Sintonia callada Sociabilitat i transcendència en pràctiques modernes de silenci

Abstract

El cultiu del silenci com una via per transcendir l’experiència ordinària del món és present en múltiples cultures al llarg de la història, en camps com ara l’espiritualitat, l’estètica o la filosofia. Aquesta tesi estudia les modalitats que adopta aquesta pràctica en el marc de la societat contemporània. Es parteix de la hipòtesi que el silenci com a experiència religiosa –entenent religió en un sentit ampli, com l’àmbit on les persones gestionen les seves experiències de transcendència i donen sentit a la vida– s’han reformulat i popularitzat com a conseqüència de les noves formes de relació que l’individu contemporani estableix tant amb el fenomen del silenci com amb allò transcendent. Aplicant una metodologia qualitativa que combina el treball etnogràfic multisituat amb l’anàlisi sociofenomenològica, i emprant les eines de l’anàlisi documental, l’observació participant i l’entrevista, la recerca s’aproxima a diferents col·lectius per als quals el silenci constitueix un element central en les seves cerques de la transcendència, des de meditadors cristians fins a persones que cultiven el silenci en els àmbits de les religions orientals, les espiritualitats holístiques, l’art, la teràpia o l’activisme social. El primer objectiu de la tesi ha consistit en descriure i analitzar diferents modalitats de pràctica, fixant-se en les narratives, els escenaris o els perfils dels actors implicats. El segon objectiu ha estat interpretar sociològicament aquestes pràctiques posant-les en relació amb l’actual context sociocultural. D’una banda, s’analitza la relació entre l’habitus dels individus i la forma com donen sentit a l’experiència del silenci i la incorporen al seu relat biogràfic. D’altra banda, s’ha traçat el procés de construcció de l’experiència moderna del silenci analitzant com els fenòmens del gir subjectiu, el pluralisme o la disseminació del sagrat han contribuït a conformar-la en les seves modalitats actuals. La tesi constata que el silenci s’ha ressignificat i popularitzat en el marc de la religiositat contemporània, en dos sentits: a) com a experiència: en tant que condició ambiental i psicològica, el silenci actua com un catalitzador de vivències subjectives de transcendència que adquireix protagonisme en diverses modalitats actuals de cultiu de la interioritat; i b) com a símbol transreligiós d’una realitat o experiència transcendent, el silenci ha esdevingut una idea força que identifica i distingeix unes determinades formes de religiositat subjectivitzades, que prioritzen la vivència íntima del sagrat i depassen els marcs de la religió institucionalitzada. Aquest silenci, com a vivència i com a metàfora, es construeix com alternativa tant a la crisi dels llenguatges i les pràctiques de la religió tradicional com, també, als valors i pautes de vida predominants en el capitalisme tardà. A partir dels casos analitzats, la tesi subratlla la dimensió intersubjectiva de les pràctiques de silenci. Aquestes són socials en tant que s’encarnen en significats, rols i pautes construïts i transmesos col·lectivament, però també en la mesura en què sovint són, en termes d’Alfred Schütz, experiències compartides en el vívid present en sintonia amb l’alteritat. La tesi també qüestiona les visions negatives o reduccionistes que atribueixen a les pràctiques de silenci una tendència a l’aïllament, al narcisisme o a l’apatia social i política. La pràctica moderna del silenci no és, necessàriament, una versió actualitzada de la tradicional fuga mundi ni tampoc una expressió de l’atomització i la desmobilització promogudes per l’ethos neoliberal sinó, ben al contrari, una reacció enfront d’aquestes, que promou l’associacionisme, el compromís cívic i l’acció social transformadora. En aquest sentit, a partir del concepte de ressonància de Harmut Rosa, la tesi finalitza reflexionant sobre el paper de l’experiència silenciosa com una resposta potencialment emancipadora enfront de les condicions d’alienació característiques de la tardomodernitat.

