Carlos Pujol ante el espejo: Pensamiento literario y autorrepresentación autorial de un escritor (casi) invisible

Abstract

Aquesta recerca formula una proposta d'interpretació del llegat del poeta, novel·lista, assagista, crític i traductor Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) mitjançant l'exploració conjunta del seu pensament literari i la seva imatge autorial. D'una banda, es reconstrueix i sistematitza la seva poètica d'autor dispersa en aforismes, assaigs, obra crítica, entrevistes i cartes, i, de l'altra, s'identifiquen les estratègies i els recursos de la seva autorepresentació autorial. Per fer explícit el concepte d'autor que l'escriptor projecta de si s'analitza la postura –entesa com la manera singular d'ocupar una posició dins l'espai literari (Meizoz, 2007) i el seu ethos autorial o imatge que cada discurs construeix de la persona que el signa i n’és responsable (Amossy, 2009). A més, atès que la imatge autorial del personatge públic a la vida socioliterària (postura) i l'autor-enunciador dels textos (ethos) sorgeix en la interacció entre l'escriptor i altres agents del sistema literari (editors, crítics, jurats, lectors, etc.), s'explora també la imatge de Pujol forjada per tercers, ja sigui públicament (a la premsa) o en privat (en la seva correspondència amb l'autor). Així, doncs, la figura autorial s'observa des de diferents angles de visió: els gestos significatius de l'escriptor a la vida literària (estratègies i actituds davant de la premsa, els premis, les editorials, l'acadèmia, etc.), les formes d'autorepresentació en textos de ficció i no ficció (reelaboració o paròdia d'estereotips autorials, referents i antireferents, personatges-escriptor en narrativa i monòleg dramàtic en poesia, imatges autoparòdiques, etc.) i la imatge de l'escriptor construïda per tercers en cartes i obituaris, així com en entrevistes sobre Pujol realitzades per a aquesta investigació a escriptors, crítics, editors i acadèmics. Es conclou que la invisibilitat i el joc són claus per entendre la poètica i l'autorepresentació autorial de Carlos Pujol. Arran de la pobra recepció crítica de les primeres novel·les, va assumir la (gairebé) invisibilitat com la seva postura en el sistema literari, amb una discreció a l'espai públic d'acord amb la seva manera d'entendre la figura autorial i la literatura mateixa, i també com una forma de protegir la seva trajectòria de condicionants no estrictament literaris i, personalment, de sortejar l'egocentrisme i la vanaglòria. La relativa invisibilitat autorial també forma part de l'estratègia d'autorepresentació de Pujol en la seva obra de creació, ja que concep la literatura com a màscara i mirall lúdic que mostra i oculta alhora el jo autorial. D'acord amb la seva poètica de la literatura com a joc (d'herència cervantina), Pujol adopta l'ethos del scriptor ludens –de l'escriptor-enunciador que juga i convida al joc–, amb una autorepresentació impregnada d'esperit lúdic, afany desmitificador, escepticisme sorneguer i benevolència irònica. La literatura és per a Pujol art lúdic, simulacre significatiu, joc intertextual i metaliterari amb la tradició (èpoques, autors, personatges, escenes, etc.) i les seves convencions (genèriques, estilístiques, lingüístiques), amb l'autorialitat (funcions, estereotips, etc.) i amb el lector, a qui proposa assumir el perfil del lector ludens mitjançant un pacte de lectura lúdic. Pel que fa a la imatge de Pujol forjada per tercers, cal destacar que, d'una banda, l'absència de reconeixement institucional en vida de Pujol contrasta amb la notòria auctoritas que els seus col·legues li atorguen a la seva correspondència i, d'altra banda, que la seva figura és reivindicada en una trentena de necrològiques, en què s'argumenten les raons que el fan mereixedor d'un procés de consagració a qual aquesta investigació aspira a donar continuïtat.

