Les juntes de reformes socials i l’intervencionisme estatal en el món del treball a Catalunya, 1900-1923

Abstract

Les Juntes de Reformes Socials neixen amb la llei de 13 de març de 1900 sobre condicions de treball de dones i nens. Estaven integrades per sis patrons i sis obrers, dos vocals nats –el rector i el metge- i presidides per l’Alcalde. Les seves atribucions eren “inspeccionar todo centro de trabajo; cuidar de que tengan condiciones de salubridad é higiene; formar las estadísticas del trabajo; procurar el establecimiento de Jurados mixtos de patronos y de obreros; entender en las reclamaciones que unos y otros sometieren á su deliberación, y velar por el cumplimiento de esta ley”. Cercaven esdevenir un dels principals elements de consens entre el capital i el treball, amb l’ objectiu de desactivar la conflictivitat laboral. Tingueren àmplies competències i foren imprescindibles en l’aplicació de la incipient legislació laboral, actuant com a terminals de l’Institut de Reformes Socials. Al seu si participaren, de forma generalitzada, les organitzacions patronals i obreres més significatives de les localitats, les quals enviaren els seus principals representants, mostra de l’interès d’ambdues classes de no deixar els afers laborals en mans d’actors de tercera fila. Foren els organismes pioners de l’arrencada d’un marc de relacions laborals no reeixit que, per sobre de totes les dificultats amb què toparen, sobresurt la incapacitat, la ineptitud, la falta real de voluntat política d’un Estat massa presoner de les seves pròpies pors envers un moviment obrer emergent, al qual veien més com un perill imminent, que amenaçava amb imposar la revolució social, que no pas com un actor social amb drets propis i inalienables. Quan l’Estat intenta posar en marxa un sistema de relacions laborals que incorpori obrers i patrons a un projecte reformista, que porti socialment a un nou marc de relacions laborals en el món del treball, ho fa mogut més per la por a la revolució social que per convicció real. De resultes d’això, la introducció de les reformes socials es caracteritzaren per la seva tebiesa, per la demora, pel caràcter defensiu i per la seva incapacitat a l’hora de fer-les complir. Això deixava lliure el camí a que fossin els patrons i els obrers, els únics protagonistes en la resolució dels conflictes laborals. A inicis de segle XX, obrers i patrons estaven fortament organitzats per a la defensa dels seus interessos. La irrupció de les Juntes de Reformes els atià encara més en aquesta direcció, ja que ambdues classes perseguien el control del món laboral. N’hi hagueren, entre elles, períodes de calma i consens; altres més tensos i altres d’oberta confrontació. Les actituds de bel·ligerància foren en ascens, sobretot després de 1916, amb l’encariment de les subsistències per l’acaparament, producte de la Primera Guerra Mundial.

En aquest context, un sistema legal de relacions laborals desdibuixat, poc perfilat, poc coherent, poc consensuat, que deixava que fossin les victòries obreres o patronals les que dictessin les lleis laborals abunda en la cultura d’imposar al contrari la voluntat pròpia. Des de 1916 fins 1923, l’Estat es continuà caracteritzant per l’elaboració de tot un seguit de lleis fetes a corre-cuita i a la defensiva, deixant el camí obert a l’enfrontament, a la confrontació com a via de solució de la conflictivitat laboral. En aquest sentit, amb la seva incapacitat d’absorbir les demandes, amb la seva ineptitud a l’hora d’establir aquell sistema de relacions laborals, i amb la seva falta real de voluntat política s’enduu una bona part de la responsabilitat històrica de l’etapa de violència social entre obrers i patrons coneguda com a pistolerisme, la qual abocà en la Dictadura de Primo de Rivera justificada, paradoxalment,, com a necessària per acabar amb la violència social.

Boards of Social Reforms are born with the law of 13 March 1900 on working conditions of women and children. Consisted of six workers and six employers, two ex officio members, the rector and the doctor, and chaired by the Mayor. His powers were: “inspeccionar todo centro de trabajo; cuidar de que tengan condiciones de salubridad é higiene; formar las estadísticas del trabajo; procurar el establecimiento de Jurados mixtos de patronos y de obreros; entender en las reclamaciones que unos y otros sometieren á su deliberación, y velar por el cumplimiento de esta ley”. They searched to become one of the main elements of consensus between capital and work, with the aim of disabling the work conflict. They had extensive powers and were essential in the implementation of the emerging working law, serving as a terminal of the Institute of Social Reforms. In its womb, in general, participated employers organizations and workers of the most important towns, which sent their main representatives, showings the interest of both classes of not leaving the work affairs in the hands of third parties row. The organisms were pioneers of the boot of a framework of relations that is not successful, that above all the difficulties which clashed with, stands the disability, the ineptitude, lack of real political of a state too prisoner of their own fears against an emerging working class movement, which looked more like as an imminent danger, which threatened to impose the social revolution, than as a social actor with their own inalienable rights. When the state tries to implement a system of relations that includes workers and employers in a reformist project, which sets a new framework of social relations in the working world, it is driven more by fear of social revolution than by real conviction. As a result, the indifference, the delay, the defensive character and its inability to enforce the law characterize the introduction of social reforms. This left the way open to employers and workers to be the only players in the resolution of working disputes. In the early twentieth century, workers and employers were strongly organized to defend their interests. The emergence of the Boards of Social Reforms pushed further in this direction, because both classes searched the control of the working world. Between them, there were periods of calm and consensus, others tenser and other of open confrontation. The attitudes of belligerence were rising, especially after 1916, with the increase of the price of livelihoods, because of the hoarding in the First World War. In this context, a blurred, not profiling, inconsistent, partly agreed system of industrial relations, that was leaving the victories of workers or employers to dictate working laws, abound in the culture of imposing against the own will. From 1916 to 1923, the State continued been characterized by the development of a series of laws made in haste and on the defensive, leaving the way open to the confrontation, the confrontation as a solution of work conflict. In this sense, the inability to absorb the demands with their ineptitude when it comes to establishing that system of work relations, and their lack of real political will had much of the historical responsibility the stage of social violence between workers and employers known as the Gunmen, which poured into the dictatorship of Primo de Rivera justified, paradoxically, a need to end social violence.