«La superbia negli orrori». Dido en el teatro trágico europeo del siglo XVI

Abstract

Segles després que Virgili consagrés la història de Dido de Cartago a l'Eneida, després que aquella història travessés el temps en pugna amb aquella que sostenia la seva veritable honestedat, el personatge va tornar a néixer al primer teatre europeu modern. La majoria dels dramaturgs que van tornar la veu a la reina africana van decidir teatralitzar l'episodi de l'epopeia llatina, però en les obres que van resultar d'aquell esforç Dido ja no podia ser la mateixa: si antany havia mort d'amor, ara moriria de vergonya. L'estudi de les deu tragèdies que va deixar el segle XVI testimonia com l'art dramàtic va ser capaç d'unir en una sola mirada totes les que en qualsevol altre àmbit mai van poder-se conciliar amb la mateixa fortuna. Els textos mostren també que no va bastar prendre de la tradició per donar a Dido un lloc definitiu a l'escena. Les normes antigues haurien de sortejar-se perquè Dido acabés vivint de veritat al teatre.

Siglos después de que Virgilio consagrase la historia de Dido de Cartago en la Eneida, después de que esa historia atravesara el tiempo en pugna con aquella que sostenía su verdadera castidad, el personaje volvió a nacer en el primer teatro moderno europeo. La mayoría de los dramaturgos que devolvieron la voz a la reina africana decidieron teatralizar el episodio de la epopeya latina, pero en las obras que de aquel esfuerzo resultaron Dido no podía ser ya la misma: si antaño había muerto por amor, ahora moriría de vergüenza. El estudio de las diez tragedias sobre Dido que legó el siglo XVI testimonia cómo el arte dramático fue capaz de unir en una sola mirada todas las que en cualquier otro ámbito nunca llegaron a conciliarse con igual fortuna. Los textos enseñan, también, que no valió con tomar de la tradición para dar a Dido un lugar definitivo en la escena. Las normas antiguas habrían de sortearse para que Dido acabase viviendo de verdad en el teatro.

Centuries after Virgil immortalised the tale of Dido of Carthage in the Aeneid, after the enduring struggle of that tale against the narrative of her true chastity, the char-acter found a resurgence in the inaugural stages of European modern theatre. Among the playwrights who resurrected the voice of the African queen, the prevailing choice was to theatricalize the episode from the Latin epic. However, in the resulting works, Dido's portrayal underwent a transformation: once having perished for love, she now met her demise through ignominy. The analysis of the ten tragedies centred around Dido passed down by the sixteenth century attests how dramatic art was able to reconcile the disparate voices that had been dissonant in any other context. Further-more, these texts elucidate that mere adherence to tradition was insufficient to secure Dido a lasting place upon the stage; rather, the established norms had to be by-passed to truly bring Dido to life in the theatre.