De lo sagrado y lo religioso en los poetas del exilio español de 1939

Autor/a

Vílchez Ruiz, Míryam

Director/a

López García, José Ramón

Data de defensa

2022-12-16

Pàgines

717 p.



Programa de doctorat

Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Filologia Espanyola

Resum

Del sagrat i el religiós en els poetes de l’exili espanyol de 1939” té com a objectiu explicar com evolucionen les creences a partir de la guerra civil espanyola d’Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín i José Moreno Villa. La idea de transcendència en tots aquests poetes evoluciona al llarg de la seva vida, però a l’exili adquireix una dimensió que explora els límits de l’Absolut, superant l’herència cultural, l’educació i la formació rebuda a Espanya. Tots ells coincideixen a ampliar la seva visió sobre Déu i què és sagrat apropant-se al que en l’actualitat comprenem, molt millor, en termes com a espiritualitat. Creure, el concepte de Déu que el catolicisme ha imposat durant segles i la idea preconcebuda sobre què creure, com creure i què significa creure es fractura, en bona part, a partir de l’inici del segle XX. En molts casos, aquests poetes prendran el llegat social, polític i ideològic en què havien estat educats, i que en alguns casos havien compartit, com a suport per explorar alguns límits. Els poetes de l’exili demostren que, assumint la seva llibertat de creença i pensament, es pot accedir a moltes altres formes de comprendre què és allò que la idea de Déu designa, si és que es creu en alguna cosa. Una de les claus rau en la ruptura i en la superació d’una bona part dels pressupostos que havien adquirit per herència cultural i educativa. Per poder comprendre cada procés individual, en els dos primers capítols d’aquesta tesi doctoral es duu a terme una panoràmica global en la qual s’estudien els fenòmens que van intervenir en el paulatí canvi de consciència. Per tant, s’analitza la crisi de l’esperit i la modernització de la consciència que va caracteritzar els inicis del segle XX a Espanya, estudiant el seu origen sociohistòric després de la fractura entre estat i religió; la reforma universitària i ideològica que va portar la Institució Lliure d’Ensenyament; la influència de pensadors com Nietzsche, Marx, Feuerbach, Antonio Machado o María Zambrano; o, entre altres aspectes, les imbricacions entre l’humanisme cristià i l’humanisme comunista. En el segon capítol teòric, atendrem, sobretot, la reactualització de la mística espanyola en general, i en particular el model de sant Joan de la Creu com a mètode d’aproximació a l’aspecte religiós sense connotacions ortodoxes. I en el tercer capítol teòric estudiarem com intervenen tots aquests factors en la poesia d’exili d’Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín i José Moreno Villa, estudiant, en cada cas, l’evolució i l’aplicació del seu sistema de creences. En definitiva, aquesta tesi pretén oferir una nova lectura sobre la poesia de l’exili espanyol de 1939 en matèria de creences, demostrant que aquests poetes van saber comprendre i aplicar aquest canvi epistemològic adoptant una idea de Déu des de la individualitat, fent ús de seva llibertat de creença i pensament.


