Dinàmica del paisatge als pirineus al llarg dels últims 10.300 anys

Abstract

En aquesta tesi presento els resultats dels estudis multivariant realitzats en dos registres sedimentaris extrets de dues torberes d’alta muntanya del Pirineu català. La primera és la torbera dels Clots de Rialba, situada a 2093 m d’altitud, a la vora del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP), al municipi de l’Alt Àneu, Pallars Sobirà, Lleida, i que cobreix aproximadament els últims 3,5 ka cal BP. El segon testimoni correspon a la torbera de l’Estany de la Bassa, situada a 2174 m d’altitud, a l’interior del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM), al municipi d’Espot, Pallars Sobirà, Lleida, i que abasta els últims c. 10,3 ka cal BP. Dels dos testimonis recuperats mecànicament, s’ha analitzat el contingut de matèria orgànica, el pol·len, els palinomorfs no pol·línics (algues, fongs i protozous) i els carbons sedimentaris de diàmetre superior a 150 μm. En els Clots de Rialba, els espectres palinològics han revelat un predomini de la pineda, una màxima extensió d’Abies alba cap al c. 3,5 ka cal BP al final de l’Edat del Bronze i una extensió màxima de Fagus sylvatica entre c. 3,3 i 2,8 ka cal BP. Altres taxons com cereals, plantes herbàcies, plantes aquàtiques i fongs copròfils també s’han discutit per identificar la pressió humana i els impulsos climàtics. A més, l’estudi dels macrocarbons sedimentaris revela els principals episodis d’incendis forestals i les seves recurrències, alguns d’ells vinculats a activitats antropogèniques i/o variacions climàtiques. Aquestes activitats humanes inclourien l’ús d’incendis forestals en la desforestació per obrir i mantenir pastures i espais dedicats a l’agricultura de cereals i l’aparició de certs taxons vinculats o introduïts per les comunitats humanes. A l’Estany de la Bassa els resultats han mostrat una forta expansió d’avellaners i bedolls a l’inici de la seqüència, entre c. 11,3 i 8 ka cal BP, en línia amb altres registres paleoecològics del centre i sud d’Europa. Els macrocarbons sedimentaris mostren episodis recurrents d’incendis naturals deguts a la gran biomassa forestal present i a factors climàtics afavoridors. Cal destacar la primerenca aparició esporàdica de pol·len d’Abies alba al registre fa c. 8,57 ka cal BP, i ja continuadament a partir de 8 ka cal BP. una datació que contrasta amb altres registres. També apareix puntualment Fagus sylvatica a partir de c. 7,7 ka cal BP tot i que el senyal no serà estable fins al c. 5,8 ka cal BP. Pel que fa al senyal de cereals, el primer registre apareix fa c. 7,7 ka cal BP, i de forma permanent a partir de c. 6,9 ka cal BP, sent també una datació primerenca en comparació amb altres registres regionals. A partir de c. 5,5 ka cal BP, el llac progressa cap a una torbera, segons indiquen els nivells elevats de ciperàcies i de matèria orgànica trobats al sediment. Mentre que el Neolític mostra nivells relativament baixos de pressió antròpica, l’Edat del Bronze eleva alguns d’aquests indicadors, tot i que, paradoxalment, no es detecta evidència arqueològica al PNAESM al llarg de 2 mil·lennis (entre c. 4,4 i 2,3 ka cal BP). Després d’una gestió forestal d’època romana, a on es practiquen diverses activitats com tala, agricultura, ramaderia, caça i extracció de metalls, hi ha indicis d’intensificació antròpica tardoromana però especialment baix medieval i d’època moderna, que és quan es registren les majors caigudes de coberta forestal i d’explosió de poàcies, fongs copròfils i tàxons ruderals. Finalment s’assisteix a una certa recuperació forestal durant la segona meitat del segle XX CE, gràcies a la disminució i l’abandonament progressiu de les activitats agropecuàries a l’alta muntanya i a les figures de protecció ambientals establertes per les administracions.

