La reforma audiovisual a Catalunya (2003-2010): augment de competències pel CAC, una llei pel sector i intent de desgovernamentalitzar els mitjans públics

Abstract

El 1999 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat de tots els grups la Resolució 3/VI, sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. En ella, el poder legislatiu es fixava com a objectiu principal l’aprovació de tres lleis: una regulació marc de la comunicació audiovisual a Catalunya; una llei que transformés el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en una autoritat independent amb plenes competències, i la reforma de la llei dels mitjans públics de la Generalitat. L’any 2000, l’anomenada llei del CAC va dotar l’organisme d’independència i capacitats per regular el sector i vetllar pel compliment de la normativa, però reservava a l’Executiu la capacitat de convocar i resoldre concursos de concessions. Per tot plegat, podem concloure que les tres lleis analitzades en aquest treball –la llei de reforma del CAC (2004), la llei audiovisual (2005) i la llei de la CCMA (2005)– són la resposta efectiva al procés iniciat el 1999. La primera d’elles, la llei que va incrementar les competències del CAC, va servir per fer un primer pas important en l’equiparació de l’autoritat audiovisual a d’altres institucions semblants del continent. A partir de 2004, el Consell tindria un paper estratègic en la resolució de concursos de concessions, emetent un informe preceptiu i vinculant sobre el seu resultat. Catalunya feia un pas inèdit a l’entorn espanyol, atorgant un paper determinant en aquests processos a un organisme independent de l’Executiu. L’any següent veuria la llum la llei de la comunicació audiovisual. Catalunya tornava a ser capdavantera i esdevenia la segona comunitat autònoma en tenir-ne, després de Navarra. Espanya encara no en disposava d’una de pròpia a escala estatal. Per això, aquesta regulació es va concebre com una norma marc pel sector, va actualitzar la concepció de la indústria audiovisual a la irrupció de les noves tecnologies i a un entorn de múltiples actors, de titularitats i sistemes de transmissió diversos i va traspassar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya la competència de convocar i resoldre de concursos de llicències. La tercera de les lleis, la reforma de la regulació dels mitjans públics de la Generalitat de 2007, va suposar també adaptar i modernitzar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per transformar-la en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb criteris d’independència, professionalitat i viabilitat econòmica. El canvi més destacat fou en el model de govern, esdevenint així Catalunya la primera comunitat que entomava una reforma a fons dels mitjans públics, encara que l’Estat ho havia fet amb RTVE l’any anterior. Així, es va abandonar el format d’un director general com a màxim executiu, nomenat pel Govern, i un Consell d’Administració amb escasses competències, escollit per àmplia majoria del Parlament amb mandat equivalent a la legislatura, per passar a un model de director general escollit per concurs públic per un Consell de Govern professionalitzat amb competències reforçades, escollit pel Parlament per àmplia majoria i mandat de sis anys. No obstant, el consens existent per acabar amb la influència governamental en el nomenament del màxim directiu de la CCMA no es va traslladar a l’aplicació de la llei. La selecció dels membres del seu Consell de Govern va respondre a criteris polítics i amb interferències governamentals. Anys més tard, una nova reforma de la llei incrementaria de nou la ingerència governamental en els mitjans públics.

In 1999, the Parliament of Catalonia unanimously approved Resolution 3 / VI on audiovisual media. It set a triple main objective: a framework regulation of audiovisual communication in Catalonia; a law that transformed the Audiovisual Council of Catalonia (CAC) into an independent authority with full powers, and a reform of Catalan public service media. In 2000, the so-called CAC Act provided the agency of independence and capabilities to regulate the sector and ensure regulations compliance, but reserved for the Executive the powers to convene and resolve radio and television concessions. As a result, we can conclude that the three laws analyzed in this research –the CAC reform law (2004), the Audiovisual Act (2005) and the new CCMA law (2005) – are the effective response to the process initiated in 1999. The law that increased the powers of the CAC, served to make an important first step in the equalization of the audiovisual authority to other similar institutions of the continent. Since 2004, this authority would have a strategic role in the resolution of concessions, issuing a mandatory and binding report on its result. Catalonia was making an unprecedented step in the Spanish environment, giving a decisive role in these processes to an independent agency of the Executive. The following year the Audiovisual Act was approved. Catalonia was once again a leader and became the second autonomous community to have it, after Navarre. Spain still did not have one of its own at the state level. For this reason, this regulation was conceived as a framework norm for the sector. It updated the audiovisual industry conception with the emergence of new technologies and a multi-actor and diverse environment, and transferred to the Audiovisual Council of Catalonia the powers to convene and resolve radio and television concessions. The third law was the reform Catalan public service media of 2007. It also meant adapting and modernizing the Catalan Radio and Television Corporation into Audiovisual Media Catalan Corporation with criteria of independence, professionalism and economic viability. Catalonia became the first community that started a deep reform of the public media, although Spain had done so with RTVE in 2006. The most notable change was in the government model. The new law ended the appointment of the general director by the government and introduced the appointment by public call. In addition, the law strengthened the powers of the Governing Council. However, the existing consensus to end the governmental influence in the appointment of the highest manager of the CCMA did not move to the application of the law. The selection of the members of its Governing Council responded to political criteria and government interference. Years later, a new reform would once again increase government interference in the public media.