Mirrors with unflattering reflections: moral rebels as fuel for social inertia or social change?

Abstract

Individuals who deviate from majority practices based on moral objections can be crucial catalyzers of social change. However, according to prior work, these “moral rebels” are commonly met with defensiveness. Therefore, ironically, they may slow down social change. This reasoning implies that rebels should avoid triggering defensiveness for the benefit of social change, for example, by downplaying the moral nature of their objections to the status quo. The present thesis, however, argues that covering up one’s moral objections can impede social change. First (CH1), I explain that defensiveness is not necessarily detrimental to change, but can signal potential for future change: it is a symptom of observers experiencing ethical dissonance. I then discuss how rebels could 'talk' about change in ways that maximizes the chances of observers translating dissonance into change. Second (CH2), I empirically test a communication strategy that may aid rebels to reduce defensiveness in others – signaling compassion. And finally (CH3), I empirically show why previous research may have mistaken a lack of immediate behavior change for a lack of influence: moral rebels do change others’ behavior, but often in indirect ways.

Los individuos que se desmarcan de las prácticas mayoritarias por objeciones morales pueden ser catalizadores decisivos de cambio social. A pesar de ello, las posturas disidentes que formulan suelen chocarse con actitudes defensivas, lo que, irónicamente, puede llevar a frenar el cambio social. Esa observación sugiere que los disidentes, con tal de no obstaculizar el cambio social que abogan, deberían procurar no provocar tal reacciones defensivas, por ejemplo, al restarle importancia a la naturaleza moral de sus objeciones al statu quo. Este trabajo, sin embargo, sostiene que el encubrimiento de las objeciones morales puede llegar a perjudicar el cambio social. En primer lugar (CH1), se sostiene que las actitudes defensivas no son necesariamente perjudiciales para el cambio social, sino que más bien pueden señalar el potencial para futuros cambios: se trata de un síntoma de disonancia ética experimentada por los observadores. A continuación, se abordan las vías por las que los disidentes podrían abordar cuestiones de cambio social con tal de favorecer la conversión de la disonancia en cambio social por parte de los observadores. En segundo lugar (CH2), se examina una estrategia comunicativa mediante la cual, al manifestar compasión, los disidentes pueden mitigar las reacciones defensivas que provocan en los demás. Por último (CH3), se matizan las conclusiones de investigaciones previas, sugiriendo que pueden haber confundido la falta de cambio inmediato en el comportamiento con falta de influencia: los disidentes morales sí alteran el comportamiento de los demás, aunque de forma indirecta.

Els individus que es desmarquen de les pràctiques majoritàries arran d’objeccions morals poden ser catalitzadors decisius del canvi social. Tot i així, les posicions dissidents que sostenen es troben més aviat amb actituds defensives, la qual cosa, irònicament, pot portar a frenar el canvi social. Aquesta observació suposa que els dissidents, per tal de no obstaculitzar el canvi social que recolzen, haurien de procurar no provocar reaccions defensives, per exemple, en treure-li importància a la natura moral de les seves objeccions al statu quo. Aquest treball, però, sosté que l’encobriment de les objeccions morals pot portar a perjudicar el canvi social. El primer looc (CH1), s’hi avança que les actituds defensives no necessàriament perjudiquen el canvi social, sinó que poden assenyalar el potencial per a canvis futurs: es tracta d’un símptoma de dissonància ètica experimentada pels observadors. A continuació, s’hi aborden les vies per les quals els dissidents podrien abordar qüestions de canvi social per tal que es maximitzin les possibilitats que els observadors converteixin dissonància en canvi social. En segon lloc (CH2), s’hi examina una estratègia comunicativa mitjançant la qual, en manifestar compassió, els dissidents poder mitigar les reaccions defensives que provoquen en altres. Finalment (CH3), s’hi matisen les conclusions de recerques anteriors i se suggereix que es pot haver confós la manca de canvi immediat en el comportament amb manca d’influència: els dissidents morals sí que alteren el comportament dels altres, encara que solen fer-ho indirectament.