Les fronteres de la (in)transitivitat. Estudi dels aplicatius en llengües romàniques i basc

Abstract

La tesi que presentem té per objectiu l’estudi de diversos fenòmens que se situen en la frontera que separa la intransitivitat i la transitivitat. Ens centrem, en concret, en les alternances datiu/acusatiu, que ens condueixen, de retruc, a l’estudi de les construccions ditransitives i, particularment, de les construccions de doble objecte. Adoptem un enfocament interlingüístic: ens interessem principalment pel català, però no perdem de vista altres llengües romàniques com l’espanyol, el francès, l’asturià, l’italià, el portuguès i el romanès, i també una llengua tan allunyada com el basc. Dediquem el capítol 1 a introduir el projecte de recerca general en què s’emmarca aquesta tesi i a definir el marc teòric amb el qual treballarem. Així mateix, oferim una caracterització preliminar dels fenòmens de què ens ocuparem i justifiquem per què les respostes que busquem es troben en l’estudi d’aquella parcel·la de la gramàtica que marca el llindar entre les construccions intransitives inergatives i les construccions transitives. Al capítol 2 estudiem, en el marc de la ditransitivitat, les construccions de doble objecte en català, i alhora proposem una nova mirada a aquestes mateixes construccions de l’espanyol. Argumentem que el paral·lelisme que han establert alguns autors entre les ditransitives amb doblat de clític de l’espanyol i la construcció de doble objecte (CDO) de l’anglès, d’una banda, i les ditransitives sense doblat de clític i l’anomenada construcció preposicional (CP) o to-dative de l’anglès, de l’altra, no es pot sostenir. Més concretament, demostrem que les asimetries estructurals i semàntiques que es detecten en l’alternança dativa de l’anglès no es detecten pas, de forma contundent ni sistemàtica, quan comparem en espanyol una ditransitiva amb clític i una sense. Per això, concloem que el doblat de clític datiu no és pas una condició sine qua non per a la CDO de l’espanyol, ni tampoc del català. Al capítol 3 oferim una proposta per a una CDO romànica: més enllà del català i l’espanyol, tenim en compte el romanès, el portuguès (europeu i brasiler), el francès i l’italià. Des d’aquesta òptica panromànica, apostem per una definició eminentment semàntica de la CDO, amb poc pes per a les consideracions d’ordre estructural. Quant a l’anàlisi de la CDO, postulem que l’OD i l’OI es relacionen per mitjà d’un nucli aplicatiu baix, el qual pot ser fonològicament ple (i llavors tenim doblat de clític datiu) o també pot ser buit. Al capítol 4 analitzem la ditransitivitat i, més concretament, la CDO en basc: mostrem com les dades d’aquesta llengua reforcen la validesa del nostre plantejament general sobre la CDO, que alhora permet donar compte de les particularitats i de la variació dialectal que presenta l’èuscar en aquest punt. Finalment, el capítol 5 ens porta al punt de partida: les alternances datiu / acusatiu que presenten diversos verbs tant en l’àmbit romànic com en l’eusquera, com ara en català telefonar, contestar, robar, pagar, pegar o disparar, entre d’altres. En concret, assumim que un verb intransitiu inergatiu com telefonar (format per un verb lleuger i un nominal, com ara fer TELEFONADA) seguit d’un complement de persona correspon de fet a una estructura ditransitiva (fer TELEFONADA a algú). Així, en aquestes construccions ditransitives a l’ombra hi ha també un nucli aplicatiu, a les propietats del qual atribuïm la responsabilitat de la variació entre la codificació dativa i la codificació acusativa en el complement de persona (Li telefono, El telefono). Per acabar, constatem com aquesta variació entre dos tipus d’aplicatius és només el primer estadi d’un canvi sintàctic en procés que es caracteritza per una autèntica transitivització d’alguns d’aquests verbs, sovint acompanyada d’una explotació semàntica de l’alternança de cas.

The present dissertation aims to explore different phenomena at the border between intransivity and transitivity. More precisely, we focus on dative/accusative alternation, which leads us to study ditransitive structures and, in particular, double-object structures. We adopt a cross-linguistic approach: our main interest is Catalan, but we also consider other Romance languages, such as Spanish, French, Asturian, Italian, Portuguese and Romanian, as well as a language that is genealogically unrelated, Basque. In Chapter 1 we introduce the general lines of the research project this thesis belongs to, as well as the theoretical framework we use. Furthermore, we offer a preliminary characterization of the phenomena we intend to analyse and justify our assumption that we will find the answers we seek by studying that part of grammar that marks a threshold between unergative intransitive constructions and transitive constructions. In Chapter 2 we analyse, in the framework of ditransitivity, double-object constructions in Catalan, and, at the same time, we propose a new view of such constructions in Spanish. We argue that the parallelism that some authors have established between ditransitives with clitic doubling in Spanish (Andreu le dio una rosa a Anna) and the double object construction (DOC) (Andreu gave Anna a rose) in English, on the one hand, and between ditransitives without clitic doubling (Andreu dio una rosa a Anna) and so-called prepositional construction (Andreu gave a rose to Anna), on the other, does not hold true. More precisely, we show that structural and semantic asymmetries that are detected in the so-called dative alternation in English are not detected, either systematically or significantly, when one compares a ditransitive construction with a clitic to one without in Spanish. Therefore, we conclude that dative clitic doubling is not a sine qua non condition for the double object construction either in Spanish or in Catalan. In Chapter 3 we propose an analysis for DOC in Romance. Apart from Catalan and Spanish, we consider Romanian, Portuguese (both European and Brazilian), French and Italian. From this pan-Romance perspective we define the DOC essentially from the semantic point of view, paying less attention to structural considerations. We postulate that the DO and the IO are related by a low applicative that can be either phonologically overt (in this case there is clitic doubling with a dative clitic) or null. In Chapter 4 we analyse ditransitivity and, in particular, the DOC in Basque: we show that the data this language offers add weight to our proposed analysis of DOC, which, at the same time, allows us to account for the particularities of dialectal variation in Basque. Finally, in Chapter 5 we return to an examination of the various dative/accusative alternations that different Romance and Basque verbs present, such as Catalan verbs telefonar ‘call’, contester ‘answer’, robar ‘steal’, pagar ‘pay’, pegar ‘beat’ or disparar ‘shoot’. In particular, we assume that an unergative intransitive verb, such as telefonar ‘call’ (made up of a light verb and a nominal, as in fer TELEFONADA ‘make a phone call’), followed by a complement denoting person actually corresponds to a ditransitive structure (fer TELEFONADA a algú ‘make a phone call to someone’). Consequently, in such ditransitive structures there is a covert applicative head, the properties of which are responsible for the alternation between dative and accusative codification of the complement denoting person (Li telefono ‘I phone himDAT’, El telefono ‘I phone himACC’). Finally, we suggest that such variation between two types of applicatives is the first stage of an ongoing syntactic change that is characterized by the transitivization of some of these verbs, often combined with the semantic exploitation of case alternation.