Caracterización Clínica, Molecular y Pronóstica de la Leucemia Mielomonocítica Crónica

Abstract

[spa] INTRODUCCIÓN: La leucemia mielomonocítica crónica (LMMC) es una neoplasia hematológica que combina características de los síndromes mielodisplásicos y de las neoplasias mieloproliferativas. Se caracteriza por monocitosis persistente y una gran heterogeneidad clínica y molecular, lo que dificulta su estratificación pronóstica y su tratamiento. HIPÓTESIS: Se plantea que la caracterización molecular de la LMMC permita identificar subgrupos de pacientes con diferente comportamiento biológico, pronóstico y respuesta al tratamiento, permitiendo una mejor estratificación del riesgo y la optimización de las estrategias terapéuticas. OBJETIVOS:

1. Analizar los tratamientos administrados en pacientes con LMMC, incluyendo agentes hipometilantes, el trasplante y las terapias dirigidas, así como la respuesta y evolución de los pacientes. 2. Caracterizar el perfil molecular completo de la LMMC y su impacto pronóstico. 3. Estudiar la evolución clonal en la progresión de la enfermedad. 4. Evaluar el significado pronóstico y clínico de las mutaciones CEBPA, FLT3, IDH1/2 y NPM1 y su influencia en la selección del tratamiento. 5. Describir la incidencia, características y valor pronóstico de la LMMC con monocitosis entre 0,5×10⁹/L y 1,0×10⁹/L.

[cat] Introducció: La leucèmia mielomonocítica crònica (LMMC) és una neoplàsia hematològica que combina característiques dels síndromes mielodisplàsics i de les neoplàsies mieloproliferatives. Es caracteritza per monocitosi persistent i una gran heterogeneïtat clínica i molecular, la qual cosa dificulta la seva estratificació pronòstica i el seu tractament. Hipòtesi: Es planteja que la caracterització molecular de la LMMC permeti identificar subgrups de pacients amb diferent comportament biològic, pronòstic i resposta al tractament, permetent una millor estratificació del risc i l’optimització de les estratègies terapèutiques. Objectius: 1. Analitzar els tractaments administrats en pacients amb LMMC, incloent agents hipometilants, el trasplantament i les teràpies dirigides, així com la resposta i evolució dels pacients. 2. Caracteritzar el perfil molecular complet de la LMMC i el seu impacte pronòstic. 3. Estudiar l’evolució clonal en la progressió de la malaltia. 4. Avaluar el significat pronòstic i clínic de les mutacions CEBPA, FLT3, IDH1/2 i NPM1 i la seva influència en la selecció del tractament. 5. Descriure la incidència, característiques i valor pronòstic de la LMMC amb monocitosi entre 0,5×10⁹/L i 1,0×10⁹/L. Mètodes: S'ha dut a terme un estudi retrospectiu en pacients diagnosticats de LMMC, incloent l'anàlisi de dades clíniques, citogenètiques i moleculars. S'han utilitzat tècniques de seqüenciació massiva per identificar mutacions rellevants. A més, es van analitzar cohorts independents, subtipus de LMMC i factors pronòstics mitjançant models estadístics per avaluar la supervivència i la progressió a Leucèmia Mieloide Aguda (LMA). Resultats principals: La leucèmia mielomonocítica crònica continua tenint un pronòstic desfavorable, amb una supervivència global mitjana de 34 mesos. Pocs pacients són candidats al trasplantament de progenitors hematopoètics, però aquest és l’únic tractament potencialment curatiu, tot i que la recaiguda després del trasplantament continua sent elevada. La caracterització molecular va revelar que el 90% dels pacients presentaven almenys una mutació, amb TET2, SRSF2, ASXL1 i RUNX1 com les més freqüents. Els pacients amb més de dues mutacions presentaven un pronòstic significativament pitjor, amb una supervivència més curta. Les mutacions en NPM1, CEBPA i FLT3 es van associar amb un perfil molecular més similar a la leucèmia mieloide aguda, un curs clínic més agressiu i una supervivència més curta, independentment de l’edat i dels models pronòstics actuals, fet que suggereix que aquests pacients es podrien beneficiar de tractaments més intensius. L’anàlisi molecular de la progressió de la malaltia va identificar diferents patrons d’evolució clonal. L’ús de teràpies dirigides en casos seleccionats va demostrar respostes sostingudes, destacant la importància d’estratègies terapèutiques personalitzades. A més, es va confirmar que la LMMC amb monocitosi entre 0,5×10⁹/L i 1,0×10⁹/L comparteix característiques clíniques i moleculars amb la forma clàssica de la malaltia, però presenta un millor pronòstic, tot i que un 47% dels pacients desenvolupen una monocitosi superior a 1,0×10⁹/L als 5 anys. Conclusions: La leucèmia mielomonocítica crònica continua tenint un pronòstic desfavorable malgrat els avenços terapèutics. La caracterització molecular permet millorar l’estratificació del risc, comprendre els mecanismes de progressió i identificar dianes terapèutiques. Les mutacions en NPM1, CEBPA i FLT3 s’associen amb un curs clínic més agressiu independentment dels models pronòstics actuals i podrien beneficiar-se de tractaments intensius. A més, aquest estudi dona suport a la inclusió de la variant oligomonocítica en la classificació de la LMMC com un subtipo amb millor pronòstic. Tot i que la incidència de la malaltia augmenta, els models pronòstics actuals es mantenen vàlids.