Les varietats hortícoles locals del Vallès Oriental, estat de situació socioambiental

Abstract

La present tesi doctoral ha recollit la situació de l’agrobiodiversitat cultivada a la comarca del Vallès Oriental i municipis circumveïns. En concret, s’ha focalitzat en les varietats hortícoles -les més abundants però, també, les més amenaçades-. S’ha escollit el Vallès Oriental ja que l’autor de la tesi ha fet prospeccions per la zona durant més de 10 anys. L’àmbit d’estudi s’ha estès fora dels límits administratius comarcals ja que, en la majoria de casos, les distribucions d’algunes varietats se situaven a cavall entre comarques, seguint paràmetres biofísics o biogeogràfics. En general, s’ha pogut observar que l’àmbit d’estudi té una gran diversitat de contextos socioeconòmics (des dels continus urbans i d’economia industrial i de serveis del sud del Vallès, a les economies eminentment agràries de les masies aïllades de les parts culminals del Parc Natural del Montseny). Aquesta diversitat d’estratègies d’assentament urbà, d’economia i de model d’organització social són, també manifestes en l’àmbit biofísic -gran diversitat paisatgística, climàtica i geològica-. Aquesta elevada complexitat en una zona relativament petita (menys de 900km2) ha generat una important riquesa varietal. En aquest sentit, l’objectiu essencial d’aquesta tesi ha estat realitzar l’inventari de les varietats hortícoles locals de l’àmbit, així com reconstruir el cos bàsic –llavorer- de varietats locals cultivades abans de la dècada dels anys 60 del s.XX. També ha pretès estudiar les xarxes socials que permeten la conservació de l’agrobiodiversitat. Per tal d’assolir aquests objectius s’ha fet una recerca de documentació històrica que ha permès recopilar informació de varietats que es cultivaven a l’àmbit d’estudi, així com definir diversos paràmetres agronòmics i de maneig de les varietats. En paral·lel, s’han realitzat entrevistes (seguint mètodes estructurats i no estructurats) a 79 agricultors que prèviament es sabia que conservaven varietats locals. Pel que fa als resultats, s’ha pogut constatar que existeixen dues xarxes d’agricultors. Una formada per individus d’avançada edat, la major part jubilats, que produeixen en explotacions petites i que ho fan de manera convencional i una altra, la secundària, aglutinadora de gent jove -nous pagesos-, que produeixen en explotacions mitjanes i en ecològic. S’ha constatat que entre aquestes dues xarxes es conserva un total de 110 varietats locals hortícoles i que la xarxa primària recorda el cultiu de 96 varietats més abans de 1960. Un dels altres resultats destacats és la constatació d’una erosió genètica interespecífica baixa, que contrasta amb una d’intraespecífica alta i d’acord amb la mitjana d’altres estudis realitzats. S’ha observat que molts del paràmetres sociodemogràfics dels enquestats no es poden relacionar amb la conservació de varietats, ja que existeix una segona capa d’informació, la xarxa d’intercanvi, que exerceix una influència molt més destacada. Així s’explica que els joves de l’àmbit siguin els que conserven major nombre de varietats locals a diferència d’altres zones estudiades. També s’ha pogut observar que l’aïllament geogràfic permet incrementar la conservació de varietats a la xarxa primària, però no passa així a la secundària, on les explotacions més conservacionistes són les més properes a les urbs. S’ha determinat que el sistema productiu ecològic i, en menor mesura, les explotacions petites, són les més conservacionistes. També de la recerca oral i documental s’ha pogut constatar que un gran nombre de varietats locals d’avui són procedents de l’exterior, especialment d’altres països europeus, i de varietats comercials introduïdes majoritàriament per planteristes o cases de llavor i distribuïdes per la geografia a través dels mercats setmanals. Finalment, s’ha analitzat el concepte de varietat local i s’ha proposat la modificació d’aquest en quan a termini temporal i flexibilitat en l’àmbit geogràfic, per tal d’atendre la complexitat de l’agrobiodiversitat cultivada.

The present thesis has summarised the situation of cultivated agrobiodiversity in the Vallès Oriental region and neighbouring municipalities. Specifically, it has focused horticultural landraces –the most common ones but, also, the most threatened ones-. One has chosen Vallès Oriental region because the author of this thesis has done surveys in this area during more than 10 years. The field of study has been extended out of the administrative limits of the region because, in most of the cases, the distribution of some landraces was situated between two regions, following biophysical or biogeographic parameters. In general terms, one could observe that the field of study has a great diversity of socioeconomic contexts (from the continuous urban areas with an industrial and services economy of the south of Vallès, to the mainly agricultural economies of the isolated farms of the summit areas of Montseny Natural Park).These diversity of urban settlement strategies, of economies and of social organisation is also present in the biophysical ambit –a huge landscape, climatic and geological diversity-. This high complexity in a relatively small area (less than 900 square kilometres) has generated an important varietal wealth. In this sense, the main objective of this thesis has been to make an inventory of the local horticultural landraces of the field of study, as well as to rebuilt the basic body of cultivated local landraces before the 60s decade of 20th century. It has also intended to study social networks which allow agrobiodiversity conservation. In order to reach these objectives, one has done a historical records research that has allowed finding information about landraces that were cultivated in the field of study, as well as defining several agronomic and handling parameters of landraces. At the same time, one has done interviews (following structured and unstructured methods) to 79 farmers that one knew that conserved local landraces. Regarding the results, one has noted that there are two farmers’ networks. One constituted by elderly people, most of them retired, that produce in small farms and in a conventional way; and another one, the secondary, that includes young people –new farmers-, that produce in sized farms and organically. One has noted that in these two networks a total of 110 local landraces are conserved, and that the primary network remembers cultivation before 1960 of 96 landraces more. Another important result is a low interspecific genetic erosion, that contrasts with a high intraspecific erosion and agrees with the average of other studies. One has observed that a lot of sociodemographic parameters of the people interviewed can not be related to the conservation of landraces, because there is a second level of information, the exchange network that has a more intense influence. This is the reason why young people conserve more local landraces than in other studied areas. Another observation has been that geographic isolation increases conservation of landraces in the primary network, but this does not happen in the secondary, where the farms that conserve more landraces are the ones nearby the cities. One has determined that the organic production system and, in a lower level, little farms, are the ones that conserve more landraces. Also from oral and historical records research, one has noted that a high number of nowadays local landraces come from abroad, specially from other European countries, and from commercial landraces mostly introduced by seedling growers or seed growers and spread through weekly markets. Finally, the concept of local landrace has been analysed, and one has proposed its modification in terms of time frame and geographic flexibility, in order to deal with the complexity of cultivated agrobiodiversity.