Una sexualització de la mirada - les funcions d'Eros en la poètica de Hans van Manen

Abstract

Aquesta recerca doctoral es fonamenta en un seguit de paràmetres fenomenològics inherents a la representació cultural d'Eros –referits a la seducció, la transgressió, la pornografia i el desig, entre altres– com a eina de lectura de la poètica del coreògraf neoclàssic neerlandès Hans van Manen (Nieuwer-Amstel, 1932). Des d’aquesta perspectiva, proposo una dissecció de les operacions simptomàtiques que caracteritzen la signatura poètica del coreògraf situant-les tant en el seu context històric i cultural com en contacte amb l’univers discursiu i fenomenològic de l’experiència eròtica.

En una entrevista de l’any 1998 Hans van Manen afirmava: “No em puc imaginar res sense erotisme”. Aquesta afirmació suscita preguntes intrigants, com ara: Quins són els poders poètics encapsulats en fenòmens tals com l’excitació sexual o l’experiència eròtica de la transgressió, un cop que s’apliquen a l’àmbit de la dansa escènica? Com es fan aparents aquests poders en el cas específic dels seus ballets? És possible defensar, a partir de l’exemple de Hans van Manen, que la noció de coreografia pot ser llegida des d’una perspectiva eròtica?

Per abordar aquestes preguntes, proposo que la càrrega eròtica de l’obra de van Manen es vehicula, en primer lloc, a través de la mirada que el coreògraf diposita sobre els seus processos de creació –sempre activada per la recerca d’una determinada tensió fenomènica. En segon lloc, que aquesta càrrega es fa aparent a través d’un estil coreogràfic que busca seduir el públic mitjançant el plantejament d’un seguit de tensions i perversions que afecten tant la dimensió formal (o sintàctica) com la dimensió expressiva (o semàntica) del seu llenguatge artístic.

Pel que fa a allò sintàctic: Imbuït per les corrents de pensament estètic, filosòfic i polític del seu temps, Hans van Manen juga constantment amb la possibilitat de transgredir el mutis original de la dansa clàssica des d’una perspectiva moderna i burleta. Ho fa, però o precisament, sense abolir del tot els paradigmes convencionals i vuitcentistes que la governen, generant així una tensió formal amb el mateix codi amb el que escriu les seves danses. Manllevant el terme de Roland Barthes, en aquesta recerca descric a Hans van Manen així com un logothete: un fundador de llenguatge, interessat més per com es tensen els signes sota l’escrutini de la seva mirada que per la potencial veritat col·lectiva a la que puguin apuntar.

Pel que fa a allò expressiu o semàntic, Hans van Manen comprèn la dansa com un sistema codificat de formes abstractes que, emperò, apareixen al món mitjançant l’acció, el dinamisme, el tarannà i l’expressivitat de cossos humans en moviment –amb tot el que això implica en termes de possible lectura dramàtica o emocional. A partir d’aquesta premissa, proposo que el que és eròtic en la poètica de van Manen no és tant la seva predilecció per una exploració literal del joc entre signe i referent dins l’ordre dramàtic de l’atracció sexual entre persones, sinó sobretot el mode de mirar que se’ns imposa, com a espectadores i espectadors, sobre les relacions dinàmiques, interpersonals i humanes que es configuren a través de les seves coreografies.

En la negociació entre signe i sintagma, en la promesa d’arribar a quelcom semblant a una forma d’eloqüència verbal: és en el plantejament delerós d’aquesta possibilitat a través de diferents recursos i estratègies (i en la seva renúncia costant) on es troba el potencial més vertiginosament seductor de la seva proposta.

Esta investigación doctoral utiliza una serie de parámetros fenomenológicos inherentes a la representación cultural de Eros –referidos a la seducción, la transgresión, la pornografía y el deseo, entre otros– como herramienta de lectura de la poética del coreógrafo neoclásico neerlandés Hans van Manen (Nieuwer-Amstel, 1932). En esta perspectiva, propongo una disección de las operaciones sintomáticas que caracterizan la firma poética del coreógrafo, situándolas tanto en su contexto histórico y cultural como en el universo discursivo y fenomenológico de la experiencia erótica.

En una entrevista del año 1998, Hans van Manen afirmaba: “No me puedo imaginar nada sin erotismo”. Esta afirmación suscita preguntas intrigantes, como por ejemplo: ¿Cuáles son los poderes poéticos encapsulados en fenómenos tales como la excitación sexual o la experiencia erótica de la transgresión, una vez que se aplican al ámbito de la danza escénica? ¿Cómo se hacen aparentes estos poderes en el caso específico de sus ballets? Es posible argumentar, a partir del ejemplo de Hans van Manen, que la noción de coreografía puede ser leída desde una perspectiva erótica?

