Arquitectura residencial urbana d’època tardoantiga a Hispania (segles IV-VIII dC)

Abstract

En totes les societats del passat, l’arquitectura residencial és un dels aspectes que més ens ajuden a entendre l’evolució diacrònica de les relacions socials. Sota aquest principi, aquesta tesi estudia les característiques i l’evolució de les residències urbanes d'època tardoantiga a Hispania (segles IV-VIII d. C.), focalitzant l’atenció en les cases dels estaments socials elevats. En primer lloc s’estableix el marc de referència espacial en el que s’insereixen i interactuen aquestes residències, és a dir, les ciutats hispanes de l’antiguitat tardana, que en aquestes cronologies continuen amb els processos de transformació ja iniciats durant l’altimperi. A continuació s’analitzen les residències dels segles IV i V d. C., moment en el que el model la casa de peristil arriba al seu màxim desenvolupament, sobretot a causa dels canvis socials a partir de la tetrarquia. Al llarg del s. V d. C., paral•lelament a l’enfonsament polític i militar de Roma, aquestes residències deixen de tenir sentit, per la qual cosa són generalment abandonades passen acollir altres persones. Els nous ocupants, que res tenen a veure amb els aristòcrates que les habitaven un segle abans, transformen les cases profundament per a adaptar-les a les seves necessitats. El quart i últim capítol es dedica a analitzar com és el nou model de residència aristocràtica que sorgeix després del final de la casa de peristil. El que hem observat és el naixement d’un nou model residencial que prescindeix del pati central es basa en blocs compactes (generalment rectangulars) que es desenvolupen en alçada. Creiem, per acabar, que aquest canvi serà fonamental en la història de l’arquitectura domèstica i en la pròpia idea de palau que, en certa manera, arriba fins als nostres dies.

En todas las sociedades del pasado la arquitectura residencial es uno de los aspectos que más ayudan a entender la evolución diacrónica de las relaciones sociales. Bajo este principio, esta tesis estudia las características y la evolución de las residencias urbanas de época tardoantigua en Hispania (siglos IV-VIII d. C.), focalizando la atención en las casas de los estamentos sociales elevados. En primer lugar se establece el marco de referencia espacial en el que se insertan e interactúan estas residencias, es decir, las ciudades hispanas de la antigüedad tardía, que en estas cronologías continúan los procesos de transformación iniciados durante el altoimperio. A continuación se analizan las viviendas de los siglos IV y V d. C., en un momento en el que el modelo de la casa de peristilo llega a su máximo desarrollo, sobre todo a raíz de los cambios sociales que dan a partir de la tetrarquía. A lo largo del s. V d. C., paralelamente al hundimiento político y militar de Roma, estas residencias pierden el sentido, con lo cual generalmente son abandonadas y acogen a otras personas. Los nuevos ocupantes, que no tienen nada que ver con los aristócratas que las habitaban un siglo atrás, transforman profundamente las casas para adaptarlas a sus necesidades. El cuarto y último capítulo se dedica a analizar cómo es el nuevo modelo de residencia aristocrática que surge después del final de la casa de peristilo. Lo que hemos observado es el nacimiento de un nuevo modelo residencial que prescinde del patio central y se basa en bloques compactos (generalmente rectangulares) que se desarrollan en altura. Creemos, para finalizar, que este cambio será fundamental en la posterior historia de la arquitectura doméstica y en la misma idea de palacio que, en cierta manera, llega hasta nuestros días.

In all societies of the past, domestic architecture is one main aspects that help us to understand, diachronically, the evolution of social relations. Within this conceptual frame, this thesis studies the features and evolution of late antique houses in Hispania (AD 4th-8th centuries), focusing the attention on the buildings of the upper classes of society. First of all, we have established the spatial framework in which these houses are placed and interact: the late antique cities in Hispania, which continue to transform, in a processes that began in the Principate. Then we analyse 4th-5th century houses, in the moment when the peristyle house reaches its maximum development, chiefly following the social changes starting from the Tetrarchy. Throughout the 5th century, in parallel to the political and military collapse of Rome, these houses lose their sense. As a consequence, they are generally abandoned, and host other people. The new dwellers, who have nothing to do with the aristocrats who used to live there a century ago, will profoundly transform the houses, in order to adapt them to their own needs. The fourth and last chapter analyses the features of the new model of aristocratic residence that emerges after the end of the peristyle house. We have found the birth of a new residential model that puts aside the central courtyard and it is based in compact blocks (generally rectangular in shape), presenting a vertical development. Ultimately, we propose that this change will mark a turning point in the history of domestic architecture and in our idea of palace which, in some way, still lives on today.