De lo sagrado y lo religioso en los poetas del exilio español de 1939” tiene como objetivo explicar cómo evolucionan las creencias a partir de la guerra civil española en Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín y José Moreno Villa. La idea de trascendencia en todos estos poetas cambia a lo largo de su vida, pero en el exilio adquiere una dimensión que explora los límites de lo Absoluto, superando la herencia cultural, la educación y la formación recibida en España. Todos ellos coinciden en ampliar su visión sobre Dios y lo sagrado acercándose a lo que en la actualidad comprendemos mucho más en términos como espiritualidad. Creer, el concepto de Dios que el catolicismo ha impuesto durante siglos y la idea preconcebida sobre qué creer, cómo creer y qué significa creer se fractura, en buena medida, a partir del inicio del siglo XX. En muchos casos, estos poetas tomarán el legado social, político e ideológico en el que habían sido educados, y que en algunos casos habían compartido, como sustento para explorar otras vías de acceso a lo trascendental. Los poetas del exilio demuestran que, al asumir su libertad de credo y pensamiento, se puede acceder a otras muchas formas de comprender qué es aquello que la idea de Dios designa, en el caso en que decidan creer en algo. Una de las claves reside, así, en la ruptura y en la superación de una buena parte de los presupuestos que habían adquirido por herencia cultural y educativa. Para poder comprender cada proceso individual, en los dos primeros capítulos de esta tesis doctoral se lleva a cabo una panorámica global en la que se estudian los fenómenos que intervinieron en el paulatino cambio de conciencia. Por ello, se analiza la crisis del espíritu y la modernización de la conciencia que caracterizó a los albores del siglo XX en España, estudiando su origen sociohistórico tras la fractura entre estado y religión; la reforma universitaria e ideológica que trajo consigo la Institución Libre de Enseñanza; la influencia de pensadores como Nietzsche, Marx, Feuerbach, Antonio Machado o María Zambrano; o, entre otros aspectos, las imbricaciones entre el humanismo cristiano y el humanismo comunista. En el segundo capítulo teórico, atenderemos, sobre todo, la reactualización de la mística española en general, y en particular el modelo de san Juan de la Cruz como método de aproximación a lo religioso sin connotaciones ortodoxas. Y en el tercer capítulo teórico estudiaremos cómo intervienen todos estos factores en la poesía de exilio de Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín y José Moreno Villa, estudiando, en cada caso, la evolución y la aplicación de su sistema de creencias. En definitiva, esta tesis pretende ofrecer una nueva lectura sobre la poesía del exilio español de 1939 en materia de creencias, demostrando que estos poetas supieron comprender y aplicar este cambio epistemológico adoptando una idea de Dios desde la individualidad, haciendo uso de la libertad de credo y pensamiento.


On the Sacred and the Religious in the Poets of the Spanish Exile of 1939” aims to explain how beliefs evolve after the Spanish Civil War in Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín and José Moreno Villa. The idea of transcendence in all these poets evolves throughout their lives, but it is in exile when it acquires a dimension that explores the limits of the Absolute, going beyond the cultural heritage and education received in Spain. All of them coincide in broadening their vision of God and the idea of sacred, approaching what we now understand much more in terms of spirituality. Believing, the concept of God that Catholicism has imposed for centuries and the preconceived idea of what to believe, how to believe and what it means to believe is, to a large extent, fractured from the beginning of the 20th century onwards. In many cases, these poets will take the social, political and ideological legacy in which they had been educated, and which in some cases they had shared, as a basis for exploring certain limits. The poets of exile demonstrate that, by assuming their freedom of creed and thought, one can access many other ways of understanding what the idea of God designates, if one believes in anything at all. One of the keys lies in the rupture and overcoming of a large part of the assumptions they had acquired through cultural and educational inheritance. In order to understand each individual process, the first two chapters of this doctoral thesis provide a global overview in which the phenomena involved in the gradual change of consciousness are studied. Thus, it analyses the crisis of the spirit and the modernisation of consciousness that characterised the dawn of the 20th century in Spain, studying its sociohistorical origin after the fracture between state and religion; the university and ideological reform brought about by the “Institución Libre de Enseñanza”; the influence of thinkers such as Nietzsche, Marx, Feuerbach, Antonio Machado or María Zambrano; or, among other aspects, the overlaps between Christian humanism and communist humanism. In the second theoretical chapter, we will focus, above all, on the updating of Spanish mysticism in general, and in particular the model of St. John of the Cross as a method of approaching the religious without orthodox connotations. And in the third theoretical chapter we will study how all these factors intervene in the exile poetry of Emilio Prados, Luis Cernuda, Manuel Altolaguirre, José Bergamín and José Moreno Villa, studying, in each case, the evolution and application of their belief system. In short, this thesis aims to offer a new reading of the poetry of Spanish exile in 1939 in terms of beliefs, demonstrating that these poets were able to understand and apply this epistemological change by adopting an idea of God based on individuality, making use of freedom of belief and thought.

Paraules clau

Exili; Exilio; Exile; 1939; Poesia; Poesía; Poetry

Matèries

00 - Ciència i coneixement. Investigació. Cultura. Humanitats

Àrea de coneixement

Ciències Humanes

Documents

mvr1de1.pdf

5.737Mb

 

Drets

L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/

Aquest element apareix en la col·lecció o col·leccions següent(s)