Three Essays on Optimal Policy

Abstract

Aquesta tesi estudia la política monetària i fiscal òptima que un govern hauria d'implementar sota diferents escenaris. En el primer capítol, estic estudiant la política monetària discrecional òptima sota informació parcial (PI) on el banc central només pot extreure informació d'un senyal endogen, específicament, la inflació de preus. El senyal es determina en equilibri per la taxa d'interès i els xocs d'oferta i demanda no observats. Faig el càlcul de la política òptima en un model no lineal on la corba de Phillips obté la seva curvatura per costos d'ajust salarial asimètrics i no es pot aplicar el principi d'"equivalència de certesa" que preval en els models lineals. La política òptima prescriu que el banc central hauria d'augmentar la taxa d'interès gradualment quan la inflació de preus és baixa, però respon fortament quan és alta. Aquesta no linealitat sorgeix perquè l'extracció de senyals interactua de manera diferent amb la política òptima depenent de la inflació observada.

En el segon capítol, estic estudiant la política fiscal òptima en un model amb dos tipus d'agents que són diferents en el seu accés als mercats financers: els agents ricardians tenen ple accés als mercats financers mentre que els agents 'hand to mouth' estan restringits i només poden consumir les seves rendes laborals en cada període. Trobo que l'impost sobre el treball òptim és més volàtil en comparació amb una economia d'agent representatiu sense capital físic i que la volatilitat es captura per la condició d'equilibri que aquests dos tipus d'agents se'ls imposi la mateixa taxa proporcional de l'impost sobre el treball. Quan s'introdueix capital en aquesta economia, trobem que, a llarg termini, l'impost sobre el capital hauria de ser igual a zero en el cas determinístic. Però l'impost al capital ex-ante en una economia estocàstica es veu novament pertorbat per la mateixa condició proporcional de l'impost al treball, que el fa fluctuar al voltant de zero en lloc de romandre allà.

En el tercer capítol, estic estudiant la política òptima d'emissió de deute d'una petita economia oberta. Per eludir la maledicció de les dimensionalitats, els bons a llarg termini generalment es modelen com un contracte a perpetuïtat amb pagaments de cupons que decauen geomètricament en els models macroeconòmics. Argumento que aquesta simplificació en realitat exacerba la devaluació dels bons llargs en l'anàlisi de venciment del deute sobirà. En primer lloc, l'estructura de pagament anticipat del bon geomètric no coincideix amb el procés d'ingrés persistent quan es produeixen pertorbacions negatives; en segon lloc, l'estructura de pagaments perpètua amplia el marge per diluir el valor de l'emissió actual i aquest efecte es valora quan els inversors són racionals. Trobo que el bon de cupó zero, que és un instrument molt més proper al deute sobirà del món real, podria mitigar els problemes i reduir la probabilitat de fallida.

Esta tesis estudia la política monetaria monetaria y fiscal óptima que un gobierno debería implementar bajo diferentes escenarios. En el primer capítulo, estudio la política monetaria discrecional óptima bajo información parcial (PI) donde el banco central solo puede extraer información de una señal endógena, especificamente, la inflación de precios. La señal se determina en equilibrio por la tasa de interes y los choques de oferta y demanda no observados. Hago el calculo de la política óptima en un modelo no lineal donde la curva de Phillips obtiene su curvatura por costos de ajuste salarial asimétricos y no se puede aplicar el principio de ``equivalencia de certeza'' que prevalece en los modelos lineales. La política óptima prescribe que el banco central debe aumentar la tasa de interés gradualmente cuando la inflación de precios es baja, pero responde fuertemente cuando es alta. Esta no linealidad surge porque la extracción de señales interactúa de manera diferente con la política óptima dependiendo de la inflación observada.

En el segundo capítulo, estudio la política fiscal óptima en un modelo con dos tipos de agentes que son diferentes en su acceso a los mercados financieros: los agentes ricardianos tienen pleno acceso a los mercados financieros mientras que los agentes 'hand to mouth' están restringidos y sólo pueden consumir sus rentas laborales en cada período. Encuentro que el impuesto al trabajo óptimo es más volátil en comparación con una economía de agente representativo sin capital físico y que la volatilidad es capturada por la condicion de equilibrio que a estos dos tipos de agentes se les imponga la misma tasa proporcional del impuesto al trabajo. Cuando se introduce capital en esta economía, encontramos que, a largo plazo, el impuesto sobre el capital debería ser igual a cero en el caso deterministico. Pero el impuesto al capital ex-ante en una economía estocástica se ve nuevamente perturbado por la misma condición proporcional del impuesto al trabajo, que lo hace fluctuar alrededor de cero en lugar de permanecer allí.

En el tercer capítulo, estudio la política óptima de emisión de deuda de una pequeña economía abierta. Para eludir la maldición de dimensionalides, los bonos a largo plazo generalmente se modelan como un contrato a perpetuidad con pagos de cupones que decaen geométricamente en los modelos macroeconómicos. Argumento que esta simplificación en realidad exacerba la devaluación de los bonos largos en el análisis de vencimiento de la deuda soberana. En primer lugar, la estructura de pago anticipada del bono geométrico no coincide con el proceso de ingreso persistente cuando se producen perturbaciones negativas; en segundo lugar, la estructura de pagos perpetuos amplía el margen para diluir el valor de la emisión actual y este efecto se valora cuando los inversores son racionales. Encuentro que el bono de cupón cero, que es un instrumento mucho más cercano a la deuda soberana del mundo real, podría mitigar los problemas y reducir la probabilidad de incumplimiento.

This thesis studies optimal monetary monetary and fiscal policy a government should implement under different scenarios.

In the first chapter, I study the optimal discretionary monetary policy under partial information (PI) where the central bank can only extract information from an endogenous signal, price inflation. The signal is determined in equilibrium by the policy rate and the unobserved supply and demand shocks. I solve for optimal policy in a non-linear model where the Phillips curve is bent by asymmetric wage adjustment costs and the ``certainty equivalence" principal that prevails in linear models cannot be applied. Optimal policy prescribes that the central bank should raise the interest rate gradually when price inflation is low but respond strongly when it is high. This non-linearity arises because signal extraction interacts differently with optimal policy depending on the price inflation observed.

In the second chapter, I study the optimal fiscal policy in a model with two types of agents who are different in their access to the financial markets: Ricardian agents have full access to the financial markets while the hand-to-mouth agents are constrained and could only consume their labor income in each period. I find that the optimal labor-tax is more volatile compared with a representative-agent economy without physical capital and the volatility is captured by the equilibrium condition that these two types of agents are imposed with the same proportional labor tax. When capital is introduced to this economy, we find that in the long run capital tax should still be zero in the deterministic case. But the ex-ante capital tax in the stochastic economy is again disturbed by the same proportional labor tax condition, which makes it fluctuate around zero instead of staying there.

In the third chapter, I study the optimal debt issuance policy of a small open economy. To circumvent curse of dimensionality, long-term bonds are usually modeled as a perpetuity contract with coupon payments that decay geometrically in macroeconomic models. I argue that this simplification actually exacerbates the devaluation of the long bonds in the maturity analysis of sovereign debt. First, the front-loaded payment structure of the geometric bond is mismatched with the persistent income process when bad shocks hit; Second, the perpetual payment structure extends the scope for diluting the value of current issuance and this effect is priced in when the investors are rational. I find that zero coupon bond, which is a much closer instrument to the real world sovereign debt, could mitigate the problems and reduce the default probability.