Weaving mutual aid for food justice: Intersectional coalitions and governance for a just agroecology

Abstract

Aquesta tesi explora la intersecció entre la justícia social i les transicions agroecològiques, abordant les crítiques que indiquen que les iniciatives alimentàries agroecològiques, malgrat ser ben intencionades, sovint perpetuen pràctiques excloents que reforcen divisions de classe, gènere i raça. A través d’un estudi empíric de dues Iniciatives de Redistribució d’Aliments Agroecològics (AFRIs) a Espanya, sorgides durant la pandèmia de la COVID-19, la recerca mostra com aquestes iniciatives treballen per pal·liar la inseguretat alimentària, basant-se en principis agroecològics i en l’ajuda mútua.

Els resultats indiquen que les AFRIs juguen un paper clau en la connexió entre l’agroecologia i la reducció de la inseguretat alimentària, promovent el dret a l’alimentació. Això subratlla la importància de vincular l’agroecologia amb la teoria i la pràctica de la justícia alimentària per abordar les desigualtats durant la transició cap a sistemes alimentaris més justos. Les AFRIs connecten comunitats marginades amb petits agricultors i negocis orientats a l’agroecologia, fomentant la participació de grups diversos en la seva estructura i activitats. Aquestes iniciatives no només responen a les dimensions distributives de la justícia alimentària, sinó també a les procedimentals, assegurant que els actors marginats participin activament en la presa de decisions que afecten els seus drets alimentaris. Tot i que de petita escala, les AFRIs ofereixen pràctiques prefiguratives que desafien el règim alimentari corporatiu i el model neoliberal de responsabilitat individual com a solució a les injustícies.

La tesi també adopta una perspectiva d’interseccionalitat política per mostrar com les AFRIs creen coalicions entre individus diversos, organitzacions de base i moviments socials. Aquestes plataformes permeten l’abordatge simultani de múltiples lluites, com l’agroecologia, el dret a l’habitatge, el feminisme, els drets de les persones migrants i els drets de les treballadores sexuals. Les AFRIs situen els grups marginats al centre de l’activisme, redefinint la seguretat alimentària sostenible com un dret vinculat a altres necessitats bàsiques i lluites socials. Tot i així, la participació a les AFRIs varia segons els perfils socioeconòmics dels membres, fet que pot reproduir desigualtats dins de les pràctiques organitzatives, afavorint sovint persones blanques de classe mitjana en posicions de lideratge.

A més, la tensió entre garantir aliments saludables i sostenibles i fer-los accessibles condueix a xarxes híbrides que inclouen aliments produïts convencionalment. Aquest compromís reflecteix les dificultats a què s’enfronten les AFRIs per mantenir els seus valors agroecològics, tot i que treballen per satisfer les necessitats immediates de les comunitats més vulnerables. La sobrerrepresentació de dones en aquestes iniciatives també destaca les càrregues desiguals relacionades amb la cura alimentària, tot i que, al mateix temps, suggereix una transformació en les relacions de gènere mitjançant l’acció col·lectiva. Les AFRIs creen aliances territorials que enllacen zones urbanes i rurals, malgrat que les trobades directes entre consumidors i productors agroecològics encara són limitades.

Pel que fa a les relacions amb les institucions governamentals locals, l’anàlisi mostra reptes significatius. Aquests inclouen pressions econòmiques, posicions contradictòries dels governs, complexitats burocràtiques i limitacions legals que dificulten avançar cap a una major sostenibilitat dins la governança alimentària. Malgrat que escalar aquestes iniciatives no sempre condueix a la seva cooptació o convencionalització, la col·laboració amb institucions sovint les relega a un paper marginal, limitant el seu impacte en la transformació del model d’ajuda alimentària a gran escala.

Esta tesis explora la intersección entre la justicia social y las transiciones agroecológicas, abordando las críticas que indican que las iniciativas alimentarias agroecológicas, aunque bien intencionadas, a menudo perpetúan prácticas excluyentes que refuerzan divisiones de clase, género y raza. A través de un estudio empírico de dos Iniciativas de Redistribución de Alimentos Agroecológicos (AFRIs) en España, surgidas durante la pandemia de COVID-19, esta investigación muestra cómo estas iniciativas trabajan para mitigar la inseguridad alimentaria mediante principios agroecológicos y prácticas de ayuda mutua.

Los resultados señalan que las AFRIs juegan un papel clave al vincular la agroecología con los esfuerzos para reducir la inseguridad alimentaria, abogando por el derecho a la alimentación. Esto pone de manifiesto la importancia de integrar la agroecología con la teoría y la práctica de la justicia alimentaria para abordar las desigualdades durante la transición hacia sistemas alimentarios más equitativos. Las AFRIs conectan a las comunidades marginadas con pequeños agricultores y negocios orientados a la agroecología, promoviendo la participación de grupos diversos en su estructura organizativa y en sus actividades. Estas iniciativas abordan tanto las dimensiones distributivas como las procedimentales de la justicia alimentaria, asegurando que los actores marginados participen activamente en las decisiones que afectan sus derechos alimentarios. Aunque son de pequeña escala, las AFRIs ofrecen prácticas prefigurativas que desafían el régimen alimentario corporativo y el enfoque neoliberal de la responsabilidad individual como solución a la injusticia.

