Beyond planning: prefiguring horizontal practices of architecture in the context of autonomous geographies

Abstract

(English) Hegemonic organization of space and architecture as its essential means respond to political and economic intentions whose determination is out of most people’s reach. Representations of dominant practices are embedded in the order and form of space, reaching the spaces and practices of everyday life. The reform of architecture alone has been understood as insufficient in addressing the imbalance of power, indicating the necessity of more fundamental changes in the societal context that architecture depends on. The possible politics of space that would be based on decentralization and inhabitants’ self-determination have been approached theoretically. However, investigations into architectural practices that are, in fact, taking place in counter-hegemonic contexts are few.

This study investigated architecture that emerges within the prefiguration of social change, focusing on social movements whose autonomous politics are characterized by horizontal, egalitarian, and non-capitalist principles. The research questions were: What are the characteristics of architectural decision-making, and, what are the characteristics of the architecture carried out in occupied, largely self-built autonomous geographies? The research was based on grounded theory and was guided by simultaneous collection and analysis of data as well as theoretical sampling. Data was collected in three different autonomous geographies in Central Europe. The methods of data collection were participant observation, drawing, mapping, and interviews. The analysis was based on qualitative coding and followed the constant comparative method.

The study found first that, in the examined geographies, the collective organization of space is carried out in a direct democratic, transparent manner. Collective decision-making highlights the direct participation of everyone in relevant decisions, from the founding principles of organization to the specific patterns and forms of space. Second, the collective organization of space is voluntary and partial. It is combined with decentralization of decision-making and individual autonomy of intervening in space. Autonomy facilitates a certain freedom to transform space and the social relations implied within, beyond their collective determination. In the examined geographies, spatial organization develops through simultaneous collective and autonomous interventions in a partially non-planned manner. Third, the inhabitants question the property of space and the permanence of architectural form. The open, common, and malleable nature of space enables its transformation according to horizontal lines, referring directly to the inhabitants present.

The findings provide new insights into an architecture based on the politics of participation. While the study supports previous theorizations, one of its main contributions is the elaboration of architectural participation as it relates to the shifting negotiation between the individual and the collective. Furthermore, the principal theoretical implication of this study is the questioning and negation of overarching planning that the findings suggest. Instead of exhaustive instruments such as the urban plan, the findings indicate a less invasive idea of coordination-in-space that arises voluntarily from the bottom up. Finally, while questioning certain precepts of normative planning, the study also indicates directions to explore further the possibilities of an indeterminate, horizontal organization of space.

(Català) L'organització hegemònica de l'espai i l'arquitectura com el seu mitjà essencial responen a intencions polítiques i econòmiques la determinació de les quals està fora de l'abast de la majoria. Les representacions de les pràctiques dominants s'incrusten en l'ordre i la forma de l'espai, aconseguint espais i pràctiques de la vida quotidiana. S'ha entès la reforma de l'arquitectura per si sola com a insuficient per a abordar el desequilibri de poder, la qual cosa indica la necessitat de canvis més fonamentals en el context social del qual depèn l'arquitectura. S'han abordat teòricament les possibles polítiques de l'espai que es basarien en la descentralització i l'autodeterminació. No obstant això, són escasses les recerques sobre pràctiques arquitectòniques que estan tenint lloc en contextos contra-hegemònics.

Aquest estudi va investigar l'arquitectura que sorgeix en la prefiguració del canvi social, i se centra en moviments socials les polítiques autònomes dels quals es caracteritzen per principis horitzontals, igualitaris i no-capitalistes. Les preguntes de recerca van ser: Quines són les característiques de la presa de decisions arquitectòniques, i, quines són les característiques de l'arquitectura duta a terme en geografies ocupades autònomes i majorment d'autoconstrucció? En la recerca es van aplicar mètodes de la teoria fonamentada; es va fer mitjançant la recopilació i l'anàlisi de dades de manera simultània, així com amb un mostreig teòric. Les dades es van recopilar en tres geografies autònomes distintes d'Europa Central. Els mètodes de recollida de dades van ser l'observació participant, el dibuix, la cartografia i les entrevistes. L'anàlisi es va basar en la codificació qualitativa i va seguir el mètode comparatiu constant.

