Polítiques públiques i sostenibilitat dels mitjans lliures a Amèrica Llatina i la Unió Europea. De les ràdios lliures als comuns digitals

Abstract

En aquesta tesi hem comprovat que la naturalesa dels mitjans lliures, basada en l’autogestió i la crítica social, els perjudica en l’establiment i els continguts de la seva regulació com a part del sector audiovisual (ràdio i televisió). Reconstruint els processos polítics a sis països d’Europa i Amèrica Llatina, regions on presenten més arrelament aquests mitjans, hem tret a la llum les diferents estratègies amb què l’estat, sovint pressionat pels interessos lucratius, els obstaculitza l’activitat i l’assoliment d’un status jurídic. Els governs nacionals, i les empreses, acaparen les freqüències de l’espectre radioelèctric mentre retarden el reconeixement legal dels nous actors, els imposen limitacions tecnològiques i econòmiques arbitràries i compleixen la llei parcialment. Una altra estratègia és la implantació de mitjans locals participatius, també anomenats d’accés obert (ex. les ràdios indigenistes mexicanes i algunes municipals espanyoles). Els mitjans lliures es diferencien dels d’implantació per ser oberts també en la governança, pel que són considerats els autèntics comunitaris, per això poden ser concebuts com a nous comuns. La coexistència d’ambdós tipus d’iniciatives crea confusió en les definicions legals. Aquestes empren el terme mitjans comunitaris, per bé que la noció acaba sent més propera a la de tercer sector: les llicències són concedides a esglésies, sindicats, patronals, petites empreses, etc., i les iniciatives lliures normalment queden excloses. A banda, part de les freqüències destinades als comunitaris es concedeixen a empresaris. La raó d’aquests obstacles amb què es troben els mitjans lliures és política. Els seus continguts i aspiracions democràtiques els fan incòmodes per a l’statu quo. En exposar temes i punts de vista crítics i alternatius als dels mitjans hegemònics, posen en qüestió els principis de neutralitat i diversitat que els legitimen; i reclamant participar en les polítiques públiques qüestionen també el caràcter democràtic de les institucions polítiques. El rol transformador d’aquestes iniciatives rau també en la seva organització (autogestió, assemblearisme), en la producció (cooperació, horitzontalitat, desprofessionalització) i en l’economia. La cerca de la màxima autonomia és el que uneix experiències aparentment diferents com les ràdios lliures de París i les comunitàries indígenes de Oaxaca. I aquesta s’aconsegueix amb la independència financera respecte l’estat i les grans corporacions. La fluctuació dels membres i els recursos econòmics així com la reconciliació del treball i l’oci són altres característiques dels mitjans lliures. També destaca la varietat d’ideologies polítiques dels participants d’aquests mitjans (llibertaris, comunistes, ecologistes, feministes, punks, defensors de l’economia solidària, dels comuns i de la cultura lliure, etc.). Això provoca discrepàncies entre els partidaris de reclamar a l’estat els drets que els pertoquen (millors normatives, subvencions públiques) i els partidaris de mantenir-se al marge per preservar l’autonomia. Alguns col·lectius no reconeixen l’estat com a actor legítim i en general hi ha desconfiança en les institucions polítiques. A banda, la pròpia regulació dels mitjans lliures resulta contradictòria en el marc de l’estat capitalista, basat en l’autoritarisme, l’heteronomia i la suplantació de les relacions espontànies de solidaritat pròpies de la societat civil. Per això, l’establiment d’una llei que s’ajusti a la naturalesa dels mitjans lliures, per exemple, assegurant l’accés a l’espectre en igualtat de condicions, requereix un canvi radical en la configuració de l’estat. Els paradigmes dels comuns i l’economia solidària ofereixen nous angles per reflexionar des d’una perspectiva més amplia sobre el lloc de l’autogovernança a les societats actuals. Combinem mètodes quantitatius (un qüestionari respost per 60 mitjans) i qualitatius. Els països seleccionats presenten elements comuns i de contrast (cultures llatines vs anglòfones, democràcies velles vs joves, economies centrals vs perifèriques, presència de pobles originaris). Això ens ha permès comprovar que l’exclusió dels mitjans lliures no s’explica per les diferències regionals sinó pels marcs ideològics dels governs.

This PhD thesis argues that the nature of free media, based on self-government and social critic, affects them negatively in their legal recognition and obligations as a part of the audiovisual sector (radio and TV). Through a process-tracing in six countries of Latin America and Europe, regions where these media are more developed, we shed light on the state’s strategies to hinder their activity and the achievement of their legal status, usually under pressure of lucrative interests. National governments and corporations hoard the radio spectrum while the legal recognition of the new actors comes late and imposing arbitrary barriers (technical and economical); the law is partially implemented in several cases. Another strategy is the implantation of local participatory media, also known as open access model (ex. indigenistas in Mexico and municipal radios in Spain). Free media differ from them they are open also to governance. For this reason they are considered the authentic community media, and they can be conceived too as a new commons. Coexistence of both kinds of initiatives creates confusion in legal definitions. National frameworks select the term community media but it is used in a wider sense, close to third sector concept: licenses are granted to religious institutions, Unions, employers’ foundations, small businesses, etc., free initiatives are often excluded. Also, some, some frequencies reserved for community media are granted to businessmen. The reason for these obstacles is political. Free media’s contents and democratic aspirations make them unwelcome by the statu quo. By broadcasting alternative visions to hegemonic media, they question the principles of neutrality and diversity that legitimate them; and claiming to participate in the policymaking they question the democratic nature of public institutions. The transformative role of free media also concerns to their organisation (self-government, assembly), production (cooperation, horizontality, des-professionalization) and economy. Seeking maximum autonomy is what unites apparently different projects such as Parisian free radios and Oaxaca’s indigenous community stations. Autonomy can be achieved through finance independency from state and big corporations. Other characteristics of free media are the reunification of work and leisure and the fluctuation of participants and economic sources. Free media members present a variety of ideologies (some of them are anarchists, communists, ecologists, feminists, punks, commoners, advocate for free culture and solidarity economy, etc.). This diversity ends in discrepancies between the supporters to claim for their rights to the state (better regulations, public founding) and the supporters to stay out in order to preserve their autonomy. Some collectives do not recognize the state as a legitimate actor. Mistrust of political institutions is commonplace. On the other hand, regulation of free media appears to be a contradiction in the context of the capitalist state, based on authoritarianism, heteronomy and the substitution of spontaneous solidarity proper to civil society. For this reason, a law which adjusts to free media’s nature –ex., ensuring access to the spectrum under equal conditions- requires a radical change of the state. The paradigms of commons and solidarity economy offer new approaches to reflect from a broader perspective on the place self-government has in current society. We combine qualitative and quantitative (a survey answered by 60 media collectives) methods. Selected countries have common and contrast elements (Latin vs. Anglo-Saxon cultures; old vs. young democracies; central vs. peripheral economies; presence of indigenous peoples). This allowed us to show that free media exclusion is not related to regional differences but to government’s ideologies.