Esta investigación formula una propuesta de interpretación del legado del poeta, novelista, ensayista, crítico y traductor Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) mediante la exploración conjunta de su pensamiento literario y su imagen autorial. Por un lado, se reconstruye y sistematiza su poética de autor dispersa en aforismos, ensayos, obra crítica, entrevistas y cartas, y, por otro, se identifican las estrategias y recursos de su autorrepresentación autorial. Para hacer explícito el concepto de autor que el escritor proyecta de sí se analiza su postura –entendida como la manera singular de ocupar una posición dentro del espacio literario (Meizoz, 2007) y su ethos autorial o imagen que cada discurso construye de la persona que lo firma y es responsable (Amossy, 2009). Además, puesto que la imagen autorial del personaje público en la vida socioliteraria (postura) y el autor-enunciador de los textos (ethos) surge en la interacción entre el escritor y otros agentes del sistema literario (editores, críticos, jurados, lectores, etc.), se explora también la imagen de Pujol forjada por terceros, ya sea públicamente (en la prensa) o en privado (en su correspondencia con el autor). Así, pues, la figura autorial se observa desde distintos ángulos de visión: los gestos significativos del escritor en la vida literaria (estrategias y actitudes ante la prensa, los premios, las editoriales, la academia, etc.), las formas de autorrepresentación en textos de ficción y no ficción (reelaboración o parodia de estereotipos autoriales, referentes y antirreferentes, personajes-escritor en narrativa y monólogo dramático en poesía, imágenes autoparódicas, etc.) y la imagen del escritor construida por terceros en cartas y obituarios, así como en entrevistas sobre Pujol realizadas para esta investigación a escritores, críticos, editores y académicos. Se concluye que la invisibilidad y el juego son claves para entender la poética y la autorrepresentación autorial de Carlos Pujol. Tras la pobre recepción crítica de sus primeras novelas, asumió la (casi) invisibilidad como su postura en el sistema literario, con una discreción en el espacio público acorde con su modo de entender la figura autorial y la literatura misma, y también como una forma de proteger su trayectoria de condicionantes no estrictamente literarios y, en lo personal, de sortear el egocentrismo y la vanagloria. La relativa invisibilidad autorial forma parte también de la estrategia de autorrepresentación de Pujol en su obra de creación, pues concibe la literatura como máscara y espejo lúdico que muestra y oculta a la vez el yo autorial. De acuerdo con su poética de la literatura como juego (de herencia cervantina), Pujol adopta el ethos del scriptor ludens –del escritor-enunciador que juega y invita al juego–, con una autorrepresentación impregnada de espíritu lúdico, afán desmitificador, escepticismo socarrón y benevolencia irónica. La literatura es para Pujol arte lúdico, simulacro significativo, juego intertextual y metaliterario con la tradición (épocas, autores, personajes, escenas, etc.) y sus convenciones (genéricas, estilísticas, lingüísticas), con la autorialidad (funciones, estereotipos, etc.) y con el lector, a quien propone asumir el perfil del lector ludens mediante un pacto de lectura lúdico. En cuanto a la imagen de Pujol forjada por terceros, cabe destacar que, por un lado, la ausencia de reconocimiento institucional en vida de Pujol contrasta con la notoria auctoritas que sus pares le otorgan en su correspondencia y, por otro lado, que su figura es reivindicada en una treintena de necrológicas, en las que se argumentan las razones que le hacen merecedor de un proceso de consagración al que esta investigación aspira a dar continuidad.

This research formulates a proposal for interpreting the legacy of the poet, novelist, essayist, critic and translator Carlos Pujol (Barcelona, 1936-2012) through the joint exploration of his literary thought and his authorial image. On the one hand, it reconstructs and systematises his authorial poetics, disseminated in aphorisms, essays, critical works, interviews and correspondence. On the other, it identifies the strategies and means of his authorial self-representation. In order to make the notion of author that the writer projects on himself explicit, an analysis is made of his posture – understood as the singular way of occupying a position within the literary space (Meizoz, 2007) – and his authorial ethos, or the image that each discourse constructs of the person who signs it and is responsible for it (Amossy, 2009). Since the authorial image of the public figure in socioliterary life (posture) and the enunciator of the texts (ethos) is produced in the interaction between the writer and other agents of the literary system (editors, critics, juries, readers, etc.), the image of Pujol forged by third parties – whether publicly (in the press) or privately (in his correspondence with the author) – is also examined. In this way, the authorial figure is observed from different angles: the meaningful gestures of the author in literary life (strategies and attitudes towards the press, prizes, publishers, the academy, etc.), the forms of self-representation in fictional and non-fictional texts (re-elaboration or parody of authorial stereotypes, referents or anti-referents, writer-characters in narrative texts and dramatic monologue in poetry, self-parodic images, etc.), and the image of the author constructed by third parties in letters and obituaries, as well as in interviews on Pujol conducted for this research with writers, critics, publishers and academics. It is concluded that invisibility and play are key to understanding Carlos Pujol's poetics and authorial self-representation. After the poor critical reception of his first novels, he assumed an (almost) invisibility as a posture in the literary system, with a discretion in the public space in accordance with his way of understanding the authorial figure and literature itself, and also as a way of protecting his career from conditioning factors that were not strictly literary and, on a personal level, of avoiding egocentrism and vainglory. The relative invisibility of the authorial figure also forms part of Pujol's strategy of self-representation in his creative work, as he conceives literature as a mask and a playful mirror that both shows and hides the authorial self. In accordance with his poetics of literature as play (of a Cervantine heritage), Pujol adopts the ethos of the scriptor ludens – the writer-enunciator who plays and invites to play – with a self-representation imbued with a playful spirit, demystifying zeal, mocking scepticism and ironic benevolence. For Pujol, literature is playful art, a meaningful simulacrum, an intertextual and metaliterary game with tradition (periods, authors, characters, scenes, etc.) and its conventions (generic, stylistic, linguistic), with authorship (functions, stereotypes, etc.) and with the reader, whom he proposes to assume the profile of the lector ludens through a playful reading contract. With regard to the image of Pujol forged by third parties, it should be noted that, on the one hand, the lack of institutional recognition during Pujol's lifetime contrasts with the notorious auctoritas granted to him by his colleagues in their correspondence and, on the other hand, that his figure is vindicated in some thirty obituaries, in which they argue the reasons that make him worthy of a process of consecration that this research aims to continue.