Tense-Aspect Morphology in the Advanced English L2 Variety: Exploring Semantic, Discourse and Cross-linguistic Factors

Abstract

La tesi pertany a una línia d’estudis recentment iniciada amb l’objectiu de descriure la varietat de l’anglès avançat. Proposem una anàlisi integral d’una sèrie de factors semàntics, discursius i interlingüístics que conformen l’ús de la morfologia verbal que empren aprenents avançats catalans i francesos d’anglès idioma estranger; específicament dues poblacions d’especialistes de l’anglès (estudiants de Filologia Anglesa i professors d’anglès a la universitat). A partir d’un corpus de narracions orals d’un llibre en imatges, explorem la distribució de la morfologia temporo-aspectual en relació amb les característiques semàntiques dels predicats (la hipòtesi de l’aspecte) i els moviments narratius que els predicats expressen en la narració (la hipòtesi del discurs). Les formes verbales són analitzades també des de la perspectiva de l’anomenat estíl retòric d’aprenent, és a dir la tria sistemàtica de recursos lingüístics que els aprenents fan en tasques comunicatives complexes en base a un repertori après de formes però també à una determinada manera de seleccionar i organitzar la informació pròpia del seu idioma matern. El fet que els aprenents disposin d’aspecte gramatical en català i en francès no garanteix, d’entrada, el mateix ús d’aquesta morfologia verbal en anglès. Les diferències resideixen tant en la utilització del progressiu amb els predicats de tipus duratiu atèlic, com en el ventall de funcions que les formes verbals en general tenen en el discurs dels aprenents. La coalició prototípica dels predicats duratius atèlics amb el progressiu continua sent forta, particularment en les produccions dels estudiants francòfons, i dona peu a un ús generalitzat d’aquesta forma, molt sovint en tensió amb la funció de fer avançar la narració que té el predicat. El grau de gramaticalització de l’aspecte progressiu en el idioma matern dels aprenents sembla interferir amb les hipòtesis d’ús del progressiu en anglès idioma estranger. Els grups de professors són els que més s’alliberen de les congruències semàntiques amb els predicats en el seu ús de les formes verbals, de manera semblant als locutors nadius. Amb aquests aprenents, el progressiu té una funció discursiva específica i esdevé opcional quan la informació temporal pròpia de la forma verbal es pot recuperar d’altres elements en context. L’estudi estableix que el ventall de funcions que les formes verbals tenen en anglès avançat és més limitat i que no sempre es correspon a les funcions emprades pels locutors nadius. Un exemple és la forma no progressiva de present i de passat, que s’utilitza sobretot per expressar relacions de moviment endavant de la narració en les produccions dels estudiants, mentres que els professors i els anglesos utilitzen la forma no progressiva com a forma per defecte i en contextos narratius més variats. L’anàlisi interlingüístic de dos episodis estructurats per la relació de simultaneïtat revela que hi ha una influència subtil de l’idioma matern en la manera de construir una perspectiva temporal en l’expressió de la simultaneïtat en anglès idioma estranger. Aquesta influència es manifesta fins i tot amb els aprenents més avançats (els professors). Totes aquestes observacions conviden a una reflexió sobre la rigidesa dels contrastos gramaticals, les coalicions atípiques predicat/forma o forma/funció que poden sorgir en el discurs, i la manera que tenen els aprenents d’arribar a detectar i produir aquestes coalicions en un idioma estranger com l’anglès. Les observacions també indiquen que les produccions orals en un idioma estranger es fan a través del filtre lingüístic i conceptual de l’idioma matern fins a estadis molt avançats d’aprenentatge.

Our dissertation belongs to a recently initiated line of studies seeking to characterise the advanced English L2 variety. We present an integrated analysis of a series of semantic, discourse and cross-linguistic factors underlying the use of verb forms by advanced French and Catalan learners of English as a foreign language. On the basis of a corpus of oral picture book narratives produced by two populations of language specialists (i.e., English Studies graduates and professors at several French and Catalan universities), we explore the distribution of tense-aspect morphology in relation to the aspectual class of predicates (the Aspect Hypothesis) and the temporal information predicates encode in narrative discourse (the Discourse Hypothesis). Tense-aspect forms are also considered from the perspective of the so-called L2 rhetorical style, the systematic linguistic choices learners make in a given communicative task drawing both on their learnt repertoire of L2 devices and on information selection and organisation patterns unconsciously transferred from their L1. The availability of grammaticalised aspectual distinctions in the learners’ mother tongues does not ensure a nativelike use of aspectual marking in advanced English L2. Differences reside in the use of tense-aspect morphology with durative atelic predicates and in the functional-semantic scope verb forms have in discourse. Prototypical predicate/form coalitions in learner production were found to remain strong in the use of the progressive with durative atelic predicates and to lead to an across-the-board reliance on the progressive, often in tension with the plot-advancing role of the predicate. The degree of grammaticalisation of the progressive aspect in the learners’ L1 seems to interfere with the hypotheses of use concerning the progressive form in English L2, particularly in the case of the French L1 student group. Only the professor groups employ tense-aspect forms in a way which is genuinely liberated from the semantic congruence with the predicate, similar to what was observed in English L1. With these very advanced learners, the progressive has a discourse-specific function and becomes optional when viewpoint information can be retrieved from other elements in the context. English L2 form-function mappings in the domain of tense-aspect morphology were also found to be more limited or not to match the ones observed in English L1. A case in point is the non-progressive present or past form, strongly associated with plot-advancing contexts in the production of the student groups, whereas the non-progressive is a default form, encoding a variety of narrative material, in the production of the professor groups and the English native speakers. The cross-linguistic analysis of a specific type of narrative contexts, namely two episodes where the expression of simultaneity plays a central role, revealed the existence of a subtle L1 influence on the construction of a temporal perspective in English L2, even with the most proficient learners. These findings invite to a reflection on the margins of grammaticalised contrasts, where atypical coalitions arise, and how learners can grasp such peripheral uses in an instructional setting. They also indicate that L2 oral production at the advanced stages is bound to a linguistic and conceptualisation filter which is the legacy of learners’ L1.