L'estudi va constatar en primer lloc que, en les geografies examinades, l'organització col·lectiva de l'espai es fa de manera transparent i mitjançant democràcia directa. La presa de decisions col·lectiva posa en relleu la participació directa de tots en les decisions rellevants, des dels principis fundacionals de l'organització fins a les pautes i formes específiques de l'espai. En segon lloc, l'organització col·lectiva de l'espai és voluntària i parcial, i es combina amb la descentralització de les decisions i l'autonomia individual per a intervenir en l'espai. L'autonomia facilita una certa llibertat per a transformar l'espai i les relacions socials implícites en ell, més enllà de la seva determinació col·lectiva. L'organització espacial es desenvolupa mitjançant intervencions col·lectives i autònomes de manera simultània i parcialment no planificada. En tercer lloc, les conclusions indiquen que els habitants posen en escac la propietat de l'espai i la permanència de la forma arquitectònica. Aquesta relació i interacció amb l'espai permet la seva transformació segons línies horitzontals, que remeten directament als habitants presents.

Els resultats aporten noves perspectives sobre una arquitectura basada en la política participativa. Mentre l'estudi dona suport a teoritzacions anteriors, una de les seves principals aportacions és el desenvolupament de com es relaciona la participació arquitectònica amb la negociació canviant entre l'individual i el col·lectiu. La principal implicació teòrica d'aquest estudi és el qüestionament i la negació de la planificació global que suggereixen els resultats. En comptes d'instruments exhaustius com el pla urbanístic, els resultats indiquen una idea menys invasiva de coordinació que sorgeix voluntàriament de baix a dalt. Finalment, mentre qüestiona uns certs preceptes de la planificació normativa, l'estudi també apunta per a continuar explorant les possibilitats d'una organització no-determinada i horitzontal de l'espai.

(Español) La organización hegemónica del espacio y la arquitectura como su medio esencial responden a intenciones políticas y económicas cuya determinación está fuera del alcance de la mayoría. Las representaciones de las prácticas dominantes se incrustan en el orden y la forma del espacio, alcanzando espacios y prácticas de la vida cotidiana. Se ha entendido la reforma de la arquitectura por sí sola como insuficiente para abordar el desequilibrio de poder, lo que indica la necesidad de cambios más fundamentales en el contexto social del que depende la arquitectura. Se han abordado teóricamente las posibles políticas del espacio que se basarían en la descentralización y la autodeterminación. Sin embargo, son escasas las investigaciones sobre prácticas arquitectónicas que están teniendo lugar en contextos contrahegemónicos.

Este estudio investigó la arquitectura que surge en la prefiguración del cambio social, y se centra en movimientos sociales cuyas políticas autónomas se caracterizan por principios horizontales, igualitarios y no-capitalistas. Las preguntas de investigación fueron ¿Cuáles son las características de la toma de decisiones arquitectónicas, y, ¿cuáles son las características de la arquitectura llevada a cabo en geografías ocupadas autónomas y mayormente de autoconstrucción? En la investigación se aplicaron métodos de la teoría fundamentada; se hizo mediante la recopilación y el análisis de datos de manera simultánea, así como con un muestreo teórico. Los datos se recopilaron en tres geografías autónomas distintas de Europa Central. Los métodos de recogida de datos fueron la observación participante, el dibujo, la cartografía y las entrevistas. El análisis se basó en la codificación cualitativa y siguió el método comparativo constante.

El estudio constató en primer lugar que, en las geografías examinadas, la organización colectiva del espacio se hace de forma transparente y mediante democracia directa. La toma de decisiones colectiva pone de relieve la participación directa de todos en las decisiones relevantes, desde los principios fundacionales de la organización hasta las pautas y formas específicas del espacio. En segundo lugar, la organización colectiva del espacio es voluntaria y parcial, y se combina con la descentralización de las decisiones y la autonomía individual para intervenir en el espacio. La autonomía facilita cierta libertad para transformar el espacio y las relaciones sociales implícitas en él, más allá de su determinación colectiva. La organización espacial se desarrolla mediante intervenciones colectivas y autónomas de forma simultánea y parcialmente no planificada. En tercer lugar, las conclusiones indican que los habitantes ponen en jaque la propiedad del espacio y la permanencia de la forma arquitectónica. Esta relación e interacción con el espacio permite su transformación según líneas horizontales, que remiten directamente a los habitantes presentes.

Los resultados aportan nuevas perspectivas sobre una arquitectura basada en la política participativa. Mientras el estudio apoya teorizaciones anteriores, una de sus principales aportaciones es el desarrollo de cómo se relaciona la participación arquitectónica con la negociación cambiante entre lo individual y lo colectivo. La principal implicación teórica de este estudio es el cuestionamiento y la negación de la planificación global que sugieren los resultados. En vez de instrumentos exhaustivos como el plan urbanístico, los resultados indican una idea menos invasiva de coordinación que surge voluntariamente de abajo arriba. Por último, mientras cuestiona ciertos preceptos de la planificación normativa, el estudio también apunta para seguir explorando las posibilidades de una organización no-determinada y horizontal del espacio.