dona suport a la proposta que α es troba a la base de les estructures argumentals sintàctiques i que no és necessari un nucli funcional específic per codificar la noció de resultat. Finalment, mostro que les arrels verbals tendeixen a resistir classificacions lèxiques que dicten les seves posicions en les estructures argumentals dels predicats, fet que dona suport a la visió neo-construccionista de les arrels com a elements sintàcticament inerts i també a la idea que les nocions d’estructura esdevenimental sorgeixen de la interpretació postsintàctica de les configuracions d’estructura argumental.

Esta tesis explora los procesos subyacentes a la composición, interpretación y externalización de los predicados verbales, adoptando un punto de vista neo-construccionista. El objetivo central es proporcionar evidencia a favor de una teoría de la estructura argumental en que las diferentes interpretaciones semánticas de los predicados, en términos de estatividad vs. eventividad y propiedades aspectuales internas, se pueden leer exclusivamente a partir de la configuración sintáctica, sin recurrir a rasgos semánticos específicos de núcleos funcionales o a propiedades léxicas gramaticalmente relevantes de las raíces verbales. Propongo que la estructura argumental de los predicados se basa en un único núcleo funcional semánticamente vacío, α, que genera una configuración diádica o monádica dependiendo de si toma un especificador y un complemento o solo un complemento, respectivamente. Esta distinción configuracional influye en la interpretación de la estructura eventual de los predicados: la configuración diádica da lugar a estatividad y la configuración monádica da lugar a eventividad. Para apoyar esta propuesta, considero los patrones de variación translingüística asociados con la tipología de Talmy, que clasifica las lenguas como lenguas de marco verbal o lenguas de marco satelital según si la expresión del resultado en predicados que denotan eventos de cambio debe ser realizada en el verbo o también puede ser transmitida por un satélite. Argumento que la tipología se deriva de un requisito de Forma Fonológica sobre el núcleo α de las lenguas de marco verbal, que debe formar un núcleo complejo con el núcleo de su complemento. Muestro que los efectos de este requisito sobre el núcleo α en las lenguas de marco verbal se extienden más allá del dominio de los predicados resultativos, hecho que apoya la propuesta de que α se encuentra a la base de las estructuras argumentales sintácticas y que no es necesario un núcleo funcional específico para codificar la noción de resultado. Finalmente, muestro que las raíces verbales tienden a resistir clasificaciones léxicas que dictan sus posiciones en las estructuras argumentales de los predicados, hecho que apoya la visión neo-construccionista de las raíces como elementos sintácticamente inertes y también la idea de que las nociones de estructura eventual surgen de la interpretación postsintáctica de las configuraciones de estructura argumental.

This thesis explores the processes underlying the composition, interpretation, and externalization of verbal predicates, adopting a neo-constructionist standpoint. The central aim is to provide evidence in favor of a theory of argument structure where different semantic interpretations of predicates, in terms of stativity vs. eventivity and certain inner aspectual properties, can be read off the syntactic configuration exclusively, without resorting to featural specifications of functional heads or to grammatically relevant lexical properties of verb roots. I propose that the argument structure of predicates is based on a single, semantically vacuous functional head, α, which generates a dyadic or a monadic configuration depending on whether it takes a specifier and a complement or just a complement, respectively. This configurational distinction influences the event structural interpretation of predicates, with the dyadic configuration yielding stativity and the monadic configuration giving rise to eventivity. To support this proposal, I consider the patterns of cross-linguistic variation associated with Talmy's typology, which classifies languages as verb-framed or satellite-framed based on whether the expression of result in predicates denoting events of change must be realized in the verb or can also be conveyed by a satellite. The typology is argued to follow from a Phonological Form requirement on the head α of verb-framed languages, which must form a complex head with the head of its complement. I show that the effects of this requirement on the head α in verb-framed languages extend beyond the domain of resultative predicates, supporting the proposal that α lies at the base of syntactic argument structures and that a specific functional head for encoding result is not necessary. Afterward, I show that verb roots tend to resist lexical classifications aimed at dictating their positions in the argument structures of predicates, substantiating the neo-constructionist view of roots as syntactically inert elements and aligning with the claim that event structural notions arise from the postsyntactic interpretation of argument structure configurations.