Carrers i serveis viaris a les ciutats romanes del conventus tarraconensis (s. ii ac-vi dc): evolució i tècniques constructives

Abstract

El renovat interès de l’arqueologia clàssica per les vies urbanes de la ciutat antiga ha fet que, en els darrers anys, aquestes hagin superat el seu paper tradicional dins els estudis urbanístics, com a mera eina de reconstrucció de l’entramat viari, i que s’hagi explorat amb més profunditat la seva naturalesa d’espai construït i en constant transformació, també escenari d’interacció i de representació social. Fent-se ressò d’aquestes noves tendències, la present tesi pretén analitzar la construcció i evolució de la xarxa viària urbana de set ciutats romanes del conventus tarraconensis: Emporiae, Iesso, Iluro, Baetulo, Barcino, Tarraco i Valentia, durant una llarga diacronia, que va des del seu moment de fundació, entre el s. II aC i l’I dC, fins ben entrat el s. VI. A partir de les nombroses intervencions arqueològiques i notícies antigues recollides, s’ha elaborat un primer apartat descriptiu amb el qual s’han identificat i definit un total de 84 trams viaris i que ha servit de base per l’anàlisi individualitzat del conjunt de carrers de cadascuna de les set urbs. Amb aquest estudi específic, s’han tractat qüestions més generals, com l’amplada dels carrers, les manifestacions rituals relacionades amb la xarxa viària o certs fenòmens específics detectats usualment al carrer, com la seva invasió per altres construccions. Malgrat tot, són les qüestions tècnico-constructives i la seva transformació diacrònica les tractades més profundament: les tècniques necessàries per a la implantació dels carrers i la seva reparació, els materials de pavimentació o la organització interna de les vies. També s’han estudiat els aspectes constructius dels serveis viaris, tant aquells subterranis (els sistemes de clavegueram i de distribució d’aigua), com els superficials (els elements d’organització i protecció viària).Per concloure l’apartat, s’han valorat les característiques generals del conjunt de vies de cada ciutat en el seu context històrico-urbanístic, pas imprescindible per a comprendre el seu significat. En darrer terme, s’han comparat i contrastat els resultats de cadascuna de les ciutats entre ells i amb d’altres casos dins el món romà, la qual cosa ha permès arribar a certes conclusions. S’ha pogut observar, per exemple, que en totes les ciutats va existir una jerarquització dels carrers per amplades, segons si es tractava de vies principals o secundàries. També s’ha comprovat que dins la gran variabilitat de tècniques emprades per a la seva construcció i transformació, sovint adaptades a les característiques de cada urbs i la disponibilitat de material constructiu, existeixen un processos força estandarditzats, que sovint responen a un principi d’economia constructiva i de recursos. Les dinàmiques urbanes de cada moment tenen un fort reflex en l’entramat viari, amb moments d’embelliment i construcció d’infraestructures que coincideixen amb èpoques d’auge urbà i, al revés, d’abandonament i manteniment negligent en moments de retracció. A més, s’ha pogut veure que el carrer no només és un espai construït sinó també un escenari de la vida religiosa de la comunitat, subjecte a un considerable nombre de rituals, i un espai de representació, on els habitants sovint projecten el seu estatus, o bé a partir de donacions evergètiques (enllosats, fonts, pòrtics) o bé amb personalitzacions de les zones immediates a les seves propietats, a partir de les quals manifesten, de portes cap enfora, el seu rang i benestar econòmic. En definitiva, l’estudi demostra com una aproximació arqueològica acurada als carrers de la ciutat antiga poden enriquir enormement el seu coneixement, ja que en definitiva, són una part essencial i indissociable de l’urbs: els seus eixos de comunicació interna i un dels grans escenaris de la seva vida pública

The renewed interest, in recent years, of classical archaeology for urban roads in ancient cities, has led them to overcame their traditional role as a mere tool needed for the reconstruction of road network within urban studies. Now they are examined in greater depth looking at how this build up and space in under constant transformation was also to become the stage of social interaction and representation. Bearing in mind the impact of this trend, this present thesis aims to explore the construction and evolution of the network of roads of seven roman cities in the area of the conventus tarraconensis: Emporiae, Iesso, Iluro, Baetulo, Barino, Tarraco and Valentia, during the long diachronic period which begins with its foundation between the II BC and I BC, until well into the sixth century. From the many excavation campaigns and the old recorded evidence, begins a first descriptive section in which up to a total of 84 routes have been identified and defined and which have served as the basis for an individual analysis of the set of roads within each of these seven cities. In this more specific study, the focus was on general issues, such as: the width of roads, ritual practices related to the road network or to certain specific traits, such as the invasion of part of the network by buildings, can still be detected in roads. Above all, the principal issues examined are those linked to the technique and constructive aspects in the diachronic transformation of cities: the necessary techniques needed for the implementation of roads and reparation, the materials needed in their paving or the internal organization of routes. The different constructive aspects involved in road networks have also been examined; the ones lying underground (sewer and water distribution systems) as well as those on the surface (elements protecting and organizing the road). To conclude this section, the general common traits of the set of roads of each city have been assessed in relation to the urban-historical context at the time. Ultimately, the results of each city have been contrasted and compared themselves and in relation to other examples within the Roman Empire. This has led to certain conclusions, as for example how in all the cities their existed a hierarchy in the width of roads which depended on whether they were main or secondary roads. Another result is the discovery that although there existed a great variety of techniques used in the construction and transformation of roads, and often adapted to geographical characteristics in which each city was built, there were certain standardized processes, which often followed the principle of a constructive and resourceful economy. The urban dynamics of each period have a decisive impact in the urban infrastructure, sometimes coinciding with periods of prosperity there are moments of embellishment and of reconstruction, where as in times of recession, their maintenance is neglected. Furthermore, at times, the road was not only a road but also the stage for religious congregation of the community as well as a subject of a considerable number of rituals and finally a landmark that represented its inhabitants that often projected their status through euergetic donations (tiles, fountains, porticoes) or customizing the immediate surrounding areas to their properties, in order to illustrate their rank and affluence. In short, this study demonstrates how the careful archaeological approach of roads in ancient cities can greatly enrich knowledge on the cities themselves because, ultimately, they are an essential and inseparable part of the city: of its axis and one of the major stages of urban public life.