Aislamiento social: caracterización clínica, sociodemográfica, terapéutica y familiar en una muestra de sujetos atendidos por un equipo de atención domiciliaria especializado en psiquiatría

Abstract

L'aïllament social és un fenomen cada vegada més prevalent. A pesar que existeixen proves que demostren que és un factor de risc de mortalitat similar a altres, com el tabaquisme, la seva recerca ha estat escassa. Des de la descripció del fenomen d'aïllament hikikomori al Japó, no hi ha hagut consens en la seva definició, criteris diagnòstics i característiques clíniques essencials. Està en debat si és un nou trastorn mental, una síndrome lligada a la cultura japonesa o si simplement aquests casos podrien rebre un diagnòstic de trastorn mental conegut. Existeixen llacunes de coneixement importants sobre la seva prevalença, curs evolutiu, patologia comórbida, causes i tractament. La descripció de casos en altres cultures mostra la necessitat de la seva recerca internacional.

Aquesta Tesi neix de l'experiència de l'Equip Multidisciplinari de Suport Especialitzat (EMSE) de Barcelona en l'atenció psiquiàtrica domiciliària. Davant la seva elevada freqüència i dificultat de tractament, sorgeix aquest treball, l'objectiu del qual és l'anàlisi de les característiques sociodemogràfiques, clíniques i de resposta terapèutica de l'aïllament social en la nostra societat, així com els possibles subtipus i factors familiars associats.

La primera fase, corresponent a la caracterització clínica, sociodemogràfica i terapèutica, mostra que l'aïllament social existeix en la nostra societat, sent equiparable al hikikomori, ajudant a consensuar la seva definició i criteris diagnòstics. Coincidint amb estudis japonesos, és més freqüent en homes adults joves, amb una durada variable, elevada gravetat clínica i escassa col·laboració. Majoritàriament associat a patologia comórbida, dóna suport a la teoria que constitueix una síndrome comuna a diferents trastorns mentals, sent els més freqüents els afectius, ansietat i psicòtics.

La segona fase correspon a l'anàlisi de l'evolució i resposta terapèutica dels pacients tractats pel EMSE després de ser vinculats a la xarxa de salut mental, i la proposta de divisió en subtipus en funció de les variables comorbilidad, col·laboració, temps d'evolució i edat, que permetin personalitzar el tractament en funció de les necessitats i l'evolució. Existeix tendència global a l'empitjorament i desvinculació a 12 mesos, associant-se l'hospitalització amb millor evolució, fins i tot amb característiques basals més desfavorables. Les variables comorbilidad i col·laboració s'associen a característiques diferencials basals i evolutives, observant un subtipus diferenciat amb trastorns d'ansietat i/o afectius, així com un subgrup de menor col·laboració. Aquestes dades plantegen la idoneïtat de desenvolupar un pla terapèutic diferencial segons característiques basals: intervenció no hospitalària i major esforç terapèutic de moderada intensitat a llarg termini en el subgrup d'ansietat-afectius, i, per contra, intervenció hospitalària inicial que possibiliti estratègies centrades en la consciència de trastorn i necessitat de tractament en els casos amb menor col·laboració.

La tercera fase analitza els factors familiars, evidenciant elevada freqüència de factors familiars negatius (antecedents psiquiàtrics familiars, dinàmiques familiars disfuncionals i maltractament infantil), estant tots ells altament interrelacionats i al seu torn, relacionats amb la gravetat de l'aïllament. Per això, els programes comunitaris dirigits a l'aïllament social haurien de dissenyar-se per a avaluar cadascun d'aquests factors, i les intervencions familiars es beneficiarien d'actuar sobre tots ells.

En conclusió, l'aïllament social en el nostre entorn és equiparable al hikikomori, presentant-se majoritàriament associat a patologia comórbida. Factors com la col·laboració inicial o la presència de trastorns d'ansietat-afectiu influeixen en el seu curs evolutiu, suggerint la necessitat de protocols d'intervenció diferents. Presenta una associació clara amb factors familiars, sobre els quals poder dirigir intervencions preventives y de suport.

El aislamiento social es un fenómeno cada vez más prevalente. A pesar de que existen pruebas que demuestran que es un factor de riesgo de mortalidad similar a otros, como el tabaquismo, su investigación ha sido escasa. Desde la descripción del fenómeno de aislamiento hikikomori en Japón no ha habido consenso en su definición, criterios diagnósticos y características clínicas esenciales. Está en debate si es un nuevo trastorno mental, un síndrome ligado a la cultura japonesa o si simplemente estos casos podrían recibir un diagnóstico de trastorno mental conocido. Existen lagunas de conocimiento importantes sobre su prevalencia, curso evolutivo, comorbilidad, causas y tratamiento. La descripción de casos en otras culturas muestra la necesidad de su investigación internacional.

Esta Tesis nace de la experiencia del Equipo Multidisciplinario de Soporte Especializado (EMSE) de Barcelona en la atención psiquiátrica domiciliaria. Ante su elevada frecuencia y dificultad de tratamiento, surge este trabajo, cuyo objetivo es el análisis de las características sociodemográficas, clínicas y de respuesta terapéutica del aislamiento social en nuestra sociedad, así como los posibles subtipos y factores familiares asociados.

