Escrivans a Vallès. Segles X i XI

Abstract

La comarca del Vallès era, als segles X i XI, el rerepaís del comtat de Barcelona; estava sota el control dels seus sobirans, però prou lluny de la capital com per desenvolupar unes dinàmiques autònomes. D’aquest territori s’ha conservat una quantitat molt considerable de documentació medieval original en els seus riquíssims arxius d’institucions civils i eclesiàstiques. Mercès a aquestes dues característiques és un espai idoni per intentar identificar-hi unes persones concretes, els escrivans: aquells que amb la seva signatura validaven els documents per donar-los caràcter públic.

L’estudi s’organitza en tres seccions. La primera dedicada a la descripció de les fonts documentals i la metodologia emprada per obtenir i processar la informació. En la segona s’identifiquen els escrivans: es presenta l’inventari i estudi dels individus, així com la prosopografia d’una quarantena d’ells. La tercera secció se centra en la topografia vinculada als escrivans, mostrant les fonts d’informació i les eines utilitzades per analitzar-les, així com els resultats cartogràfics i l’elaboració de les fitxes d’unitat topogràfica que permeten intuir com es relacionaven els escrivans amb el territori.

Es constata que als segles X i XI la immensa majoria dels escrivans són clergues seculars, dels quals es pot seguir en alguns casos la carrera eclesiàstica. Al segle X el clergat regular és pràcticament absent, mentre que figuren signant una petita proporció de documents el segle XI. Inversament, al segle X hi ha una contingent significatiu d’escrivans laics, que al segle XI es redueix notablement.

Es conclou que els escrivans actuaven donant validesa als documents en actes performatius, no merament assertius, en virtut d’una autoritat pública que distingia els oficis i tenia per incompatibles els de jutge i escrivà. Homogeneïtat en els tipus documentals, llargues trajectòries, àmplia presència distribuïda per tot el territori i, sobretot, la capacitat de canviar el vocabulari en un reduït espai de temps, indiquen que hi ha un vincle estable entre l’autoritat pública i els escrivans molt abans de la recepció del Dret Comú i de la implantació de la institució del notariat.

Es destaca que en el transcurs de la quarta dècada del segle XI hi hagué un ràpid canvi en el vocabulari emprat per designar els llocs de culte i llurs espais adjacents, amb el que s’introduí un nou formulari, generat en un context teològic carolingi. Probablement fou el resultat de l’execució d’un pla procedent de l’autoritat comtal, en concret d’Ermessenda de Carcassona, acompanyada pel jutge Bonshom i els bisbes Pere Roger de Girona i Oliba de Vic, que el 1038 consagraren les seves respectives catedrals. A la ciutat de Barcelona també es documenta aquest canvi en el vocabulari, a Santa Maria del Mar on, amb motiu de la renovació de la canònica catedralícia, entre el 1009 i el 1019, hi hagué una intervenció directa dels comtes.

Pocs anys després, amb la revolta dels senyors de la marca a mitjan segle XI, els escrivans seguiren actuant al servei d’una autoritat de natura pública, i llur funció serví per consolidar les noves relacions socials i econòmiques fonamentades en l’ús privat de la violència, que fou instrumentalitzada també a través dels documents escrits.

During the 10th and 11th centuries, the Vallès region was the hinterland of the County of Barcelona: it was under the control of its sovereigns, but far enough from the capital to develop autonomous dynamics. A large quantity of original medieval documentation from this territory has been preserved in the rich archives of its ecclesiastic and civilian institutions. As a result, it is the ideal place to identify certain people, the scribes - those who authenticated documents with their signature in order to make them public. The present study is divided into three sections. The first focusses on the description of documentary sources and the methodology used to obtain and process the information. In the second, the scribes are identified, presenting an inventory and study of each of them, as well as a prosopography of about forty of them. The third section focusses on the topography linked to these scribes, showing the information sources and tools used for the analysis, as well as cartographic results and files of the topographic units that allow us to sense how the scribes were connected with the territory. Evidence shows that during the 10th and 11th centuries the great majority of the scribes were secular clerics, and the ecclesiastic career of some of them can be followed through the sources. During the 10th century, regular clergy are practically absent, while they appear signing a small proportion of documents in the 11th century. Inversely, during the 10th century there is a significant contingent of secular scribes, which reduced considerably during the 11th century. It can be concluded that the scribes authenticated the documents in performative acts, not merely assertive ones, by virtue of a public authority that distinguished the professions and made incompatible that of the judge and that of the scribe. Documentary homogeneity, long careers, a wide presence over the territory and, above all, the ability to change vocabulary in a short time span, are signs that there was a stable link between the public authority and the scribes long before the reception of the Jus commune and the introduction of the notary institution. During the course of the fourth decade of the 11th century there was a rapid change in the vocabulary used to designate holy places and adjacent spaces, a new form generated in a Carolingian theological context. It was probably the result of the executed plan of the count authority, promoted specifically by Ermessenda of Carcassone, and accompanied by the judge Bonshom and the bishops Pere Roger of Girona and Oliba of Vic, who consecrated their respective cathedrals in 1038. In Barcelona, a change of vocabulary can be found too, in this case at Santa Maria del Mar. There, on the occasion of the renovation of the Canonical cathedral (between 1009 and 1019), a direct intervention of the counts can be attested. A few years later, during the rebellion of the lords of the March in the middle of the 11th century, the scribes continued acting under the rule of a public authority. Their function was used to consolidate the new social and economic connections, based on the private use of violence, which was exploited too through written documents.