L’ús d’escales clíniques en els ictus isquèmics secundaris a fibril·lació auricular

Abstract

La FA és l’arítmia cardíaca més freqüent. És conegut el seu elevat potencial de produir esdeveniments tromboembòlics, com els ictus isquèmics. Aquests ictus cardioembòlics no solament són freqüents sinó també s’associen a una elevada morbi-mortalitat. És per aquest motiu que ens proposem estudiar-los en més profunditat. Així mateix, és conegut que no tots els pacients amb una FA tenen el mateix risc tromboembòlic. Diferents factors de risc cardiovasculars com l’edat avançada, la hipertensió arterial, la diabetis mellitus, entre d’altres, contribueixen a atorgar un risc anual de tromboembolisme. S’han creat múltiples escales per tal d’estratificar aquest risc. D’aquestes, la més emprada clàssicament ha estat la CHADS2 per la seva simplicitat. Però en el 2010 es publica l’escala CHA2DS2-VASc. El primer objectiu d’aquesta tesi és avaluar com classifica l’escala CHADS2 a una cohort de pacients en el moment previ al primer ictus isquèmic i comparar-ho amb la classificació si l’escala CHA2DS2-VASc hagués estat utilitzada. Els resultats d’aquest estudi mostren que la nova escala reclassifica a una gran part dels pacients que posteriorment pateixen un ictus, fora de la categoria de risc baix o intermedi, a una categoria on se’ls hauria d’haver indicat un tractament anticoagulant. Arrel de treballs com el nostre han canviat les recomanacions, tant en les guies europees com en les americanes, envers a l´ús de l’escala CHA2DS2-VASc per l’estratificació de risc. El segon objectiu ha estat avaluar l’ús d’aquesta nova escala CHA2DS2-VASc no només per estratificar el risc d’ictus sinó també la seva utilitat com a eina pronòstica en pacients que han patit un ictus isquèmic. Demostrem que per cada increment d’un punt en l’escala, s’incrementa un 36% la possibilitat de tenir un mal pronòstic als 3 mesos de l’ictus. En ambdues investigacions, trobem una baixa indicació de tractament anticoagulant en prevenció primària, en pacients d’alt risc, tot i l’efecte conegut clarament protector dels anticoagulants sobre la severitat de l’ictus, que es replica en el nostre estudi. La nostra línia d´investigació (amb el tercer treball) també s’ha orientat envers a la detecció d’un debut de fibril·lació auricular paroxística (FAp) un cop s’ha produït l’ictus, sobretot per la gran importància d’una correcta prevenció secundària, donat que la no detecció d’aquesta arítmia relega als pacients a un tractament clarament ineficient amb antiagregants plaquetaris. En la nostra cohort d’ictus isquèmics no seleccionats, que ingressen a la unitat d’ictus, diagnostiquem un 11.2% de FAp. Analitzem quins són els factors clínics que s’associen a aquest debut en un anàlisis bivariant i posteriorment multivariant (que són l’edat avançada, el sexe femení, la severitat inicial de l’ictus i la història prèvia d’insuficiència cardíaca congestiva). D’aquest anàlisis obtenim uns riscos de debut de FAp segons cada perfil clínic, que hem representat en unes taules de risc per a la seva fàcil i immediata interpretació a l’arribada del pacient.

AF is the most common cardiac arrhythmia in clinical practice, and is a well-known risk factor for cardiogenic embolism. These cardioembolic strokes are frequent and associated with a substantial increased risk of morbidity and mortality. However the risk of stroke and thromboembolism in AF patients is not homogeneous. Different risk factors such as advancing age, hypertension and diabetes mellitus, among others, contribute to the annual thromboembolic risk. Various stroke risk-stratification schemes have been developed for people with AF. The CHADS2 was probably the most often used because of its simplicity. But in 2010 a new scale was published: CHA2DS2-VASc. The first purpose of this thesis was to evaluate how CHADS2 classifies a cohort of patients previous to its first ischemic stroke and compare this risk stratification if the CHA2DS2-VASc scale would have been used. The results of this study showed that this new scale reclassifies a lot of patients out of the category of low-intermediate risk, into a category in which anticoagulation would have been indicated. Studies like ours changed recommendations of both European and U.S guidelines towards the use of the CHA2DS2-VASc score as the main scheme to assess patientís stroke risk. The second objective of our thesis was to evaluate the use of this new scale, not only for risk stratification, but also as prognosis tool in patients who suffered a stroke. We found that each point increase in the scale is associated with a 36% increase in the risk for poor 90-day outcome, independently of stroke severity. In both works, we found a low use of anticoagulation in primary prevention for high risk patients, despite its well-established protective effect, that we were able to replicate. Our research is also orientated towards the detection of a new paroxysmal atrial fibrillation (pAF) in stroke patients, since undetected pAF would lead to a suboptimal secondary prevention with antiplatelet agents. Therefore in the third work, in our cohort with unselected patients, who were admitted in the stroke unit, we detected 11.2% of pAF until de three-month visit. We analyzed which are the clinical risk factors associated to this new diagnosis in a bivariate and afterwards a multivariate analysis (which were advancing age, female sex, initial stroke severity and previous history of congestive heart failure). From this analysis we obtained a risk for new pAF detection for each vascular risk profile, that we represented into two risk charts for easy and immediately interpretation at patientís arrival.