Protecting the Wild: A Study on The Securitization of Conservation and its Resistance, in India

Abstract

L'Índia és la llar de fauna salvatge en perill d'extinció com ara elefants, tigres i rinoceronts. D'acord amb els acords internacionals sobre l'ampliació dels espais verds l'any 2030 i la protecció d'espècies en perill d'extinció a tot el món, el govern indi ha pres mesures estrictes per garantir la protecció de la biodiversitat i la vida salvatge en nom de la seguretat ambiental nacional i mundial. Amb nous marcs legals per protegir els rinoceronts i els tigres contra l'augment del comerç il·legal de vida salvatge i per garantir el seu compromís amb la "tolerància zero" amb la caça furtiva, el país ha reforçat les idees de "els humans com a enemics", justificant el control armat i l'ús de diferents formes de violència. en aquestes àrees de conservació.

En sintonia amb aquestes característiques de la militarització verda i l'ús de la violència per protegir la vida salvatge, aquesta tesi examina els diferents mecanismes de control utilitzats per l'estat de l'Índia per assegurar els seus punts ecològics de vida salvatge. Aquesta tesi es basa en diversos anys de viatges i cooperació amb organitzacions socials a l'Índia, en l'anàlisi dels conflictes de conservació emergents en 26 àrees protegides que he documentat directament a l'Atles de justícia ambiental, i en una investigació de camp etnogràfica de sis mesos basada en Parc Nacional de Kaziranga, al nord-est de l'estat d'Assam. Mitjançant l'anàlisi de les dades recollides i l'observació directa, mostro les creixents injustícies socioambientals als espais de conservació de l'Índia, especialment a l'estat d'Assam.

Aquesta tesi descriu diferents processos de securitització en conservació, destacant l'impacte que aquests processos tenen en les formes de vida, els drets consuetudinaris i les subjectivitats de les persones a l'Índia. Reconeix les formes de control tant directes com indirectes utilitzades en aquests espais de conservació, reconeixent les formes indirectes de control com a necessàries per reforçar la conservació de la fortalesa desplegada en aquests paisatges. Analitza les formes descentralitzades de conservació, com les pràctiques participatives i els enfocaments de coexistència de la conservació, com a mecanismes indirectes de control utilitzats per governar la ment de les persones, els territoris i la vida salvatge. En fer-ho, reconeix la tirania darrere de la descentralització, reconeixent un canvi de formes de violència directes a indirectes.

Aquesta tesi ofereix tres contribucions a l'ecologia política de la conservació. En primer lloc, mostra com el govern indi utilitza tigres i rinoceront com a tòtems per unificar la seva "unitat en la diversitat" i la conservació com a extensió del control estatal. En segon lloc, mostra com la violència en els espais de conservació ha canviat de formes directes a indirectes alhora que es continua adoptant la conservació de la fortalesa com a regla i ampliant la fortalesa al paisatge, configurant nous temes ambientals i noves narratives de conservació. Finalment, la tesi mostra com diverses formes de resistència al model de conservació convencional, impulsades per actors importants per a la sostenibilitat, estan configurant noves narratives de conservació, passant a formar part del que es reconeixen com a "moviments de justícia ambiental" i configurant futurs alternatius i imaginaris de conservació convivents.

India es hogar de animales salvajes en peligro de extinción, como elefantes, tigres y rinocerontes. De acuerdo con los acuerdos internacionales para ampliar los espacios verdes para 2030 y proteger las especies en peligro de extinción en todo el mundo, el gobierno indio ha tomado medidas estrictas para garantizar la protección de la biodiversidad y la vida silvestre en nombre de la seguridad ambiental nacional y global. Bajo nuevos marcos legales para proteger a los rinocerontes y tigres contra el creciente comercio ilegal de vida silvestre y para garantizar su compromiso de "tolerancia cero" con la caza furtiva, el país ha reforzado las ideas de "los humanos como enemigos", justificando el control armado y el uso de diferentes formas de violencia en estas áreas de conservación.

