Volver a la fuente: Restauración socioecológica para la seguridad hídrica y agrícola. Gobernanza y Fondos de Agua en el cerro Cacahuatique (El Salvador)

Abstract

La interrelació, complexitat, variabilitat i incertesa creixent del món actual requereixen enfocaments de gestió més sistèmics. Especialment en el camp de l'aigua per la seva vulnerabilitat, multifuncionalitat i rellevància, així com per la seva vinculació amb l'emergència climàtica. La seguretat hídrica s'ha convertit en una prioritat en les polítiques relacionades amb el desenvolupament sostenible. Aquesta investigació se suma als plantejaments sobre la necessitat d'un nou paradigma en la gestió dels recursos hídrics, amb un enfocament sistèmic, que realça la resiliència i la gestió de l'anomenada “aigua verda” i, per tant, el nexe amb la gestió dels sols. En un adequat maneig del sòl agropecuari rau una bona part de la solució per a la seguretat hídrica, alimentària i climàtica. S'ha evidenciat en múltiples experiències i estudis que mitjançant pràctiques d'agricultura restaurativa es pot revertir la degradació de terres. No obstant això, representa un gran repte estendre (escalar) aquestes pràctiques a tot un territori, més enllà de la vida dels projectes demostratius. La complexitat dels factors limitants requereix mecanismes de governança robusts; cosa que també és un gran repte en si. La present investigació demostra avanços en agricultura restaurativa i gestió hídrica en fomentar processos de governança local en el Cacahuatique (El Salvador, Amèrica Central). Utilitzant la teoria dels sistemes socioecològics, la metodologia d'Investigació-Acció-Participativa (IAP) i els projectes de l'ONG CRS com a instrument d'acció, es va impulsar un procés de enfortiment de la governança hídrica durant 6 -10 anys (segons la zona). Es va basar en implicar als operadors comunitaris d'aigua i les alcaldies en la protecció de les àrees de recàrrega hídrica, i va incloure la creació de tres Fons d'Aigua i Agricultura (FOAG), com a plataformes de finançament i governança multiactors, una experiència inèdita en contextos rurals de la regió. La investigació aporta reflexions sobre èxits, frustracions i reptes, tant en la generalització de l'adopció de pràctiques d'agricultura restaurativa com en els processos de governança, particularment en el model de Fons d'Aigua. Entre les principals conclusions, cal esmentar que la utilització de l'enfocament de protecció de fonts ha estat molt útil per a la mobilització social. No obstant això, la creació d'estructures i xarxes de treball no obté els resultats esperats sense suficient lideratge i cohesió social. La restauració ambiental efectiva necessita de la restauració del capital i teixit social (i viceversa), i això requereix temps i intervencions integrals. La investigació conclou que ha d'haver un canvi en els models de projectes de desenvolupament i en el disseny dels seus programes de formació. La ciència de l'escalament defensa la consideració de tots els factors, especialment els estructurals, treballant la dimensió col·lectiva i la individual, per tal de modificar adequadament la realitat. Tornar a la font és una crida a un retorn a l'essencial: la protecció de les terres d'on prové l'aigua i forjar persones i societats que siguin motors de canvi positiu.

