La Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra el context històric i la traducció

Abstract

La traducció de la Divina comèdia de Josep Maria de Sagarra (publicada parcialment a La Veu de Catalunya entre 1935 i 1936, i sencera en edició de bibliòfil entre 1947 i 1951) es considera una fita en la història de la literatura catalana perquè Sagarra és l’únic traductor, després del medieval Andreu Febrer, capaç de produir una traducció completa i de qualitat, bastida segons les exigències literàries de l’època, de l’obra cabdal de Dante Alighieri. Des del punt de vista traductològic, aquest text és interessant, d’una banda, perquè s’han conservat dues versions dels primers vint-i-vuit cants del poema, en les quals el traductor no segueix els mateixos criteris; i, d’altra banda, perquè Sagarra valora i justifica certes solucions seves a les postil·les que acompanyen cada cant. Aquesta recerca ajuda a tenir una visió més completa de la traducció i del seu funcionament en la cultura receptora, així com una comprensió més profunda de l’escriptor-traductor, perquè la situa exactament en el context històric en què va ser publicada i n’estudia les característiques textuals. Des del punt de vista contextual, en aquest treball es descriu en termes generals la carrera literària de Josep Maria de Sagarra com a traductor i s’estudien les traduccions de la Divina comèdia anteriors a la sagarriana (d’Antoni Bulbena, Antoni d’Espona, Narcís Verdaguer i Callís i Llorenç de Balanzó). A més, se situa d’una manera exacta la publicació de la traducció, descrivint la relació entre el traductor i els agents culturals —especialment la relació amb el mecenes Francesc Cambó, i la correcció que va fer-ne Joan Baptista Solervicens— i resseguint la recepció que va tenir a l’època, ja sigui en forma d’article periodístic, lectura en veu alta, presentació pública o distribució de l’edició. Des del punt de vista textual, s’identifiquen les fonts —edicions del text, comentaris i traduccions— de les quals parteix Sagarra i es recullen les valoracions que fa, ja sigui del text original com de la seva traducció. Finalment, a partir de la comparació de les dues versions que es conserven, es fa un estudi de la versificació i del grau de seguiment de la normativa fabriana, i, comparant la traducció amb el text original, se’n donen les característiques principals a partir de les solucions més recurrents en el text.

La traduzione della Divina commedia di Josep Maria de Sagarra (pubblicata in parte in La Veu de Catalunya tra il 1935 e il 1936, e integralmente in un’edizione per bibliofili tra il 1947 e il 1951) è considerata una pietra miliare nella storia della letteratura catalana perché Sagarra è l’unico traduttore, dopo Andreu Febrer, in grado di realizzare una traduzione completa e di qualità, strutturata secondo le esigenze letterarie dell’epoca, del capolavoro di Dante Alighieri. Dal punto di vista traduttologico, questo testo è interessante, da un lato, perché si sono conservate due versioni per i primi ventotto canti del poema, in cui il traduttore non segue gli stessi criteri; dall’altro, perché Sagarra valuta e giustifica alcune sue soluzioni nelle postille che accompagnano ciascun canto. La presente ricerca aiuta ad avere una visione più completa della traduzione e del suo funzionamento nella cultura ricevente, nonché una comprensione più profonda dello scrittore-traduttore, poiché la colloca esattamente nel contesto storico in cui è stata pubblicata e ne studia le caratteristiche testuali. Da un punto di vista contestuale, questo lavoro descrive in termini generali la carriera letteraria di Josep Maria de Sagarra come traduttore e studia le traduzioni della Divina commedia anteriori a quella sagarriana (di Antoni d’Espona, Narcís Verdaguer i Callís e Llorenç de Balanzó). Inoltre, permette di situare con precisione la pubblicazione della traduzione, descrivendo il rapporto tra il traduttore e gli agenti culturali — in particolare il rapporto con il mecenate Francesc Cambó e la correzione effettuata da Joan Baptista Solervicens — e ripercorrendo l’accoglienza ricevuta all’epoca, sotto forma di articolo di giornale, lettura ad alta voce, presentazione pubblica o distribuzione dell’edizione. Dal punto di vista testuale, vengono identificate le fonti — edizioni del testo, commenti e traduzioni — da cui Sagarra attinge e vengono raccolte le sue valutazioni, sia del testo originale che della sua stessa traduzione. Infine, sulla base del confronto tra le due versioni pervenute, vengono studiati la versificazione e il grado di rispetto delle norme di Fabra; e in base al confronto fra la traduzione e il testo originale, vengono riportate le principali caratteristiche della traduzione partendo dalle soluzioni più ricorrenti nel testo.

