Emmaus as a transnational imagined community language, interdiscursivity and stratification in a social movement

Abstract

Aquesta tesi és una etnografia sociolingüística crítica d’un moviment social transnacional. Investiga la construcció discursiva i lingüística d’una identitat comuna així com de la diferència social dintre del moviment Emmaús des del punt de vista de dues comunitats de pràctica. Emmaús és un moviment de solidaritat fundat per l’Abbé Pierre durant la post-guerra que (re)insereix persones marginades que viuen i treballen amb d’altres en “comunitats” de vida que es dediquen al reciclatge i als projectes socials. La meva etnografia en múltiples contextos se centra en dues comunitats Emmaús, una en l’àrea metropolitana de Barcelona i una altra a Londres. Aquest estudi contribueix a la sociolingüística de la globalització (Blommaert, 2010) i a l’antropologia lingüística des d’una perspectiva etnogràfica crítica (Heller, 2011). La metodologia combina l’etnografia tradicional basada en l’observació-participació amb l’anàlisi narratiu de les interaccions observades i la genealogia discursiva dels dos contextos estudiats. L’anàlisi es basa en notes de camp, entrevistes, enregistraments d’assemblees, textos institucionals i materials audiovisuals. A partir del concepte de la comunitat imaginada transnacional (Anderson, 1983), aquesta tesi investiga processos sociolingüístics més enllà, en tensió i dintre de diferents estats-nació. Més concretament, investiga (a) l’articulació transnacional de moviment Emmaús a través de recursos narratius, semiòtics, discursius i comunicatius, (b) la localització dels textos, símbols i narratives comuns en diferents règims discursius i socioeconòmics, i (c) les pràctiques situades de socialització en i a través de la llengua que impliquen estratificació social. La primera troballa és que les comunitats Emmaús estudiades s’articulen a través de la història fundacional d’Emmaús (Linde, 2009). Aquesta història donava forma a les històries que explicaven, amb clars elements intertextuals i cronotòpics (Bakhtin, 1981), i a la disposició dels membres a recrear aquesta narrativa diàriament (Agha, 2007). Malgrat el diferent pes discursiu en les seves construccions d’Emmaús, les dues comunitats compartien un tipus de persona marcat per l’auto-transformació, el valor moral de la solidaritat, i trobar “raons per viure” en la trobada amb l’altre. Quan la història fundacional d’Emmaús es trasllada en el temps i l’espai, es recontextualitza i es corda (Gal, 2007) amb altres discursos situats en comunitats locals a diferents estats. La segona troballa mostra que Emmaús permet un ampli ventall de pràctiques discursives (Foucault, 1972) en comunitats locals. Emmaús Barcelona se centrava en la trobada amb l’altre dintre de la comunitat encarnada en l’icona del fundador, que s’articulava amb els discursos polititzats de l’altermundialisme i de l’alliberament cristià. Emmaús Londres, en canvi, emfatitzava el valor de la solidaritat amb l’altre en connexió amb una ètica individualista del treball, que promovia el voluntariat en l’estat britànic. Les dues comunitats Emmaús (re)produïen les corrents discursives centrípetes i centrífugues dintre del moviment (Brodiez-Dolino, 2008) que han localitzat la missió de solidaritat de manera diferent durant dècades. La tercera troballa qüestiona la connexió naturalitzada entre els moviments socials transnacionals i el multilingüisme, així com la participació horitzontal. La socialització en el moviment Emmaús en comunitats de pràctica (Wenger, 2008) inclou discursos i narratives comuns que conformen identitats comunicatives legítimes que alhora estratifiquen els membres. Les ideologies lingüístiques modernistes feien de l’anglès a Londres, i del català i el castellà a Barcelona, requisits per a la plena participació local. En contrast amb la invisibilització nacionalista del multilingüisme a Emmaús Londres, Emmaús Barcelona acceptava les pràctiques híbrides català-castellà en interaccions quotidianes i l’ús de llengües franques com el castellà, el francès i l’anglès. En conclusió, l’entramat dels moviments socials és la intertextualitat entre les apropiacions locals que fan diferents connexions discursives amb altres àmbits i adopten pràctiques lingüístiques diverses, que alhora creen heterogeneïtat de base i una pertinença transnacional en una comunitat de pràctica estratificada.

This thesis is a critical sociolinguistic ethnography of a transnational social movement. It investigates the situated discursive and linguistic construction of a common identity as well as social difference within the Emmaus movement from the viewpoint of two communities of practice. Emmaus is a post-war transnational movement of solidarity founded by the Abbé Pierre that (re)inserts formerly marginalised people who live and work with other privileged people in live-in “communities” dedicated to recycling and social projects. My multi-sited ethnography mainly explores two Emmaus communities, one located in the Barcelona metropolitan area and another one in Greater London. This study contributes to the fields of the sociolinguistics of globalisation (Blommaert, 2010) and linguistic anthropology from a critical ethnographic perspective (Heller, 2011). The methodological design combines traditional ethnography, retaining participant-observation as the core, with narrative inquiry emerging from observed interactions and discursive genealogy of the two focal sites. The analysis draws on fieldnotes, interview data, assembly recordings, institutional texts and audiovisual materials. Departing from the concept of a transnational imagined community (Anderson, 1983), this thesis explores sociolinguistic processes beyond, in tension and within different nation-states. In particular, it investigates (a) the transnational articulation of the Emmaus movement through narrative, semiotic, discursive and communicative resources, (b) the localisation of common texts, symbols and narratives in different discursive and socioeconomic regimes, and (c) the situated practices of socialisation through and into language resulting in social stratification. My first finding is that the two Emmaus communities investigated were articulated through the movement’s founding story (Linde, 2009). This common story shaped not only the stories told, with recognisable intertextual and chronotopic elements (Bakhtin, 1981), but also the members’ dispositions to reenact this narrative in the local communities daily (Agha, 2007). The two communities shared the person-types marked by self-transformation, the moral worth of solidarity, and finding “reasons to live” in the encounter with others. These chronotopic elements had different weight in local constructions of the movement. When the shared Emmaus founding story gets transposed across time and space, it is recontextualised, recycled and clasped (Gal, 2007) with other situated discourses in local communities in different nation-states. My second finding is that Emmaus allows for a wide range of discursive practices (Foucault, 1972) in multiple communities of practice. Emmaus Barcelona centered on the encounter with others in the community epitomised by the Abbé Pierre icon, clasped with politicised altermondialiste and Liberationist Christian discourses. Emmaus London, by contrast, emphasised the value of solidarity with others in connection to individualist work ethics, which promoted voluntary work in top-down charities in the British state. The two Emmaus communities (re)produced centrifugal and centripetal discursive trends within Emmaus (Brodiez-Dolino, 2008) that have localised the shared transnational mission of solidarity differently for decades. My third main finding is a denaturalisation of the commonsensical connection between transnational social movements and multilingualism, on the one hand, and horizontal participation, on the other. Socialisation into the Emmaus movement in communities of practice (Wenger, 1998) encompassed shared discourses and narratives to craft legitimate communicative identities that stratified members. In addition, modernist language ideologies positioned English in London, and Catalan and Spanish in Barcelona, as requisites for full participation in local communities. In contrast with the nationalist erasure of multilingualism in Emmaus London, Emmaus Barcelona accepted Catalan-Spanish hybrid practices in daily interactions and the use of Spanish, French and, to a lesser extent, English as linguae francae. In conclusion, the everyday fabric of social movements is intertextuality between local appropriations that have different discursive clasps with other social arenas and linguistic practices, which simultaneously creates grassroots heterogeneity and a common transnational belonging within a stratified community of practice.