Desde una perspectiva de interseccionalidad política, la tesis también muestra cómo las AFRIs construyen coaliciones que reúnen a individuos diversos, organizaciones de base y movimientos sociales. Estas plataformas permiten abordar simultáneamente diversas luchas, como la agroecología, el derecho a la vivienda, el feminismo, los derechos de las personas migrantes y los derechos de las trabajadoras sexuales. Las AFRIs colocan a los grupos marginados en el centro de su activismo, conceptualizando la seguridad alimentaria sostenible como un derecho vinculado a otras necesidades básicas y luchas sociales. No obstante, la participación dentro de las AFRIs varía según los perfiles socioeconómicos, lo que a veces reproduce desigualdades en sus prácticas organizativas, favoreciendo a individuos blancos de clase media en roles de liderazgo.

Además, la tensión entre proporcionar alimentos saludables y sostenibles y garantizar su accesibilidad lleva a la formación de redes híbridas que incluyen alimentos producidos de manera convencional. Este compromiso refleja las dificultades a las que se enfrentan las AFRIs para mantener sus principios agroecológicos mientras cubren las necesidades inmediatas de las comunidades más vulnerables. La sobrerrepresentación de mujeres en estas iniciativas también pone de relieve las cargas desiguales relacionadas con el cuidado alimentario, aunque también apunta a una posible transformación de las relaciones de género a través de la acción colectiva. Las AFRIs crean alianzas territoriales que conectan áreas urbanas y rurales, aunque los encuentros directos entre consumidores y productores agroecológicos siguen siendo limitados.

En cuanto a las relaciones con las instituciones gubernamentales locales, el análisis revela desafíos significativos. Entre estos se incluyen las presiones económicas, las posiciones contradictorias de los gobiernos, las complejidades burocráticas y las limitaciones legales, que dificultan el avance hacia una mayor sostenibilidad en la gobernanza alimentaria. Aunque la ampliación de estas iniciativas no necesariamente conduce a su cooptación o convencionalización, la colaboración con instituciones puede relegarlas a un papel marginal, limitando su capacidad para transformar fundamentalmente el modelo de ayuda alimentaria a gran escala.

This thesis explores the intersection of social justice and agroecological transitions, addressing the critiques that agroecological food initiatives, though well-intentioned, often unintentionally perpetuate exclusionary practices that reinforce divisions of class, gender, and race. Through an empirical study of two Agroecological Food Redistribution Initiatives (AFRIs) in Spain, which emerged during the COVID-19 pandemic, this research highlights how these initiatives are working to mitigate food insecurity by drawing on agroecological principles and mutual aid practices.

The results show that AFRIs play a crucial role in linking agroecology with efforts to reduce food insecurity, advocating for the right to food. This underscores the need to integrate agroecology with the theory and practice of food justice to address equity issues in the transition to agroecological food systems. AFRIs connect marginalized communities with small-scale farmers and agroecologically-oriented businesses, empowering communities and fostering participation from diverse groups in both their organizational structures and activities. By doing so, they address both distributive and procedural dimensions of food justice. Though small in scale, these initiatives offer prefigurative practices that challenge the corporate food regime and the neoliberal focus on individual responsibility as a solution to injustice.

From a political intersectionality perspective, the thesis also shows how AFRIs create coalitions that bring together diverse individuals, grassroots organizations, and social movements. These platforms allow for the intersection and simultaneous addressing of various struggles, such as agroecology, housing, feminism, migrant rights, and sex workers’ rights. AFRIs center marginalized groups in their activism, framing sustainable food security as a right intertwined with other basic needs and social struggles. However, participation within AFRIs varies based on socio-economic profiles, sometimes reproducing inequalities within organizational practices, such as favoring middle-class white individuals for leadership roles. Furthermore, the tension between providing healthy, sustainable food and ensuring its accessibility often leads to hybrid networks that include conventionally produced food. The overrepresentation of women in these initiatives reflects unequal care burdens but also points toward a transformation in gender relations through collective action. AFRIs establish territorial alliances connecting urban and rural areas, although direct encounters between consumers and agroecological producers remain limited.

The analysis of AFRIs’ relationships with local governmental institutions through the lenses of sustainable food security governance and political agroecology reveals specific challenges and ambiguities. Economic pressures, contradictory government positions, bureaucratic complexities, and legal constraints emerge as significant obstacles, reflecting systemic resistance to advancing sustainability concerns in food governance efforts. While scaling up does not necessarily lead to the cooptation or conventionalization of agroecology, collaborative efforts can marginalize these initiatives, preventing them from fundamentally transforming the dominant model of large-scale food aid.

In conclusion, this thesis demonstrates how theoretical approaches to social justice in agroecology are applied in real-world contexts characterized by extreme tensions within the global food system. By integrating and contributing to debates on food justice, political agroecology, political intersectionality, and sustainable food security, the research underscores the importance of empirically exploring and practically developing social justice in agroecological transitions. Pursuing more just food systems requires more than sustainability alone—it demands addressing the equity dimensions embedded within food systems.