La primera fase, correspondiente a la caracterización clínica, sociodemográfica y terapéutica, muestra que el aislamiento social existe en nuestra sociedad, siendo equiparable al hikikomori, ayudando a consensuar su definición y criterios diagnósticos. Coincidiendo con estudios japoneses, es más frecuente en hombres adultos jóvenes, con una duración variable, elevada gravedad clínica y escasa colaboración. Mayoritariamente asociado a patología comórbida, apoya a la teoría que constituye un síndrome común a diferentes trastornos mentales, siendo los más frecuentes los afectivos, ansiedad y psicóticos.

La segunda fase corresponde al análisis de la evolución y respuesta terapéutica de los casos tratados por el EMSE tras ser vinculados a la red de salud mental, y la propuesta de división en subtipos en función de las variables comorbilidad, colaboración, tiempo de evolución y edad, que permitan personalizar el tratamiento en función de las necesidades y la evolución. Existe tendencia global de empeoramiento y desvinculación a 12 meses, asociándose la hospitalización con mejor evolución, incluso con características basales más desfavorables. Las variables comorbilidad y colaboración se asocian a características diferenciales basales y evolutivas, observando un subtipo diferenciado con trastornos de ansiedad y/o afectivos, así como un subgrupo de menor colaboración. Estos datos plantean la idoneidad de desarrollar un plan terapéutico diferencial según características basales: intervención no hospitalaria y mayor esfuerzo terapéutico de moderada intensidad a largo plazo en el subgrupo de ansiedad-afectivos, y, en cambio, intervención hospitalaria inicial que posibilite estrategias centradas en la conciencia de trastorno y necesidad de tratamiento en los casos con menor colaboración.

La tercera fase analiza los factores familiares, evidenciando elevada frecuencia de factores negativos (antecedentes psiquiátricos familiares, dinámicas familiares disfuncionales y maltrato infantil), estando todos ellos altamente interrelacionados y a su vez, relacionados con la gravedad del aislamiento. Por ello, los programas comunitarios dirigidos al aislamiento social deberían diseñarse para evaluar cada uno de esos factores, y las intervenciones familiares se beneficiarían de actuar sobre todos ellos.

En conclusión, el aislamiento social en nuestro entorno es equiparable al hikikomori, presentándose mayoritariamente asociado a patología comórbida. Factores como la colaboración inicial o la presencia de trastornos de ansiedad-afectivo influyen en su curso evolutivo, sugiriendo la necesidad de protocolos de intervención diferentes. Presenta una asociación clara con factores familiares, sobre los cuales dirigir intervenciones preventivas.

Social withdrawal is an increasingly prevalent phenomenon. Despite the fact that there is evidence showing that it is a mortality risk factor similar to other well-documented ones, such as smoking or high blood pressure, its research has been scarce. Since the description of hikikomori in Japan, there has been no consensus on its definition, diagnostic criteria, and essential clinical characteristics. There is debate about whether it is a new mental disorder, a syndrome linked to Japanese culture, or whether these cases could simply be diagnosed with a known mental disorder. There are important gaps in knowledge about its prevalence, evolution, comorbid pathology, causes and treatment. The description of cases in other cultures shows the importance of its international research.

This Thesis is born from the experience of the Multidisciplinary Specialized Support Team (EMSE) of Barcelona in home psychiatric care. Given its high frequency and difficulty in its treatment, this research emerged, with the aim of analyzing the sociodemographic, clinical and therapeutic response characteristics of social withdrawal in our society, as well as the possible subtypes and associated family factors.

The first phase, corresponding to the clinical, sociodemographic and therapeutic characterization, shows that social withdrawal exists in our society, being comparable to hikikomori, helping to agree on its definition and diagnostic criteria. Coinciding with Japanese studies, it is more frequent in young adult men, with a highly variable duration, high clinical severity and little collaboration. Mainly associated with comorbid pathology, it supports the theory that it constitutes a syndrome common to different mental disorders, the most frequent being affective, anxiety and psychotic.

The second phase corresponds to the analysis of the clinical evolution and therapeutic response of the patients treated by the EMSE after being linked to the mental health network, and the proposal of division into subtypes based on the variables: comorbidity, collaboration, time of evolution and age, which allow to personalize the treatment according to the needs and evolution. An overall trend to worsening and disengagement is observed at 12 months, with hospitalization being associated with better evolution, even with more unfavorable baseline characteristics. The comorbidity and collaboration variables are associated with differential baseline and evolutionary characteristics, observing a differentiated subtype with anxiety and/or affective disorders, as well as a less collaborative subgroup. These data would suggest the suitability of developing a differential therapeutic plan according to baseline characteristics: non-hospital intervention and greater therapeutic effort of moderate long-term intensity in the affective-anxiety subgroup, and, on the other hand, initial hospital intervention that enables strategies focused on the therapeutic link, awareness of disorder and need for treatment in cases with less collaboration.

The third phase analyzes related family factors, showing a high frequency of negative family factors (family psychiatric history, dysfunctional family dynamics and child abuse), all of which are highly interrelated and, in turn, related to the severity of the isolation. Therefore, community programs aimed at social withdrawal should be designed to assess each of these factors, and family interventions would benefit from acting on all of them.

In conclusion, social isolation in our society is comparable to hikikomori, being mostly associated with comorbid pathology. Factors such as initial collaboration or the presence of affective-anxiety disorders influence their evolution, suggesting the need for different intervention protocols. There is a clear association with family factors on which preventive community interventions and psychoeducational and family support programs can be made.