Efectivitat d’un programa d’exercici físic supervisat en els reingressos de pacients amb cardiopatia isquèmica Assaig clínic aleatoritzat a l’àmbit territorial d’Althaia, Xarxa Assistencial Universitària de Manresa

Abstract

Introducció: Diversos estudis han demostrat els importants beneficis de la prevenció secundària i la rehabilitació cardíaca en l’evolució de la malaltia en els pacients amb cardiopatia isquèmica (CI) però hi ha escassa evidència respecte a l’efecte dels programes de rehabilitació cardíaca (PRC) amb el nombre de reingressos hospitalaris després d’un episodi cardíac. Malgrat haver-ne demostrat la seva eficàcia, aquests programes estan poc implementats en els centres assistencials i, en particular, en els d’entorns geogràfics dispersos. Aquest estudi té per objectiu principal valorar l’efectivitat d'un programa d’exercici físic supervisat en el nombre de reingressos cardíacs de pacients amb CI. Són objectius secundaris l’anàlisi dels efectes en el nombre de reingressos per totes les causes, la mortalitat per totes les causes, el nombre de pacients visitats a urgències hospitalàries per totes les causes, la capacitat d’exercici, la qualitat de vida, l’adherència a la medicació cardíaca, l’adherència al PRC, el grau de satisfacció del pacient amb l’assistència rebuda i la reincorporació laboral. Mètode: S’ha dut a terme un assaig clínic controlat i aleatoritzat en pacients diagnosticats de CI que ingressen al Servei de Cardiologia d’Althaia, Xarxa Assistencial Universitària de Manresa, entre el juny del 2010 i el juny del 2012. Els pacients inclosos s’han aleatoritzat en dos grups: el grup control i el grup intervenció. Ambdós grups han rebut l’atenció habitual i el grup intervenció, a més a més, ha realitzat un programa d’exercici físic supervisat. Aquest programa ha consistit en 3 hores a la setmana, a dies alterns, d’exercici físic supervisat, durant 10 setmanes. Als pacients d’ambdós grups se’ls hi han programat dues proves d’esforç i les visites de seguiment amb la infermera del PRC dins el primer mes i als 3, 6 i 12 mesos de l’alta hospitalària. Durant el seguiment, s’han controlat els factors de risc cardiovasculars, s’ha reforçat l’educació sanitària sobre el control de la malaltia i s’ha reforçat l’adherència a la medicació cardíaca i a les visites de seguiment del PRC. Resultats: Dels 478 pacients avaluats per elegibilitat, 86 s’han aleatoritzat entre el grup control (n=44) i el grup intervenció (n=42). Tots els pacients s’han inclòs a l’anàlisi, excepte un del grup intervenció que ha retirat el consentiment. Si es comparen ambdós grups, s’observa que en el grup intervenció hi ha gairebé tres vegades menys de reingressos cardíacs (4,9% vs 13,6%; p=0,268), hi ha menys reingressos per totes les causes (14,6% vs 22,7%; p=0,340) i menys pacients que han estat visitats a urgències (24,4% vs 50,0%; p=0,015) que el grup control. Respecte a la capacitat d’exercici, en el grup intervenció hi ha millores significatives en l’índex cronotròpic (66,9±19,6 vs 77,9±20,1; p= 0,017) i hi ha una millora en el doble producte. Pel que fa a la qualitat de vida relacionada amb la salut, els pacients que han realitzat exercici físic supervisat, als 12 mesos, han disminuït el percentatge de problemes en totes les dimensions. En canvi, els pacients del grup control han augmentat el percentatge de problemes de mobilitat, cura personal, activitats quotidianes i els problemes greus d’ansietat/depressió i es mantenen igual en el dolor/malestar. Respecte a la reincorporació laboral, més del doble de pacients que han tornat a treballar són del grup intervenció (77,3% vs 36,0%; p=0,005). En ambdós grups, l’adherència a la medicació cardíaca i al PRC i la satisfacció amb l’assistència rebuda és elevada. En l’any de seguiment no s’ha produït cap èxitus. Conclusions: El programa d’exercici físic supervisat al pacient amb CI ha demostrat ésser efectiu, ja que ha mostrat una reducció de reingressos cardíacs i totals; han disminuït el nombre de pacients visitats a urgències i ha augmentat el percentatge de pacients que es reincorporen a l’àmbit laboral de manera significativa, i ha millorat la capacitat d’exercici i la qualitat de vida relacionada amb la salut.

Introduction: Several studies have demonstrated the important benefits of cardiac rehabilitation and secondary prevention in disease progression in patients with myocardial ischemia (MI), but evidence regarding the effect of cardiac rehabilitation programmes (CRP) with the number of hospital readmissions after a cardiac event is scarce. Despite having proven their effectiveness, these programmes are poorly implemented in health centres, particularly in widely dispersed geographic areas. This study aims to evaluate the effectiveness of a supervised exercise training programme on the number of readmissions of patients with MI. Secondary objectives include the analysis of the effects on the number of readmissions for any reason, all-cause death, the number of patients who attended the hospital emergency room for all-cause, exercise capacity, quality of life, adherence to cardiac pharmacological treatment, adherence to CRP, satisfaction with assistance received and return to work. Methods: We conducted a randomized controlled clinical trial in patients admitted for MI at the Cardiology Department of Althaia, Xarxa Assistencial Universitària de Manresa between June 2010 and June 2012. Recruited patients were randomized into two groups: a control group and an intervention group. Both groups received usual care and the intervention group also underwent a programme of supervised outpatient exercise training. This programme consisted of 3 hours a week on alternating days, of supervised exercise training for 10 weeks. Patients of both groups were scheduled to have two exercise stress tests and follow-up visits with the nurse within the first month, and then after 3, 6 and 12 months of hospital discharge. Follow-up sessions focussed on controlling cardiovascular risk factors, reinforcing health education on disease control, as well as improving adherence to heart medication and CRP follow-up visits. Results: Of 478 patients assessed for eligibility, 86 were randomized between the control group (n=44) and intervention group (n=42). All patients were included in the analysis, with the exception of one in the intervention group who withdrew consent. A comparison of the two groups revealed that patients in the intervention group were three times less likely to be readmitted for cardiac events (4.9% vs. 13.6 %, p = 0.268), had fewer readmissions for any reason (14.6% vs. 22.7%, p=0.340) and less patients used the emergency department (24.4% vs. 50.0 %, p=0.015) than the control group. Significant improvements in chronotropic response to exercise were observed in the intervention group (66.9 ± 19.6 vs. 77.9 ± 20.1, p=0.017). An increase of double product was observed. At 12-month follow-up, health-related quality of life improved in all dimensions for patients who performed supervised exercise training. In contrast, in the control group, problems of mobility, personal care, daily activities and extreme anxiety increased and pain / discomfort remained the same. Over 50% of the patients who returned to work are in the intervention group (77.3% vs. 36.0%, p=0.005). Adherence to cardiac medication and the CRP and satisfaction with the care received is high in both groups. No death was reported at one year follow up. Conclusions: The supervised exercise training programme for patients with MI has proved to be effective in reducing cardiac and total readmissions, decreasing the number of patients attended in the emergency room and increasing the percentage of patients who return to work. It improved patients’ exercise capacity and increased health-related quality of life.