Entrenament de força amb sobrecàrregues excèntriques en pacients amb ictus en fase subaguda: un assaig clínic controlat no aleatoritzat

Abstract

Introducció

Diversos estudis han analitzat el paper de l’exercici físic en la prevenció, millora i tractament de diferents condicions de salut, però no està clar si existeixen unes estratègies d’entrenament més o menys efectives segons la condició mèdica existent. L’entrenament amb sobrecàrregues excèntriques (ESE) podria ser especialment adequat per persones amb ictus degut a l’elevat estímul mecànic i neurofisiològic que genera i el baix cost metabòlic que implica.

Objectius

L’objectiu principal d’aquesta tesi és estudiar si introduir un programa d’ESE durant la fase subaguda de la rehabilitació hospitalària de les persones amb ictus, millora la seva funcionalitat, l’autonomia en les activitats de la vida diària (AVD) i la capacitat cognitiva. Els objectius secundaris són estudiar les millores de força, marxa, qualitat de vida (QdV) i percepció de salut, així com analitzar si l’ESE és una intervenció segura i factible pels pacients amb ictus i, per últim, calcular el cost d’aplicació del programa.

Mètodes

S’ha utilitzat un disseny experimental amb dos grups, el qual ha consistit en un assaig clínic controlat no aleatoritzat, amb una mostra a conveniència, amb valoracions abans i després de la intervenció. S’han inclòs 15 participants, els quals s’han dividit en grup intervenció (GI = 8) i grup control (GC = 7). El GI ha realitzat, dins de l’horari de rehabilitació habitual, un programa de vuit sessions de 30 minuts d’ESE. El GC ha seguit amb l’horari de rehabilitació habitual. Les variables que s’han avaluat són: funcionalitat amb el Short Physical Performance Battery (SPPB), autonomia en les AVD amb l’Índex de Barthel (IB) i la Functional Independence Measure (FIM), funcions cognitives amb el Mini Mental State Examination test (MMSE) i l’Escala de Conducta Atencional (ECA), força amb les politges còniques i el Chronojump, marxa amb el 10-Meter Walk Test (10MWT) i el 6-Minute Walk Test (6MWT). S’ha analitzat també la seguretat, la factibilitat i el cost de l’ESE. Les dades s’han analitzat amb el programa estadístic IBM SPSS Statistics 26. S’han calculat les mitjanes aritmètiques i desviacions estàndard de les característiques bàsiques dels participants i dels resultats de les variables. S’ha calculat el valor de significaça de les diferències intra-grup dels resultats inicials i finals amb la prova de rangs de Wilcoxon (p £ 0,05), així com els percentatges de canvi entre resultats inicials i finals.

Resultats

Els resultats mostren que el GI experimenta millores significatives en autonomia en les AVD, funcions cognitives, força, marxa en distància curta i percepció de salut relacionada amb el funcionament físic. El GC millora significativament en funcionalitat, autonomia en les AVD mesurada amb la FIM i percepció de salut relacionada amb la vitalitat. La millora mitja de totes les proves del GI va ser del 15,5%, mentre que la del GC va ser del 6,4%.

Conclusions

L’ESE és una intervenció que es pot incloure en la rehabilitació hospitalària de l’ictus en fase subaguda, ja que els resultats han mostrat que aporta millores significatives en l’autonomia en les AVD, les funcions cognitives, la força, la marxa i la percepció de salut, així com una tendència del GI a obtenir majors percentatges de millora en les valoracions finals respecte les inicials, en comparació amb el GC, per la majoria de les variables analitzades. A més, ha demostrat ser una intervenció segura i factible pels pacients amb ictus i tenir un cost inferior al d’altres intervencions de rehabilitació i entrenament que es duen a terme a l’Institut Guttmann.

Introducción

Diversos estudios han analizado el papel del ejercicio físico en la prevención, la mejora y el tratamiento de diferentes condiciones de salud, pero no está claro si existen unas estrategias de entrenamiento más o menos efectivas según la condición médica existente. El entrenamiento con sobrecargas excéntricas (ESE) podría ser especialmente adecuado para las personas con ictus debido a que se produce un elevado estímulo mecánico y un bajo coste metabólico.

Objetivos

El objetivo principal de esta tesis es estudiar si introducir un programa de ESE durante la fase subaguda de la rehabilitación hospitalaria de las personas con ictus, mejora su funcionalidad, su autonomía en las actividades de la vida diaria (AVD) y la capacidad cognitiva. Los objetivos secundarios son estudiar las mejoras de fuerza, marcha, calidad de vida (CdV) y percepción de salud, así como analizar si el ESE es una intervención segura y factible para los pacientes con ictus y, por último, calcular el coste de aplicación del programa.

