Comunicacions i desenvolupament a Filipines: De l'administració espanyola a la nord-americana (1875-1935)

Abstract

Les comunicacions i infraestructures sempre han estat claus per explicar el desenvolupament econòmic. Durant la segona meitat del segle XIX, l’administració espanyola a Filipines va iniciar una tasca d’inversió en infraestructures per desenvolupar un model productiu basat en la producció per a l’exportació. Per portar-lo a terme, va ampliar el port de Manila dotant-lo d’una estructura que permetés l’accés de bucs de gran tonatge i d’altra banda, el va connectar amb el ferrocarril, en una línia que vertebrava Luzón i donava sortida als productes de les explotacions de plantació. L’administració nord-americana va continuar l’expansió d’aquestes línies, i va modernitzar la xarxa de carreteres i de tramvies urbans, en una política continuista d’inversió en infraestructures sobre els traçats originals projectats inicialment per l’administració espanyola.

Communications and infrastructures have always been the key to explain the economic growth. Late in the XIX century, the Spanish administration in the Philippines began a task of investing in infrastructures to develop a production model based on “produce to export”. To carry it out, expanded the port of Manila, giving it a structure that allow access of large tonnage ships, on the other hand, was connected with the railway, with a line crossing Luzon, and a way out for the production of the plantation sites. The U.S. administration continued the expansion of this line, and expanded also the road network and the urban tramways, with a continuous policy based on investment in infrastructures on the routes started and initially projected by the Spanish government.