En sintonía con estas características de la ‘militarización verde’ y el uso de la violencia para proteger la vida silvestre, esta disertación examina los diferentes mecanismos de control utilizados por el estado de la India para asegurar sus lugares ecológicos de vida silvestre. Esta tesis se basa en varios años de viajes y cooperación con organizaciones sociales en la India, en el análisis de los conflictos de conservación que surgen en 26 áreas protegidas en la India que he documentado directamente en el Atlas de Justicia Ambiental, y en una investigación de campo etnográfica de seis meses. con sede en el Parque Nacional Kaziranga en el estado nororiental de Assam. A través del análisis de los datos recopilados y la observación directa, muestro las crecientes injusticias socioambientales en los espacios de conservación en la India, especialmente en el estado de Assam.

Esta tesis describe diferentes procesos de titulización en la conservación, destacando el impacto que estos procesos tienen en las formas de vida, los derechos consuetudinarios y las subjetividades de las personas en la India. Reconoce formas de control tanto directas como indirectas utilizadas en estos espacios de conservación, reconociendo las formas de control indirecto como necesarias para reforzar la conservación de la fortaleza desplegada en estos paisajes. Analiza formas descentralizadas de conservación, como prácticas participativas y enfoques de coexistencia para la conservación, como mecanismos indirectos de control utilizados para gobernar las mentes, los territorios y la vida silvestre. Al hacerlo, reconoce la tiranía detrás de la descentralización, reconociendo un cambio de formas de violencia directa a formas indirectas.

Esta disertación ofrece tres contribuciones a la ecología política de la conservación. En primer lugar, muestra cómo el gobierno indio utiliza tigres y rinocerontes como tótems para unificar su ‘unidad en la diversidad’ y la conservación como una extensión del control estatal. En segundo lugar, muestra cómo la violencia en los espacios de conservación ha pasado de formas directas a indirectas mientras continúa adoptando la conservación de fortalezas como regla y extendiendo la fortaleza al paisaje, dando forma a nuevos sujetos ambientales y nuevas narrativas de conservación. Finalmente, la disertación muestra cómo diversas formas de resistencia al modelo de conservación dominante, impulsadas por actores importantes para la sostenibilidad, están dando forma a nuevas narrativas de conservación, convirtiéndose en parte de lo que se reconoce como 'movimientos de justicia ambiental' y dando forma a futuros alternativos e imaginarios de conservación amigables.

India is home to endangered wildlife such as elephants, tigers, and rhinos. In line with international agreements on expanding green spaces by 2030 and protecting endangered species worldwide, the Indian government has taken strict measures to ensure biodiversity and wildlife protection in the name of national and global environmental security. Under new legal frameworks to protect rhinos and tigers against increasing illegal wildlife trade and to ensure its commitment to 'zero tolerance' on poaching, the country has reinforced ideas of 'humans as enemies,' justifying armed control and the use of different forms of violence in these conservation areas.

Attuned to these characteristics of green militarization and the use of violence to protect wildlife, this dissertation examines the different mechanisms of control used by the state of India to secure its ecological wildlife spots. This thesis is based on several years of travelling and cooperating with social organizations in India, on the analysis of conservation conflicts emerging in 26 protected areas which I have directly documented in the Environmental Justice Atlas, and on a six-month ethnographic fieldwork research based in Kaziranga National Park in the northeast state of Assam. Through the analysis of collected data and direct observation, I show the increasing socio-environmental injustices in conservation spaces in India, especially in the state of Assam.

This thesis describes different processes of securitization in conservation, highlighting the impact these processes have on people's lifeways, customary rights, and subjectivities in India. It recognizes both direct and indirect forms of control used in these conservation spaces, acknowledging the indirect forms of control as necessary to reinforce the fortress conservation deployed in these landscapes. It analyses decentralized forms of conservation, such as participatory practices and co-existence approaches to conservation, as indirect mechanisms of control used to govern people's minds, territories, and wildlife. In doing so, it recognizes the tyranny behind decentralization, recognizing a shift from direct to indirect forms of violence.

This dissertation offers three contributions to the political ecology of conservation. First, it shows how the Indian government uses tigers and rhinos as totems to unify its 'unity in diversity,' and conservation as an extension of state control. Second, it shows how violence in conservation spaces has shifted from direct to indirect forms while continuing to adopt fortress conservation as a rule and extending the fortress into the landscape, shaping new environmental subjects and new conservation narratives. Finally, the dissertation shows how various forms of resistance to the mainstream conservation model, driven by important actors for sustainability, are shaping new conservation narratives, becoming part of what is recognized as 'environmental justice movements,' and shaping alternative futures and convivial conservation imaginaries.