Métodos

Se utilizó un diseño experimental con dos grupos, consistente en un ensayo clínico controlado no aleatorizado, con una muestra a conveniencia, con valoraciones antes y después de la intervención. Se incluyeron 15 participantes, los cuáles se dividieron en grupo intervención (GI = 8) y grupo control (GC = 7). El GI realizó, dentro del horario de rehabilitación habitual, un programa de ocho sesiones de 30 minutos de ESE. El GC siguió con el horario de rehabilitación habitual. Las variables que se evaluaron fueron: funcionalidad con el Short Physical Performance Battery (SPPB), autonomía en las AVD con el Índice de Barthel (IB) y la Functional Independence Measure (FIM), funciones cognitivas con el Mini Mental State Examination test (MMSE) y la Escala de Conducta Atencional (ECA), fuerza con las poleas cónicas inerciales y el Chronojump, marcha con el 10 Meters Walk Test (10MWT) y el 6 Minutes Walk Test (6MWT). Se analizó también la seguridad, factibilidad y el coste del ESE. Los datos se analizaron con el programa estadístico IBM SPSS Statistics 26. Se calcularon los promedios y desviaciones estándar de las características básicas de los participantes y de los resultados de las variables. Se calculó el valor de significancia de las diferencias intro-grupo de los resultados iniciales y finales con la prueba de rangos de Wilcoxon (p £ 0,05), así como los porcentajes de cambio entre resultados iniciales y finales.

Resultados

Los resultados muestran que el GI experimentó mejoras significativas en autonomía en las AVD, funciones cognitivas, fuerza, marcha en distancia corta y percepción de salud relacionada con el funcionamiento físico. El GC mejoró significativamente en funcionalidad, autonomía en las AVD medida con la FIM y percepción de salud relacionada con la vitalidad. El promedio de mejora de todas las pruebas del GI fue del 15,5%, mientras que el del GC fue del 6,4%

Conclusiones

El ESE es una intervención que se puede incluir en la rehabilitación hospitalaria del ictus en fase subaguda, ya que los resultados muestran que aporta mejoras significativas en autonomía en las AVD, funciones cognitivas, fuerza, marcha y percepción de salud, así como una tendencia del GI a obtener mayores porcentajes de mejora en las valoraciones finales respecto a las iniciales, en comparación con el GC, en la mayoría de las variables analizadas. Además, demostró ser una intervención segura y factible para los pacientes con ictus, así como tener un coste inferior al de otras intervenciones de rehabilitación y entrenamiento que se llevan a cabo en el Institut Guttmann.

Introduction

Several studies have analyzed the role of physical exercise in the prevention, improvement and treatment of different health conditions. However, it is not clear whether certain training approaches are more effective than others depending on the specific medical condition. Overload eccentric strength training (OEST) might be particularly suitable for people with stroke, as it generates a high mechanical input and a low metabolic cost.

Objectives

The main objective of this thesis was to study whether introducing an OEST program in the subacute phase of the hospital rehabilitation of stroke patients, might improve their physical function, autonomy in the activities of daily living (ADL) and cognition. The secondary objectives were to evaluate the improvements in strength, gait, quality of life (QoL) and health perception, as well as to analyze whether OEST was a safe and feasible intervention for stroke patients and to calculate the cost of implementing the program.

Methods

This thesis is a non-randomized controlled clinical trial, with an experimental design with two groups, which were assessed before and after the OEST intervention. A total of 15 participants, selected as a convenience sample, were included and divided into an intervention group (IG = 8) and a control group (CG = 7). The IG performed an OEST program consisting of eight sessions of 30 minutes for four weeks. The CG continued with their usual rehabilitation routine. The assessed variables were: physical function, using the Short Physical Performance Battery (SPPB), autonomy in ADL, with the Barthel Index (BI), cognitive functions, with the Mini Mental State Examination test (MMSE) and the Attentional Behavior Scale (ABS), strength, using the inertial pulleys and Chronojump, gait, with the 10-Meter Walk Test (10MWT) and the 6-Minute Walk Test (6MWT). Safety, feasibility and the cost of the OEST program were also analyzed. Data were processed using IBM SPSS Statistics 26. Means and standard deviations were calculated for participants’ characteristics and outcome variables. The Wilcoxon rank test (p £ 0,05) was used to determine the significance of intra-group differences between pre- and post-intervention. Percentage changes between initial and final results were also calculated.

Results

The results show that the IG experienced significant improvements in autonomy in ADL, cognitive functions, strength, short-distance gait, and perception of health related to physical functioning. The CG showed significant improvements in functionality, ADL (measured with FIM) and perception of health related to vitality. The average improvement across all tests for the IG was 15.5%, compared to 6.4% for the CG.

Conclusions

OEST is an intervention that can be included in hospital stroke rehabilitation during the subacute phase, as the results showed significant improvements in ADL, cognitive functions, strength, gait and health perception, as well as a tendency of the IG to obtain higher percentages of improvement in the post-intervention assessments, compared to the CG, in most of the analyzed variables. Additionally, it proved to be a safe and feasible intervention for stroke patients, with a lower cost than other rehabilitation and training interventions currently carried out at the Institut Guttmann.