La interrelación, complejidad, variabilidad e incertidumbre creciente del mundo actual requieren de enfoques de gestión más sistémicos. Muy especialmente en el campo del agua por su vulnerabilidad, multifuncionalidad y relevancia, así como por su vinculación con la emergencia climática. La seguridad hídrica se ha convertido en una prioridad en las políticas vinculadas al desarrollo sostenible. Esta investigación se suma a los planteamientos de la necesidad de un nuevo paradigma en la gestión de los recursos hídricos, con enfoque sistémico, realzando la resiliencia y la gestión de la denominada “agua verde” y, por tanto, el nexo con la gestión de los suelos. En un adecuado manejo del suelo agropecuario radica buena parte de la solución para la seguridad hídrica, alimentaria y climática. Se ha evidenciado en múltiples experiencias y estudios que mediante prácticas de agricultura restaurativa se puede revertir la degradación de tierras. Sin embargo, está representando un gran desafío extender (escalar) estas prácticas a todo un territorio, más allá de la vida de los proyectos demostrativos. La complejidad de los factores limitantes demanda de mecanismos de gobernanza robustos; lo cual es también un gran reto en sí. La presente investigación demuestra avances en agricultura restaurativa y gestión hídrica al fomentar procesos de gobernanza local en el cerro Cacahuatique (El Salvador, Centro América). Utilizando la teoría de los sistemas socioecológicos, la metodología investigación-Acción-Participativa (IAP) y los proyectos de la ONG CRS como instrumento de acción, se impulsó un proceso de fortalecimiento de la gobernanza hídrica durante 6 -10 años (según la zona). Se basó en implicar a los operadores comunitarios de agua y las alcaldías en la protección de las áreas de recarga hídrica, e incluyó la creación de tres Fondos de Agua y Agricultura (FOAG), como plataformas de financiación y gobernanza multiactores, una experiencia inédita en contextos rurales de la región. La investigación aporta reflexiones sobre logros, fracasos y retos, tanto en la generalización de la adopción de prácticas de agricultura restaurativa como en los procesos de gobernanza, particularmente en el modelo de Fondos de Agua. Entre las principales conclusiones, cabe mencionar que la utilización del enfoque de protección de fuentes ha sido muy útil para la movilización social. Sin embargo, la creación de estructuras y redes de trabajo no obtienen los resultados esperados sin liderazgos y cohesión social suficiente. La restauración ambiental efectiva necesita de la restauración del capital y tejido social (y viceversa), y ello requiere de tiempo y de intervenciones integrales. La investigación concluye que debe de haber un cambio en los modelos de proyectos de desarrollo y en el diseño de sus formaciones. La ciencia del escalamiento aboga por considerar todos los factores, especialmente los estructurales, trabajando la dimensión colectiva y la individual, para poder modificar la realidad adecuadamente. Volver a la fuente es un llamado a un regreso a lo esencial; la protección de las tierras de dónde proviene el agua y forjar personas y sociedades que sean motor de cambio positivo.

The interrelatedness, complexity, variability and increasing uncertainty of today's world require more systemic management approaches. This is especially true in the field of water due to its vulnerability, multifunctionality and relevance, as well as its link with climate emergency. Water security has become a priority in policies linked to sustainable development. This research adds to the need for a new paradigm in the management of water resources, with a systemic approach, enhancing resilience and the management of the so-called “green water” and, therefore, the link with soil management. A good part of the solution for water, food and climate security lies in adequate agricultural soil management. Multiple experiences and studies have shown that land degradation can be reversed through restorative agricultural practices. However, it is a great challenge to extend (scale up) these practices to an entire territory, beyond the life of the demonstration projects. The complexity of the limiting factors demands robust governance mechanisms, which presents a major challenge in itself. This research demonstrates advances in restorative agriculture and water management by fostering local governance processes in Cerro Cacahuatique (El Salvador, Central America). Using social-ecological systems theory, participatory action-research (PAR) methodology and CRS NGO projects as a tool for action, a process of strengthening water governance was promoted for 6-10 years (depending on the area). This research engaged community water operators and municipalities in the protection of water recharge areas and fostered the creation of three Water and Agriculture Funds (FOAG), as financing and multi-stakeholder governance platforms, an unprecedented experience in rural contexts in the region. The research provides reflections on achievements, failures and challenges, both in the generalization of the adoption of restorative agriculture practices and in governance processes, particularly in the Water Funds model. Among the main conclusions, it is worth mentioning that the use of the source protection approach has been very useful for social mobilization. However, the creation of structures and networks does not achieve the expected results without sufficient leadership and social cohesion. Effective environmental restoration relies on the restoration of social capital and social fabric (and vice versa), and this requires time and comprehensive interventions. This research concludes that there must be a change in the models of development projects and in the design of their capacity strengthening processes. The scaling-up approach emphasizes taking all factors into account, particularly structural ones, and addressing both collective and individual dimensions to effectively bring about meaningful change. Back to the source is a call for a return to the essential; the protection of the lands where water comes from and forging people and societies that are drivers of positive change.