Søren Kierkegaard: el pathos del límit

Abstract

El propòsit de la tesi és llegir el pensament kierkegaardià des de la noció filosòfica de límit com a clau hermenèutica per a entendre’n tant el contingut com la forma. És des d’aquesta noció, fonamentalment definida per Kant des de la “frontera [Grenze]” de la raó i radicalment criticada per Hegel des del “moviment negatiu” de tota dialèctica, que Kierkegaard és vist com un pensador que, ultra assenyalar una infranquejable frontera entre la filosofia i el cristianisme, el que fa és esdevenir-la ell mateix. El que mirarem de mostrar, doncs, és com Kierkegaard, precisament pel fet de ser religiós, escenifica el límit de la filosofia en el propi discurs i crea, així, un nou estil de filosofar, que ja no consisteix a “conèixer” el límit, cosa que sempre ha intentat de fer la filosofia, sinó, més aviat, a reconèixer-lo i il·luminar-lo negativament. Amb els conceptes de paradoxa, pecat i silenci, el nostre estudi recorrerà els moments liminars de l’obra kierkegaardiana en cerca d’una negativitat que, així com la de la ironia socràtica, ja no és demarcada o assumida pel pensament sinó en la qual és “crucificat” el pensament mateix. La creu, com a símbol de la religió cristiana, esdevé així el camí i meta de tota relació amb el límit, en quant restricció i transició alhora d’una contradicció que és la pròpia de l’ésser humà, síntesi de finitud i d’infinitud, necessitat i possibilitat, temporalitat i eternitat. La passió per la veritat, en la qual Kierkegaard articula tota la seva obra és, així, la pròpia passió i mort de la raó en la creu de la incomprensió de la paradoxa (el Déuhome) i tota l’activitat com a escriptor del pensador danès consisteix a fer-la avinent, a patir-la en el text dels seus múltiples escrits i a fer-la patir en l’existència del seu eventual lector. El pathos del límit com a concepte existencial i textual alhora obre així un nou àmbit en la preocupació filosòfica del límit i ajuda a reconsiderar la figura de Kierkegaard més enllà de l’antihegelià o el pare del existencialisme de la història de la filosofia, per tal d’entendre’l com a filòsof amb veu pròpia, com a pensador fronterer.

The purpose of this thesis is to read Kierkegaard’s thought through the philosophical notion of Limit as a hermeneutical key to understand both form and content. It is from this notion, basically defined by Kant as the boundary of reason (Grenze) and radically criticized by Hegel from the negative movement of Dialectics, that Kierkegaard is considered as an author who, besides demarcating an uncrossable boundary between philosophy and Christianity, what he makes is to become one himself. What we will try to show is, then, how Kierkegaard, precisely for the fact of being religious, performs the limit of philosophy in the same philosophical discourse and creates, in this way, a new style of doing philosophy, which consists no more about knowing the limit but acknowledging it and illuminating it negatively. With the concepts of Paradox, Sin and Silence, our study goes through the principal liminal situations of Kierkegaard’s work in searching for a negativity which, like Socratic irony, is not to be demarcated or overcome by thought, but one in which thought is itself crucified. The cross, as the symbol of Christian pathos, becomes thus the path and objective of every relation to the limit, since this happens to be the restriction and transition of our own being as humans, synthesis of finitude and infinitude, necessity and possibility, temporality and eternity. The passion for the truth in which Kierkegaard articulates all his work is thus reason’s own passion and death in the cross of the incomprehension of the paradox (the God-man) and all his activity as an author consists in making this clear, to suffer it in the texts of his multiple writings and to make its possible reader suffer as well. The pathos of limit as an existential and textual concept at the same time opens up a new sphere of action in the philosophical worry about the limit and helps to understand Kierkegaard beyond the “antihegelian” or “father of existentialism” to reconsider him as an author with a voice of his own, as a boundary thinker.