Utilidad de los biomarcadores de disfunción cardíaca en enfermedades de origen placentario como la preeclampsia durante el embarazo

Abstract

La preeclàmpsia és una complicació greu de l’embaràs associada a una elevada morbimortalitat tant materna com fetal. Es caracteritza per una disfunció placentària mediada per una angiogènesi deficient, mecanisme que també està implicat en altres entitats com el retard de creixement intrauterí i el part preterme espontani. Tradicionalment es considerava que la preeclàmpsia es resolia després del part; tanmateix, cada cop hi ha més evidència de la seva associació amb riscos per a la salut a llarg termini, tant per a la mare com per a la descendència. La relació entre preeclàmpsia i malaltia cardiovascular materna en etapes posteriors de la vida ha estat àmpliament documentada en estudis epidemiològics, tot i que els mecanismes fisiopatològics que connecten ambdues entitats encara no es tan ben establerts. Alguns autors plantegen que el desenvolupament de la preeclàmpsia pot ser degut a una adaptació cardiovascular inadequada durant l’embaràs. D’altres, en canvi, proposen que és la preeclàmpsia la que indueix dany cardiovascular, a través de l’estrès hemodinàmic generat per les elevades demandes fetals en un entorn placentari ineficaç, així com per l’alliberament sistèmic de factors oxidatius i inflamatoris originats a la placenta, capaços de provocar dany endotelial. Aquesta disfunció cardiovascular sembla encara més marcada quan la preeclàmpsia s’acompanya de retard de creixement intrauterí, fet que suggereix una interacció entre la gravetat de la disfunció placentària i la capacitat d’adaptació del sistema cardiovascular matern. Tenint en compte que ambdós mecanismes podrien coexistir i contribuir conjuntament als diferents fenotips de preeclàmpsia, el present estudi proposa la mesura tant de factors angiogènics, indicatius de disfunció placentària, com de biomarcadors relacionats amb la malaltia cardiovascular i metabòlica prèviament associats a la preeclàmpsia, al llarg dels tres trimestres de la gestació. Els resultats obtinguts permeten establir una relació entre les complicacions placentàries i els biomarcadors de disfunció cardiovascular i metabòlica, fet que suggereix l’existència d’alteracions cardiovasculars tant en el primer com en el tercer trimestre de l’embaràs. Així mateix, es demostra la utilitat d’aquests biomarcadors en la predicció de complicacions placentàries com la preeclàmpsia o el retard de creixement intrauterí. Mitjançant models de regressió logística, s’avalua si la mesura d’aquests biomarcadors en el primer trimestre de l’embaràs aporta capacitat predictiva addicional als models basats en factors de risc materns i paràmetres ecogràfics. Finalment, atesa l’àmplia disponibilitat dels biomarcadors cardiovasculars, fins i tot en serveis d’urgències o centres d’atenció primària, s’analitza si la seva capacitat per confirmar o descartar la preeclàmpsia és comparable a la de la ràtio dels factors angiogènics, que encara no està implementada de manera generalitzada en centres sanitaris de menor complexitat.

