Estudi de variables fenotípiques i genotípiques en el trastorn bipolar i la seva relació amb la resposta al tractament amb liti

Abstract

Introducció El trastorn bipolar és un trastorn mental greu caracteritzat per alteracions de l'estat d'ànim amb presència de fases maníaques, depressives o mixtes i un important deteriorament funcional. La base biològica és multifactorial implicant factors genètics i ambientals. El tractament ha evolucionat amb el temps, però des de fa més de setanta anys el liti encara és el fàrmac més eficaç en la prevenció de recaigudes. La resposta al tractament amb liti és un concepte que ha anat variant al llarg de la literatura i encara avui no té un consens unànime. Fins a un terç dels pacients tractats amb liti presenten una excel·lent resposta, un altre terç no responen i la resta presenten una resposta parcial. L'escala Alda és una eina validada per valorar aquesta resposta. S'han descrit diverses variables clíniques i genètiques relacionades amb la resposta al tractament amb liti (la seqüència mania-depressió, l'absència de ciclació ràpida o l'absència de símptomes psicòtics). La predominança de polaritat és una variable clínica present en un 50% dels afectats i amb implicacions clíniques en l'edat d'inici de la malaltia, la polaritat de l'episodi de debut o la resposta al tractament. Aquest és el primer treball en el qual s'estudia la relació entre la predominança de polaritat i la resposta al tractament amb liti avaluada amb l'escala Alda. Metodologia Es tracta d'un estudi observacional multicèntric en el qual s'ha recollit dades clíniques de 1058 persones diagnosticades de trastorn bipolar tractades amb liti i la seva resposta mesurada amb l'escala Alda. S'ha valorat graus d'associació entre les variables clíniques i la resposta al tractament amb liti mitjançant l'odds ratio amb un interval de confiança del 95% amb models univariants de regressió logística. Resultats La predominança de polaritat maníaca s'associa a una millor resposta al tractament amb liti en comparació a la predominança de polaritat depressiva (OR: 1,95; IC 95%: 1,39 - 2,74; p<0,001) i a la no predominança de polaritat (OR: 1,39; IC 95%: 1,03 - 1,88; p=0,032). Els pacients diagnosticats d'un trastorn bipolar tipus II tenen una millor resposta al tractament amb liti respecte als diagnosticats d'un trastorn bipolar tipus I (OR: 1,78; IC 95%: 1,20 - 2,63; p=0,004). Els pacients amb un primer episodi maniforme presenten una millor resposta al tractament amb liti respecte als que debuten amb un episodi depressiu (OR: 1,51; IC 95%: 1,12 - 2,03; p=0,007). Els pacients sense antecedents de temptatives autolítiques presenten una millor resposta al tractament amb liti respecte als que en tenen (OR: 0,41; IC 95%: 0,29 - 0,57; p<0,001). No s'han trobat diferències significatives en les variables de gènere, edat d'inici del trastorn, antecedents familiars de trastorn bipolar ni antecedents de familiars amb tractament amb liti. Conclusions La predominança de polaritat maníaca és un factor associat a la bona resposta al tractament amb liti en el trastorn bipolar juntament amb el diagnòstic de trastorn bipolar tipus II, presentar un primer episodi de tipus maníac i no presentar temptatives autolítiques en l'evolució. La polaritat de l'episodi de debut i el subtipus diagnòstic no són variables independents de la predominança de polaritat.

Introducción El trastorno bipolar es un trastorno mental grave caracterizado por alteraciones del estado de ánimo con presencia de fases maníacas, depresivas o mixtas y un importante deterioro funcional. La base biológica es multifactorial implicando a factores genéticos y ambientales. El tratamiento ha evolucionado con el tiempo, pero desde hace más de setenta años el litio es todavía el fármaco más eficaz en la prevención de recaídas. La respuesta al tratamiento con litio es un concepto que ha ido variando a lo largo de la literatura y todavía hoy no tiene un consenso unánime. Hasta un tercio de los pacientes tratados con litio presentan una excelente respuesta, otro tercio no responden y el resto presentan una respuesta parcial. La escalera Alda es una herramienta validada para valorar esta respuesta. Se han descrito diversas variables clínicas y genéticas relacionadas con la respuesta al tratamiento con litio (la secuencia manía-depresión, la ausencia de ciclación rápida o la ausencia de síntomas psicóticos). La predominancia de polaridad es una variable clínica presente en un 50% de los afectados y con implicaciones clínicas en la edad de inicio de la enfermedad, la polaridad del episodio de debut o la respuesta al tratamiento. Éste es el primer trabajo en el que se estudia la relación entre la predominancia de polaridad y la respuesta al tratamiento con litio evaluada con la escala Alda.