En esta tesis se presentan los resultados de los estudios realizados en dos registros sedimentarios extraídos de dos turberas de alta montaña del Pirineo catalán. La primera es la de Clots de Rialba, situada a 2093 m de altitud, al lado del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP), en Alt Àneu (Pallars Sobirà, Lleida) y que cubre los últimos 3,5 ka cal BP. El segundo testimonio corresponde a la turbera del Estany de la Bassa, situada a 2174 m de altitud, en el interior del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM), en Espot (Pallars Sobirà, Lleida) y que abarca los últimos 10,3 ka cal BP. De los dos testimonios recuperados, se ha analizado el contenido en materia orgánica, el polen y palinomorfos no polínicos y los macrocarbones de diámetro superior a 150 μm. En Clots de Rialba, el palinograma ha revelado el predominio de la pineda y unas máximas expansiones de Abies alba hacia c. 3,5 ka cal BP y de Fagus sylvatica entre c. 3,3 y 2,8 ka cal BP. Otros taxones como cereales, herbáceas, plantas acuáticas y coprófilos también se han discutido para tratar de identificar la presión humana y la variabilidad climática. Además, el estudio de macrocarbones ha revelado los principales episodios de incendios, vinculados a actividades antropogénicas i/o variaciones climáticas. El fuego serviría para abrir y mantener espacios dedicados a pastos y a cultivos. En el Estany de la Bassa los resultados han mostrado una fuerte expansión de avellanos y abedules en el inicio de la secuencia, entre c. 11,3 y 8 ka cal BP, en línea con otros registros paleoecológicos del centro y sur de Europa. Los macrocarbones muestran episodios recurrentes de incendios de origen natural debido a la gran biomasa forestal presente y a factores climáticos favorables. Se destaca la temprana aparición esporádica de polen de Abies alba en c. 8,57 ka cal BP y ya de forma continuada a partir de c. 8 ka cal BP, una datación que contrasta con otros registros. También aparece puntualmente Fagus sylvatica a partir de c. 7,7 ka cal BP aunque la señal no será estable hasta c. 5,8 ka cal BP. Respecto a la señal de cereales, el primer registro aparece en c. 7,7 ka cal BP, y de forma permanente a partir de c. 6,9 ka cal BP, siendo también una datación temprana en comparación con otros registros regionales. A partir de c. 5,5 ka cal BP, el lago progresa hacia una turbera, según indican los elevados niveles de ciperáceas y de materia orgánica encontrados. Mientras que el Neolítico muestra niveles relativamente bajos en la presión antrópica, la Edad del Bronce eleva algunos de estos indicadores, aunque paradójicamente no se detecta evidencia arqueológica en el PNAESM durante unos 2 milenios (entre c. 4,4 y 2,3 ka cal BP). Después de la gestión forestal de época romana, donde se practican diversas actividades como tala, agricultura, ganadería, caza y extracción y procesado de metales, hay indicios de intensificación antrópica tardoromana pero especialmente bajomedieval y de época moderna, que es cuando se registran las mayores caídas de cubierta forestal y las mayores expansiones de herbáceas, hongos coprófilos y taxones ruderales hasta la primera mitad del siglo XX CE. Finalmente se asiste a una cierta recuperación forestal durante la segunda mitad del siglo XX CE, gracias a la disminución y el abandono progresivo de las actividades agropecuarias en la alta montaña y a las figuras de protección ambiental establecidas por las diferentes administraciones.

In this thesis I present the results of the multiproxy studies carried out in two sedimentary records taken from two high mountain peatlands. The first record is the Clots de Rialba peat bog, located at 2093 m altitude, on the edge of the Alt Pirineu Natural Park (PNAP), in the municipality of Alt Àneu, Pallars Sobirà, Lleida, covering approximately the last c. 3,5 ka cal BP. The second one corresponds to the peat bog of Estany de la Bassa, located at 2174 m altitude, inside the National Park of Aigüestortes and Estany de Sant Maurici (PNAESM), in the municipality of Espot, Pallars Sobirà, Lleida, covering the last c. 10,3 ka cal BP. In both records recovered mechanically, the content of organic matter (Lost On Ignition), pollen, non-pollen palynomorphs (algae, fungi and protozoa) and sedimentary macrocharcoals bigger than 150 μm have been analyzed. In Clots de Rialba, palynological spectra has revealed a maximum extent of Abies alba around c. 3.5 ka cal BP in the Bronze Age, right at the beginning of the sequence, while Fagus sylvatica showed its maximum extension between c. 3.3 and 2.8 ka cal BP. A dominance of Pinus was detected throughout the studied period. Other taxa such as cereals, herbaceous plants, aquatic plants and coprophilous fungi have also been discussed to identify anthropogenic pressure and climate drives. In addition, the study of sedimentary macrocharcoals reveals the main episodes of forest fires and their recurrences, some of them linked to anthropogenic activities and/or climatic variations. These anthropogenic activities would include the use of the opening and maintenance of forest fires in deforestation in order to obtain pastures and spaces dedicated to cereal agriculture and the appearance of certain taxa linked or introduced by human communities. In the Estany de la Bassa peat bog, the results have shown a strong expansion of hazel and birch trees at the beginning of the sequence, between c. 11.3 and 8 ka cal BP, in line with other palaeoecological records from central and southern Europe. Sedimentary macrocharcoals show recurrent episodes of natural fires due to the forest biomass present and climatic conditions. It is worth noting the early sporadic appearance of Abies alba pollen in the record at c. 8.57 ka cal BP, and already continuously from c. 8 ka cal BP. Fagus sylvatica also occasionally appears from c. 7.7 ka cal BP although the signal will not be stable until c. 5.8 ka cal BP. Regarding the cerealistic signal, the first record appears c. 7.7 ka cal BP, and permanently from c. 6.9 ka cal BP, also being an early date compared to other regional records. From c. 5.5 ka cal BP, the lake transitions to a peatland, as indicated by high levels of Cyperaceae and organic matter found in the sediment. While the Neolithic shows relatively low levels of anthropogenic pressure, the Bronze Age triggers some of these indicators, although, paradoxically, no archaeological evidence is detected in the PNAESM over 2 millennia (between c. 4.4 and 2.4 ka cal BP). After Roman forest management, where various activities such as felling, agro-livestock, hunting and metal extraction were practiced, there are signs of anthropic intensification in the late Roman period and especially in late medieval and modern periods, showing the biggest fall in forest cover and the explosion of Poaceae, coprophilous fungi and ruderal taxa are recorded. Finally, a certain recovery is witnessed in the second half of the 20th century CE, thanks to the abandonment of agricultural activities in the high mountains and the figures of environmental protection.