Depredadors autòctons per al control biològic de Frankliniella occidentalis (Thysanoptera: Thripidae) en conreus hortícoles

Abstract

L'activitat hortícola al litoral mediterrani peninsular <br/>es desenvolupa seguint cicles de cultiu on alternen conreus <br/>a l'aire lliure i conreus protegits, en els quals es combinen una gran <br/>diversitat d'espècies vegetals. En aquesta zona es dóna un clima <br/>de transició entre el clima temperat i el tropical<br/> sec, amb estius calorosos i hiverns suaus. Amb aquestes <br/>condicions climatològiques i contràriament al que passa al centre <br/>i nord d'Europa, a la regió mediterrània molts organismes vius<br/> no aturen la seva activitat durant l'hivern o només <br/>l'aturen durant un període molt curt o en certs moments <br/>de l'estiu. En aquesta situació de presència continua <br/>de conreus i condicions ambientals òptimes, les plagues <br/>troben la possibilitat de desenvoluparse al llarg de tot <br/>l'any i assolir poblacions molt elevades. A això hi contribueix <br/>també la gran polifàgia que caracteritza a la majoria de <br/>les plagues, perquè els hi facilita l'adaptació a aquestes <br/>condicions heterogènies i canviants al llarg de l'any.<br/>Les estratègies de control biològic depenen del tipus <br/>de conreu al qual van dirigides, segons siguin protegits <br/>o d'aire lliure. En els conreus protegits les condicions <br/>ambientals més controlables faciliten la utilització de mètodes <br/>de control de tipus inoculatiu, amb alliberacions d'enemics<br/> naturals que s'han criat prèviament en una unitat de cria<br/> massiva. Aquest seria el cas de l'afelínid Encarsia formosa <br/>Gahan, parasitoid utilitzat en hivernacles de tomaqueres <br/>pel control de la mosca blanca dels hivernacles Trialeurodes <br/>vaporariorum (Westwood) (Castañé et al. 1988). Això no <br/>obstant, en els conreus protegits típics del litoral <br/>mediterrani peninsular també es poden desenvolupar <br/>estratègies de tipus augmentatiu o conservatiu. <br/>En aquesta zona els hivernacles són estructures semiobertes<br/> on les plagues i els seus enemics naturals tenen la <br/>possibilitat de colonitzarlos de forma espontània. Aquest <br/>seria el cas dels dípters minadors de fulla del <br/>gènere Liriomyza i dels seus enemics naturals. En el <br/>conreu de tomaquets a, els parasitoids autòctons <br/>estalvien, en molts casos, qualsevol intervenció per controlar <br/>aquesta plaga (Albajes et al. 1994). També colonitzen <br/>els hivernacles de tomaqueres de forma espontània <br/>certs heteròpters depredadors de règim alimentari <br/>polífag, els quals ajuden a reduir els nivells de <br/>mosca blanca i d'altres plagues. En els conreus d'aire <br/>lliure, l'estratègia majoritària va dirigida a la utilització <br/>dels enemics naturals autòctons, amb estratègies de tipus <br/>augmentatiu o conservatiu (Rabb et al 1976). La fauna <br/>d'enemics naturals és molt variada i abundant. Aquest <br/>seria el cas del programa de control integrat <br/>desenvolupat per l'IRTA de Cabrils destinat al control <br/>de la mosca blanca en camps de tomaquera <br/>d'exterior (Alomar et al. 1991). Aquest programa <br/>es basa en el maneig dels heteròpters de la família <br/>Miridae, que colonitzen espontàniament els camps <br/>de tomaquera i mantenen les poblacions de mosca <br/>blanca per sota del llindar de dany econòmic.

La actividad hortícola al litoral mediterráneo peninsular se desarrolla <br/>siguiendo ciclos de cultivo dónde alternan cultivos al aire <br/>libre y cultivos protegidos, en los cuales se combinan una <br/>grande diversidad de especies vegetales. En esta zona<br/> se da uno clima de transición entre el clima templado <br/>y el tropical seco, con veranos calurosos y inviernos suaves<br/>. Con estas condiciones climatológicas y contrariamente al que <br/>pasa al centro y norte de Europa, a la región mediterránea <br/>muchos organismos vivos no paran su actividad durante<br/> el invierno o sólo el paran durante uno periodoperíodo muy corto<br/> o en ciertos momentos del verano. En esta situación de <br/>presencia continúa de cultivos y condiciones ambientales <br/>óptimas, las plagas encuentran la posibilidad de <br/>desarrollarse a lo largo de todo el año y lograr <br/>poblaciones muy elevadas. A esto contribuye también <br/>la grande polifagia que caracteriza a la mayoría <br/>de las plagas, porque se los facilita la adaptación <br/>a estas condiciones heterogéneas y cambieantes <br/>a lo largo del año.<br/>Las estrategias de control biológico dependen del <br/>tipo de cultivo al cual van dirigidas, segundos <br/>sean protegidos o de aire libre. En los cultivos <br/>protegidos las condiciones ambientales más controlables <br/>facilitan la utilización de métodos de control <br/>de tipo inoculativo, con la liberación de enemigos <br/>naturales que se han criado previamente en una <br/>unidad de cría masiva. Este sería el caso del <br/>afelínid Encarsia formosa Gahan, parasitoide utilizado <br/>en invernaderos de tomateras por el control de <br/>la mosca blanca de los invernadero Trialeurodes <br/>vaporariorum (Westwood) (Castañé et al. 1988). Esto <br/>no obstante, en los cultivos protegidos típicos <br/>del litoral mediterráneo peninsular también se <br/>pueden desarrollar estrategias de tipo aumentativo <br/>o conservativo. En esta zona los invernadero son <br/>estructuras semiabiertas dónde las plagas y sus <br/>enemigos naturales tienen la posibilidad de <br/>colonizarlos de forma espontánea. Este sería el <br/>caso de los dípteros minadores de hoja el género <br/>Liriomyza y de sus enemigos naturales. En el <br/>cultivo de tomates a, los parasitoides autóctonos <br/>ahorran, en muchos casos, cualquiera intervención <br/>por controlar esta plaga (Albajes et al. 1994). También <br/>colonizan los invernaderos de tomateras de forma <br/>espontánea ciertos heterópteros depredadores de <br/>régimen alimentario polífago, los cuales ayudan <br/>a reducir los niveles de mosca blanca y de <br/>otros plagas. En los cultivos de aire libre, la <br/>estrategia mayoritaria va dirigida a la utilización <br/>de los enemigos naturales autóctonos, con estrategias <br/>de tipo aumentativo o conservativo (Rabb et al 1976). La <br/>fauna de enemigos naturales es muy variada y <br/>abundante. Este sería el caso del programa de <br/>control integrado desarrollado por el IRTA de <br/>Cabrils destinado al control de la mosca blanca <br/>en campos de tomaquera de exterior (Alomar te al. 1991). Este <br/>programa se basa en el manejo de los heterópteros <br/>de la familia Miridae, que colonizan espontáneamente <br/>los campos de tomatera y mantienen las poblaciones <br/>de mosca blanca por debajo del umbral de daño <br/>económico.