Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina i Ciències de la Salut
[eng] INTRODUCTION: Depression is a highly prevalent condition, recognized as one of the leading causes of years lived with disability worldwide. Its global prevalence continues to rise, with major depressive disorder (MDD) emerging as the most common form. MDD is significantly influenced by social determinants, particularly those related to interpersonal interactions. Social support and loneliness, representing objective and subjective dimensions of interpersonal relationships respectively, have been associated with depression, affecting its onset and severity. The COVID-19 pandemic and its containment measures reshaped social interactions and amplified socioeconomic inequalities. It led to heightened feelings of loneliness, altered social support networks, and exacerbated mental disorders symptoms, particularly depressive symptoms and MDD. Despite considerable attention from the scientific community, significant gaps persist in our understanding of the interplay between social determinants and depression. For instance, the way in which loneliness interacts with objective aspects of social relationships affecting the risk and disease course of MDD remains poorly understood. Similarly, the causes explaining the age differences in the impact of the COVID-19 pandemic on depression, as well as the effect of other social determinants, warrant deeper investigation. Based on these gaps, we have formulated the different hypotheses and objectives of the present thesis. HYPOTHESES: 1. Individuals with poor social support and experiencing loneliness are more likely to present a worse course of MDD. 2. Loneliness acts as a mediating factor in the association between social support and MDD. 3. The risk of MDD increased during the pandemic, particularly among younger adults. 4. The different risks of MDD by age group might be explained by disparities on the impact of the pandemic on social relationships and socioeconomic conditions. 5. Younger adults with pre-pandemic mental disorders (PPMD) were the most affected by loneliness during pandemic. 6. The impact of loneliness on depression during the pandemic was higher among younger adults with PPMD. 7. While many cases of loneliness during the pandemic were transient, a portion of the population will continue to experience persistent levels of loneliness and depressive symptoms. 8. Individuals who have shown greater vulnerability to loneliness during the pandemic (young adults, with PPMD, and a low socioeconomic status) are at higher risk of experiencing chronic courses of loneliness after the pandemic.
[cat] INTRODUCCIÓ: La depressió és una condició altament prevalent i una de les principals causes d'anys viscuts amb discapacitat a nivell mundial. La seva prevalença global continua augmentant, amb el trastorn depressiu major (TDM) com la forma més comuna. El TDM està significativament influït pels determinants socials, especialment aquells relacionats amb les interaccions socials. El suport social i la soledat, representant dimensions objectives i subjectives de les relacions interpersonals, s'han associat amb la depressió, afectant-ne la incidència i la gravetat. La pandèmia de la COVID-19 i les mesures de contenció han modificat les interaccions socials i estès les desigualtats socioeconòmiques, fomentant els sentiments de soledat, alteracions en les xarxes de suport social i l’empitjorament de la salut mental, especialment els símptomes depressius i el TDM. Malgrat la investigació científica en aquest àmbit, persisteixen mancances significatives en el coneixement sobre la interacció dels determinants socials amb la depressió. Per exemple, cal entendre millor com la soledat interacciona amb els aspectes objectius de les relacions socials afectant el risc del TDM i, concretament, el seu curs. O les causes que expliquen les diferències d'edat en l'impacte de la pandèmia de la COVID-19 en la depressió, així com l'efecte d'altres determinants socials. Basant-nos en aquestes mancances, hem formulat les diferents hipòtesis i objectius del nostre estudi. HIPÒTESIS: 1. Les persones amb un suport social pobre i sentiments de soledat tenen més probabilitats de presentar un curs pitjor del TDM. 2. La soledat actua com a factor mediador en l'associació entre el suport social i el TDM. 3. El risc del TDM va augmentar durant la pandèmia, especialment entre les persones més joves. 4. La diferència en el risc de TDM per grup d'edat s’explica per les disparitats en l'impacte de la pandèmia en les relacions socials i les condicions socioeconòmiques. 5. Les persones joves amb trastorns mentals pre-pandèmics (TMPP) van ser les més afectades per la soledat durant la pandèmia. 6. L'impacte de la soledat en la depressió durant la pandèmia va ser més elevat entre les persones joves amb TMPP. 7. Tot i que molts casos de soledat durant la pandèmia són transitoris, una part de la població continuarà experimentant nivells persistents de soledat i símptomes depressius. 8. Les persones que han mostrat una major vulnerabilitat a la soledat durant la pandèmia (joves, amb TMPP i baix nivell socioeconòmic) tindran un major risc de patir cursos crònics de soledat després de la pandèmia.
Pandèmia de COVID-19, 2020-; Pandemia de COVID-19, 2020-; COVID-19 Pandemic, 2020-; Depressió psíquica; Depresión mental; Mental depression; Solitud; Soledad; Solitude; Treball social; Trabajo social; Social work; Condicions socials; Situación social; Social conditions
616.89 - Psiquiatria. Psicopatologia
Ciències de la Salut
Programa de Doctorat en Medicina i Recerca Translacional