Metodología Se trata de un estudio observacional multicéntrico en el que se han recogido datos clínicos de 1058 personas diagnosticadas de trastorno bipolar tratadas con litio y su respuesta medida con la escala Alda. Se han valorado grados de asociación entre las variables clínicas y la respuesta al tratamiento con litio mediante el odds ratio con un intervalo de confianza del 95% con modelos univariantes de regresión logística.

Resultados La predominancia de polaridad maníaca se asocia a una mejor respuesta al tratamiento con litio en comparación con la predominancia de polaridad depresiva (OR: 1,95; IC 95%: 1,39 - 2,74; p<0,001) ya la no predominancia de polaridad (OR: 1,39; IC 95%: 1,03 - 1,88; p=0,032). Los pacientes diagnosticados de un trastorno bipolar tipo II tienen una mejor respuesta al tratamiento con litio respecto a los diagnosticados de un trastorno bipolar tipo I (OR: 1,78; IC 95%: 1,20 - 2,63; p=0,004 ). Los pacientes con un primer episodio maniforme presentan una mejor respuesta al tratamiento con litio respecto a los que debutan con un episodio depresivo (OR: 1,51; IC 95%: 1,12 - 2,03; p=0,007). Los pacientes sin antecedentes de tentativas autolíticas presentan una mejor respuesta al tratamiento con litio respecto a los que tienen (OR: 0,41; IC 95%: 0,29 - 0,57; p<0,001). No se han hallado diferencias significativas en las variables de género, edad de inicio del trastorno, antecedentes familiares de trastorno bipolar ni antecedentes de familiares con tratamiento con litio.

Conclusiones La predominancia de polaridad maníaca es un factor asociado a la buena respuesta al tratamiento con litio en el trastorno bipolar junto con el diagnóstico de trastorno bipolar tipo II, presentar un primer episodio de tipo maníaco y no presentar tentativas autolíticas en la evolución. La polaridad del episodio de debut y el subtipo diagnóstico no son variables independientes de la predominancia de polaridad.

Introduction Bipolar disorder is a serious mental disorder characterized by mood changes with the presence of manic, depressive or mixed phases and significant functional impairment. The biological basis is multifactorial involving genetic and environmental factors. Treatment has evolved over time, but for more than 70 years lithium has remained the most effective drug in relapse prevention. The response to lithium treatment is a concept that has varied throughout the literature and even today does not have a unanimous consensus. Up to one-third of patients treated with lithium have an excellent response, another third have no response, and the rest have a partial response. The Alda scale is a validated tool to assess this response. Several clinical and genetic variables related to response to lithium treatment (the mania-depression sequence, the absence of rapid cycling or the absence of psychotic symptoms) have been described. The predominant polarity is a clinical variable present in 50% of those affected and has clinical implications in the age of onset of the disease, the polarity of the debut episode or the response to treatment. This is the first work in which the relationship between predominant polarity and the response to lithium treatment assessed with the Alda scale is studied.

Methodology This is a multicentre observational study in which clinical data have been collected from 1058 people diagnosed with bipolar disorder treated with lithium and their response measured with the Alda scale. Degrees of association between clinical variables and response to lithium treatment were assessed using the odds ratio with a 95% confidence interval using univariate logistic regression models.

Results Manic polarity predominance is associated with a better response to lithium treatment compared to depressive predominant polarity (OR: 1.95; 95% CI: 1.39 - 2.74; p<0.001) and no predominant polarity (OR: 1.39; CI 95%: 1.03 - 1.88; p=0.032). Patients diagnosed with bipolar II disorder have a better response to lithium treatment than those diagnosed with bipolar I disorder (OR: 1.78; 95% CI: 1.20 - 2.63; p=0.004 ). Patients with a first maniform episode have a better response to lithium treatment compared to those who debut with a depressive episode (OR: 1.51; CI 95%: 1.12 - 2.03; p=0.007). Patients without a history of autolytic attempts have a better response to lithium treatment than those with one (OR: 0.41; CI 95%: 0.29 - 0.57; p<0.001). No significant differences were found in the variables of gender, age of onset of the disorder, family history of bipolar disorder or family history of lithium treatment.

Conclusion Maniac predominant polarity is a factor associated with good response to lithium treatment in bipolar disorder along with the diagnosis of bipolar II disorder, presenting with a first manic-type episode and not presenting autolytic attempts in evolution. The polarity of the debut episode and the diagnostic subtype are not independent variables of predominant polarity.