La preeclampsia es una complicación grave del embarazo asociada a una elevada morbimortalidad tanto materna como fetal. Se caracteriza por una disfunción placentaria mediada por una angiogénesis deficiente, mecanismo que también está implicado en otras entidades como la restricción de crecimiento intrauterino y el parto pretérmino espontáneo. Tradicionalmente se consideraba que la preeclampsia se resolvía tras el parto; sin embargo, cada vez existe mayor evidencia de su asociación con riesgos para la salud a largo plazo, tanto en la madre como en la descendencia. La relación entre preeclampsia y enfermedad cardiovascular materna en etapas posteriores de la vida ha sido ampliamente documentada en estudios epidemiológicos, aunque los mecanismos fisiopatológicos que conectan ambas entidades no están bien establecidos. Algunos autores plantean que el desarrollo de la preeclampsia puede deberse a una adaptación cardiovascular inadecuada al embarazo. Otros, en cambio, proponen que es la preeclampsia la que induce daño cardiovascular, a través del estrés hemodinámico generado por las elevadas demandas fetales en un entorno placentario ineficaz, así como por la liberación sistémica de factores oxidativos e inflamatorios originados en la placenta, capaces de provocar daño endotelial. Esta disfunción cardiovascular parece ser aún más marcada cuando la preeclampsia se acompaña de restricción de crecimiento intrauterino, lo que sugiere una interacción entre la gravedad de la disfunción placentaria y la capacidad de adaptación del sistema cardiovascular materno. Considerando que ambos mecanismos podrían coexistir y contribuir conjuntamente a los distintos fenotipos de preeclampsia, el presente estudio propone la medición tanto de factores angiogénicos, indicativos de disfunción placentaria, como de biomarcadores relacionados con enfermedad cardiovascular y metabólica previamente asociados a la preeclampsia, a lo largo de los tres trimestres del embarazo. Los resultados obtenidos permiten establecer una relación entre las complicaciones placentarias y los biomarcadores de disfunción cardiovascular y metabólica, lo que sugiere la existencia de alteraciones cardiovasculares tanto en el primer como en el tercer trimestre del embarazo. Asimismo, se demuestra la utilidad de estos biomarcadores en la predicción de complicaciones placentarias como la preeclampsia o restricción de crecimiento intrauterino. A través de modelos de regresión logística, se evalúa si la medición de estos biomarcadores en el primer trimestre del embarazo aporta capacidad predictiva adicional a modelos basados en factores de riesgo maternos y parámetros ecográficos. Finalmente, dada la amplia disponibilidad de los biomarcadores cardiovasculares, incluso en servicios de urgencias o centros de atención primaria, se analiza si su capacidad para confirmar o descartar la preeclampsia es comparable a la de la ratio de los factores angiogénicos, que aún no se encuentra implementada de forma generalizada en centros sanitarios de menor complejidad.

Preeclampsia is a severe complication of pregnancy associated with significant maternal and fetal morbidity and mortality. It is characterized by placental dysfunction caused by impaired formation of new blood vessels in the placenta, a mechanism that also plays a role in conditions such as intrauterine growth restriction and spontaneous preterm birth. Although preeclampsia was traditionally thought to resolve after delivery, growing evidence supports its association with long-term health risks for both the mother and her child. The relationship between preeclampsia and maternal cardiovascular disease in later life has been well documented in epidemiological studies, although the underlying physiological and pathological mechanisms are still not fully understood. Some authors suggest that preeclampsia may result from an inadequate cardiovascular adaptation to the demands of pregnancy, while others propose that the condition itself induces cardiovascular damage. This damage may be caused by the hemodynamic stress resulting from increased fetal demands in the context of inefficient placental function, as well as by the systemic release of oxidative and inflammatory substances originating from the placenta that contribute to dysfunction of the endothelial lining of blood vessels. Cardiovascular impairment appears to be even more pronounced when preeclampsia is accompanied by restricted fetal growth, which suggests an interaction between the severity of placental dysfunction and the ability of the maternal cardiovascular system to adapt. Considering that both mechanisms may coexist and jointly contribute to the various clinical forms of preeclampsia, the present study proposes measuring both angiogenesis-related factors, which indicate placental dysfunction, and biomarkers associated with cardiovascular and metabolic diseases that have previously been linked to preeclampsia, across all three trimesters of pregnancy. The results reveal a relationship between placental complications and biomarkers of cardiovascular and metabolic dysfunction, suggesting that such alterations may already be present in early pregnancy and persist into the later stages. Furthermore, the study demonstrates the usefulness of these biomarkers in predicting complications of placental origin such as preeclampsia and restricted fetal growth. Using statistical models, it evaluates whether measuring these biomarkers in the first trimester of pregnancy provides additional predictive value when compared to models based only on maternal risk factors and ultrasound measurements. Finally, given the wide availability of cardiovascular biomarkers, even in emergency departments and primary care settings, the study assesses whether their effectiveness in confirming or ruling out preeclampsia is comparable to that of the angiogenesis factor ratio, which is not yet routinely used in lower-complexity healthcare facilities.