La generación de conocimiento en los museos de arte. Epistemologías alter-situadas para la emergencia de otras prácticas y discursos a partir de Picasso

Abstract

El museu és una institució que genera coneixement des dels seus orígens i les formes en les quals ho fa no són ni universals, ni objectives, ni neutrals. El denominador comú al llarg de la seva història és que els seus dispositius i operatives s'han regit per lògiques euro/andro/antropocèntriques. Actualment aquest paradigma epistèmic està col·lapsant. Els museus es troben, per a dir-ho amb Rosi Braidotti, entre el que estan deixant de ser i el que estan en procés d'esdevenir. La institució s'enfronta al desafiament d'una actualització complexa en la qual convergeixen, d'una banda, l'examen constant de la seva funció en la societat a fi d'assegurar el seu manteniment donant resposta als imperatius socials del moment; i, per l'altre, el reconeixement d'altres formes de pensament -no necessàriament humanes- amb capacitat per a produir coneixement. És en aquest nus sobre les funcions i potencialitats del museu en el qual la figura de Picasso -com un dels representants del relat artístic canònic- esdevé una peça clau per a proposar una revisió crítica i creativa de la institució. La recerca acudeix a la genealogia museal per a detectar els sistemes de coneixement que han operat en la institució. A partir d'aquí, comparteix diferents propostes pràctiques. Per a això es fa una aproximació als enfocaments crítics de les epistemologies radicals i els discursos postdisciplinaris, que posen en qüestió l'universalisme humanístic eurocèntric característic del museu modern i l'antropocentrisme implícit en els seus dispositius. Aquest treball de revisió crítica composa el material base de les propostes-fuga zoe/geo/tecno-orientades, creades específicament per a aquesta recerca. Es tracta d'una sèrie de propostes situades, col·laboratives i no binàries, que parteixen de Picasso per a assajar altres pràctiques i discursos que, assumint la càrrega de les herències culturals del museu modern, proposen altres modes de conèixer.

El museo es una institución que genera conocimiento desde sus orígenes y las formas en las que lo hace no son ni universales, ni objetivas, ni neutrales. El denominador común a lo largo de su historia es que sus dispositivos y operativas se han regido por lógicas euro/andro/antropocéntricas. Actualmente este paradigma epistémico está colapsando. Los museos se encuentran, para decirlo con Rosi Braidotti, entre lo que están dejando de ser y lo que están en proceso de devenir. La institución se enfrenta al desafío de una actualización compleja en la que convergen, por un lado, el examen constante de su función en la sociedad a fin de asegurar su mantenimiento dando respuesta a los imperativos sociales del momento; y, por el otro, el reconocimiento de otras formas de pensamiento -no necesariamente humanas- con capacidad para producir conocimiento. Es en este nudo sobre las funciones y potencialidades del museo en el que la figura de Picasso -como uno de los representantes del relato artístico canónico- deviene una pieza clave para proponer una revisión crítica y creativa de la institución. La investigación acude a la genealogía museal para detectar los sistemas de conocimiento que han operado en la institución. A partir de ahí, comparte distintas propuestas prácticas. Para ello se acude a los enfoques críticos de las epistemologías radicales y los discursos posdisciplinarios, que ponen en cuestión el universalismo humanístico eurocéntrico característico del museo moderno y el antropocentrismo implícito en sus dispositivos. Este trabajo de revisión crítica compone el material base de las propuestas-fuga zoe/geo/tecno-orientadas, creadas específicamente para esta investigación. Se trata de una serie de propuestas situadas, colaborativas y no binarias, que parten de Picasso para ensayar otras prácticas y discursos que, asumiendo la carga de las herencias culturales del museo moderno, proponen otros modos de conocer.

The museum is an institution that generates knowledge from its origins and the ways in which it does so are neither universal, nor objective, nor neutral. The common denominator throughout its history is that its devices and operations have been governed by euro/andro/anthropocentric logics. Currently this epistemic paradigm is collapsing. Museums are, to say it with Rosi Braidotti, between what they are ceasing to be and what they are in the process of becoming. The institution faces the challenge of a complex update in which, one one side, the constant examination of its function in society converges in order to ensure its position by responding to the social imperatives of the moment; and, on the other, the recognition of other forms of thought - not necessarily human - with the capacity to produce knowledge. It is in this knot about the functions and potential of the museum in which the figure of Picasso - as one of the representatives of the canonical artistic story - becomes a key piece to propose a critical and creative review of the institution. The research uses museum genealogy to detect the knowledge systems that have operated in the institution. From there, share different practical proposals. To achieve this, critical approaches of radical epistemologies and postdisciplinary discourses are used, which question the Eurocentric humanistic universalism characteristic of the modern museum and the anthropocentrism implicit in its devices. This critical review work composes the base material of the zoe/geo/techno-oriented escape-proposals, created specifically for this research. It is a series of situated, collaborative and non-binary proposals, which start from Picasso to test other practices and discourses that, assuming the burden of the cultural heritage of the modern museum, propose other ways of knowing.