Para abordar estas preguntas, propongo que la carga erótica de la obra de Van Manen se vehicula, en primer lugar, a través de la mirada que el coreógrafo dirige hacia sus procesos creativos–siempre activada por la búsqueda de una determinada tensión fenoménica. En segundo lugar, que esta carga se manifiesta a través de un estilo coreográfico que busca seducir al público mediante el planteamiento de una serie de tensiones y perversiones que afectan tanto la dimensión formal (o sintáctica) como la dimensión expresiva (o semántica) de su lenguaje artístico.

En cuanto a lo sintáctico: Impregnado por las corrientes de pensamiento estético, filosófico y político de su tiempo, Hans van Manen juega constantemente con la posibilidad de transgredir el mutis original de la danza clásica desde una perspectiva moderna y burlona. Lo hace, sin embargo, sin abolir del todo los paradigmas convencionales y decimonónicos que la gobiernan, generando así una tensión formal con el mismo código con el que escribe sus danzas. Utilizando el término acuñado por Roland Barthes, en esta investigación describo a Hans van Manen en este sentido como un logothete: un fundador de lenguaje, interesado más por cómo se tensan los signos bajo el escrutinio de su mirada que por la potencial verdad colectiva a la que puedan apuntar.

En cuanto a lo expresivo o semántico, Hans van Manen comprende la danza como un sistema codificado de formas abstractas que, sin embargo, aparecen en el mundo mediante la acción, el dinamismo, el carácter y la expresividad de cuerpos humanos en movimiento –con todo lo que esto implica en términos de posible lectura dramática o emocional. A partir de esta premissa, propongo que lo que es erótico en la poética de van Manen no es tanto su predilección por una exploración literal del juego entre signo y referente dentro del orden dramático de la atracción sexual entre personas, sino sobre todo el modo de mirar que se nos impone, como espectadoras y espectadores, sobre las relaciones dinámicas, interpersonales y humanas que se configuran a través de sus coreografías.

En la negociación entre signo y sintagma, en la promesa de llegar a algo parecido a una forma de elocuencia verbal: es en el planteamiento deleitoso de esta posibilidad a través de diferentes recursos y estrategias (y en su renuncia constante) donde se encuentra el potencial más vertiginosamente seductor de su propuesta.

This doctoral research employs a series of phenomenological parameters inherent in the cultural representation of Eros –referring to seduction, transgression, pornography, and desire, among others– as a tool for interpreting the poetics of the Dutch neoclassical choreographer Hans van Manen (Nieuwer-Amstel, 1932). In this perspective, I propose a dissection of the symptomatic operations that characterize the choreographer's poetic signature, situating them both in their historical and cultural context and in the discursive and phenomenological universe of the erotic experience.

In an interview from the year 1998, Hans van Manen stated: "I cannot imagine anything without eroticism." This assertion raises intriguing questions, such as: What are the poetic powers encapsulated in phenomena such as sexual arousal or the erotic experience of transgression, once they are applied to the realm of staged dance? How do these powers become apparent in the specific case of his ballets? Can it be argued, based on the example of Hans van Manen, that the notion of choreography can be read from an erotic perspective?

To address these questions, I propose that the erotic charge of Van Manen's work is conveyed, first and foremost, through the gaze that the choreographer directs towards his creative processes – always activated by the pursuit of a certain phenomenological tension. Secondly, that this charge manifests itself through a choreographic style seeking to seduce the audience by presenting a series of tensions and perversions that affect both the formal (or syntactic) and expressive (or semantic) dimensions of his artistic language.

Regarding the syntactic aspect: Influenced by the aesthetic, philosophical, and political currents of his time, Hans van Manen constantly plays with the possibility of transgressing the original muteness of classical dance from a modern and cheeky perspective. However, he does so without completely abolishing the conventional and nineteenth-century paradigms that govern it, thus generating a formal tension with the same code with which he writes his dances. Using the term coined by Roland Barthes, in this research, I describe Hans van Manen in this sense as a logothete: a language founder, more interested in how signs are tensed under the scrutiny of his gaze than in the potential collective truth they may point to.

Regarding the expressive or semantic aspect, Hans van Manen understands dance as a coded system of abstract forms that, nevertheless, emerge in the world through the action, dynamism, character, and expressiveness of human bodies in motion – with all that this implies in terms of possible dramatic or emotional reading. From this premise, I propose that what is erotic in van Manen's poetics is not so much his preference for a literal exploration of the interplay between sign and referent within the dramatic order of sexual attraction between individuals, but above all the manner of seeing that is imposed upon us, as spectators, regarding the dynamic, interpersonal, and human relationships that are configured through his choreographies.

In the negotiation between sign and syntagma, in the promise of achieving something akin to a form of verbal eloquence: it is in the delighted suggestion of this possibility through different resources and strategies (and in its constant renunciation) where the most vertiginously seductive potential of his proposal lies.