El cultivo del silencio como vía para transcender la experiencia ordinaria del mundo está presente en múltiples culturas a lo largo de la historia, en campos como la espiritualidad, la estética o la filosofía. Esta tesis estudia las modalidades que adopta esta práctica en la sociedad contemporánea. Partiendo de la hipótesis de que el silencio como experiencia religiosa –entendiendo religión en un sentido amplio, como el ámbito donde las personas gestionan sus experiencias de transcendencia y dan sentido a la vida– se ha reformulado y popularizado como consecuencia de las nuevas formas de relación que el individuo establece con el silencio y con lo transcendente. Aplicando una metodología cualitativa que combina el trabajo etnográfico multisituado con el análisis sociofenomenológico, y empleando las herramientas del análisis documental, la observación participante y la entrevista, la investigación se aproxima a diferentes colectivos para los cuales el silencio constituye un elemento central en sus búsquedas de sentido, desde meditadores cristianos hasta personas que cultivan el silencio en los ámbitos de las religiones orientales, las espiritualidades holísticas, el arte, la terapia o el activismo. El primer objetivo de la tesis ha consistido en analizar diferentes modalidades de práctica, fijándose en las narrativas, los escenarios o los perfiles de los actores implicados. El segundo objetivo ha sido interpretar sociológicamente estas prácticas poniéndolas en relación con su contexto sociocultural. Por un lado, se analiza la relación entre el habitus de los individuos y la forma cómo dan sentido a la experiencia del silencio y la incorporan en su relato biográfico. Por otro lado, se ha trazado el proceso de construcción de la experiencia moderna del silencio analizando cómo los fenómenos del giro subjetivo, el pluralismo o la diseminación de lo sagrado han contribuido a conformarla en sus modalidades actuales. La tesis constata que el silencio se ha resignificado y popularizado en el marco de la religiosidad contemporánea, en dos sentidos: a) como experiencia: en tanto que condición ambiental y psicológica, el silencio actúa como catalizador de vivencias de transcendencia que adquiere protagonismo en diversas modalidades actuales de cultivo de la interioridad; y b) como símbolo transreligioso de una realidad o experiencia transcendente, el silencio ha devenido una idea fuerza que identifica y distingue unas formas de religiosidad subjetivizadas, que priorizan la experiencia íntima de lo sagrado y traspasan los marcos de la religión institucionalizada. Este silencio, como vivencia y como símbolo, se construye como alternativa tanto a la crisis de los lenguajes y prácticas de la religión tradicional como a los modos de vida predominantes en el capitalismo tardío. A partir de los casos analizados, la tesis subraya la dimensión intersubjetiva de las prácticas de silencio. Estas son sociales en tanto que se encarnan en significados, roles y pautas construidos y transmitidos colectivamente, pero también en la medida en que a menudo son, en términos de Alfred Schütz, experiencias compartidas en el vívido presente en sintonía con la alteridad. La tesis cuestiona también las visiones negativas o reduccionistas que atribuyen a las prácticas de silencio una tendencia al aislamiento, al narcisismo o a la apatía social. La práctica moderna del silencio no es, necesariamente, una versión actualizada de la tradicional fuga mundi ni una expresión de la atomización y desmovilización promovidas por el ethos neoliberal, sino que puede ser una reacción frente a estas que promueve el asociacionismo, el compromiso cívico y la acción social transformadora. A partir del concepto de resonancia de Hartmut Rosa, la tesis concluye reflexionando sobre el papel de la experiencia silenciosa como una respuesta potencialmente emancipadora ante las condiciones de alienación de la tardomodernidad.

The cultivation of silence in order to transcend ordinary world experience is present in multiple cultures throughout history, in fields such as spirituality, aesthetics, or philosophy. This thesis studies the modalities adopted by this practice within the framework of contemporary society. We start from the hypothesis that silence as a religious experience –understanding religion in a broad sense, as the realm where people manage their experiences of transcendence and give meaning to life– have been reformulated and popularized as a result of the new forms of relationship that the contemporary individual establishes with both the phenomenon of silence and the transcendent.

Applying a qualitative methodology that combines a multisituated ethnographic work with a sociophenomenological analysis, and using the tools of documentary analysis, participant observation and interview, the research approaches different groups for which silence constitutes a central element in his pursuits of transcendence, from Christian meditators to people who cultivate silence within the frame of Eastern religions, holistic spiritualities, art, therapy, or social activism. The first objective of the thesis was to describe and analyze different modalities of practice, focusing on the narratives, scenarios or profiles of the actors involved. The second goal has been to interpret these practices sociologically by relating them to the current sociocultural context. On the one hand, it analyzes the relationship between the habits of individuals and the way in which they give meaning to the experience of silence and incorporate it into their biographical account. On the other hand, the process of constructing the modern experience of silence has been traced by analyzing how the phenomena of the subjective turn, pluralism or the dissemination of the sacred have contributed to shaping it in its current modalities.

The thesis states that silence has been re-signified and popularized within the framework of contemporary religiosity, in two ways: a) as an experience: as an environmental and psychological condition, silence acts as a catalyst for subjective experiences of transcendence that acquires prominence in several current modalities of cultivation of the interiority; and b) as a transreligious symbol of a transcendent reality or experience, silence has become a force idea that identifies and distinguishes some subjectivized forms of religiosity, which prioritize the intimate experience of the sacred and go beyond the framework of institutionalized religions. This silence, as an experience and as a metaphor, is constructed as an alternative both to the crisis of the languages and practices of traditional religion and, also, to the values and patterns of life predominant in late capitalism.

Based on the cases analyzed, the thesis emphasizes the intersubjective dimension of silence practices. These are social insofar as they are embodied in meanings, roles and patterns constructed and transmitted collectively, but also insofar as they are often,

in terms of Alfred Schütz, shared experiences in the present vivid in a tuning-in relationship with otherness. The thesis also questions negative or reductionist views that attribute to silence practices a tendency to isolation, narcissism, or social and political apathy. The modern practice of silence is not necessarily an updated version of the traditional fuga mundi nor an expression of the atomization and demobilization promoted by the neoliberal ethos but, on the contrary, a reaction against them, which promotes associationism, civic engagement and transformative social action. In this sense, based on Harmut Rosa's concept of resonance, the thesis ends by reflecting on the role of silent experience as a potentially emancipatory response to the conditions of alienation characteristic of late modernity.