Aportacions de la microestructra òssia i la biomecànica a l’estudi de la domesticació animal i pràctiques ramaderes inicials al Mediterrani oriental i occidental (10000-4000 cal BC)

Abstract

El procés de domesticació animal es defineix a partir del control que els humans exerciren sobre determinades poblacions d’animals salvatges per tal d’adaptar-los a les pròpies necessitats. Els efectes a llarg termini de tot aquest procés són les espècies domèstiques que explotem avui en dia, però a curt termini, les diferències entre els espècimens salvatges i aquests primers domèstics eren mínimes. Des de l’arqueozoologia, un dels focus d’atenció principal en l’estudi de les societats passades és entendre aquesta interacció entre humans animals i, per aquest motiu, es busca cada cop més caracteritzar les primeres poblacions domèstiques no només per la seva condició biològica, que encarà tardarà en aparèixer, sinó per a partir de les conseqüències fisiològiques de les noves condicions de vida definides per la seva condició d’animal domèstic, controlat. En aquesta proposta s’avalua la idoneïtat d’utilitzar les propietats d’adaptació i remodelació del teixit ossi en resposta als estímuls mecànics com una eina vàlida per caracteritzar les pautes i hàbits de mobilitat de les poblacions animals i, amb això, a partir de l’anàlisi de poblacions animals domèstiques, definir el seu règim d’explotació, gestió i manteniment i ús especialitzat. Així mateix es consideren els efectes de les diverses estratègies de gestió i explotació sobre la salut i el desenvolupament d’alteracions òssies de les poblacions d’animals domèstics com una mesura de la intensitat, o de la intensificació de les pressions selectives i d’explotació dels grups humans. La proposta es desenvolupa a partir de dues àrees geogràfiques que representen els dos caps del procés de domesticació, des de l’inici i consolidació de les pràctiques ramaderes que es desenvolupa al sud-oest asiàtic fins a la pràctica d’estratègies ramaderes ja plenament consolidades al nord-est de la península ibèrica. Arqueozoologia, biomecànica i paleopatologia ens ajuden, amb aquest treball, a caracteritzar les primeres evidències de domesticació a orient i a casa nostra.

The process of animal domestication is defined based on the control that humans exert on certain populations of animals to adapt them to their exclusive productive needs. Long term effects of this process are the domestic species that we are currently exploiting, but on a short span of time, the differences between wild specimens and the first domesticates are minimal. One of the main objectives of archaeozoology when studying past societies is to understand this human-animal interactions. With this in mind, an increasing trend in characterizing first domestic populations not only by their biological condition, which will not appear until some generations have passed, but by the physiological consequences of the new life conditions defined by their domestic, controlled status. In this proposal we evaluate the use of bone adaptation and remodelling properties in response to mechanical stimuli as a valid tool to characterize mobility patterns and habits of animal populations. Implementation of this principles to the study of domestic populations should help define their management and exploitation strategies. The effects of different management and exploitation strategies on health and the development of pathological alterations on bone surface is also taken into consideration as a means of intensity, or intensification, of human selective and exploitation pressures. This study focuses on two geographical areas that represent two sides of a long process, from the beginning and development of husbandry practices which takes place in the levant, to the adoption of fully consolidated husbandry strategies in the north-east of the Iberian peninsula. Archaeozoology, biomechanics and paleopathology join efforts in characterizing the first evidences of domestication in Southwest Asia and in our homeland.