La traducción de la Divina comedia de Josep Maria de Sagarra (publicada parcialmente en La Veu de Catalunya entre 1935 y 1936, e íntegramente en edición de bibliófilo entre 1947 y 1951) se considera un hito en la historia de la literatura catalana porque Sagarra es el único traductor, después del medieval Andreu Febrer, capaz de producir una traducción completa y de calidad, construida según las exigencias literarias de la época, de la obra principal de Dante Alighieri. Desde el punto de vista traductológico, este texto es interesante, por un lado, porque se han conservado dos versiones de los primeros veintiocho cantos del poema, en las que el traductor no sigue los mismos criterios; y, por otra parte, porque Sagarra valora y justifica ciertas soluciones de su texto en las postilas que acompañan cada canto. Esta investigación ayuda a tener una visión más completa de la traducción y de su funcionamiento en la cultura receptora, así como una comprensión más profunda del escritor-traductor, porque la sitúa exactamente en el contexto histórico en el que fue publicada y estudia sus características textuales. Desde el punto de vista contextual, en este trabajo se describe en términos generales la carrera literaria de Josep Maria de Sagarra como traductor y se estudian las traducciones de la Divina comedia anteriores a la suya (de Antoni Bulbena, Antoni d’Espona, Narcís Verdaguer i Callís y Llorenç de Balanzó). Además, se sitúa de una forma exacta la publicación de la traducción, describiendo la relación entre el traductor y los agentes culturales —especialmente la relación con el mecenas Francesc Cambó, y la corrección que le hizo Joan Baptista Solervicens— y recorriendo la recepción que tuvo en la época, ya sea en forma de artículo periodístico, lectura en voz alta, presentación pública o distribución de la edición. Desde el punto de vista textual, se identifican las fuentes —ediciones del texto, comentarios y traducciones— de las que parte Sagarra y se recogen sus valoraciones sobre texto original y sobre su traducción. Finalmente, a partir de la comparación de las dos versiones que se conservan, se hace un estudio de la versificación y del grado de seguimiento de la normativa fabriana, y, comparando la traducción con el texto original, se dan las características principales a partir de las soluciones más recurrentes en el texto.

Josep Maria de Segarra’s translation of the Divine Comedy (partially published in La Veu de Catalunya from 1935 and 1936 and totally printed in a limited edition from 1947 and 1951) is considered a historical milestone in the Catalan literature. Not only is Sagarra a unique translator who is able to produce a complete and well-developed translation of Dante Alighieri’s masterpiece (after medieval poet Andreu Febrer), but he is also able to take into account the different literary thoroughness from Dante’s period. From a translational point of view, this is an interesting text for two main reasons: on the one hand, because the two versions from the first twenty-eight canti of the poem are maintained but the translator does not follow the same criteria and, on the other, because Sagarra values and judges different solutions to the commentary notes in each canto. The forthcoming research aims at having a more accurate translation and at considering its use in the target culture. It also focuses on a deeper analysis of the writer-translator, since it is exactly placed in the historical context in which it was published and its textual features are analysed in detail. From a contextual viewpoint, this study describes Josep Maria de Sagarra’s literary career as a translator and it also tackles different translations of the Divine Comedy previous to Sagarra (the ones from Antoni Bulbena, Antoni d’Espona, Narcís Verdaguer i Callís and Llorenç de Balanzó). Furthermore, the forthcoming work deals with the exact setting the translation was actually published and it also describes the relationship between the translator and his cultural brokers—especially his patron connection with Francesc Cambó and the stylistic and spelling proofread Joan Baptista Solervicens gave Sagarra from his translation. Finally, the research traces the reception it had at the time, either in the form of a newspaper article, reading it aloud, public presentations or delivering the edition. From a textual perspective, the upcoming work aims at identifying the different sources, such as text editions, commentaries on it and other translations, from which Sagarra starts to translate the Divine Comedy and at collecting his judgments about it, either the original text or his translation. Finally, after comparing both versions from the Divine Comedy which are preserved, a study is carried out in order to check the versification and the way Fabra’s language standardization is applied to Sagarra’s translation. Apart from that, it also compares Sagarra’s translation to the original text and the main features are provided based on the most recurring strategies throughout the text.