La formació d'una classe capitalista en el vuit-cents català: Ascens, mutació i crisi: l'exemple dels Nadal

Abstract

L’acumulació de capital a Catalunya va jugar un paper imprescindible per poder finançar els canvis de sistema econòmic durant el segle XIX, com a qualsevol altre procés d’industrialització. Aquesta acumulació es composa de diversos factors, un dels quals té per unitat de mesura els diners i una de les vies per estimar-lo és calcular la xifra d’inversió total en tots els sectors. Aquesta xifra s’ha calculat al llarg del segle XX amb metodologies diverses i se n’han presentat algunes dades en la introducció d’aquest treball. En una de les darreres estimacions, Pere Pascual va calcular que el 35% del total de 579,9 milions de pessetes van anar a la inversió en la construcció de la xarxa ferroviària de Catalunya. El ferrocarril, per tant, era camp de joc de primer ordre en la captació de capitals, i alguns homes van jugar un paper especial, per ser-ne promotors, directius o grans accionistes. De la majoria d’ells es van trobar dades econòmiques en inventaris, registres d’hipoteques, plets entre comerciants i altres documents públics, que ja permetien tenir una idea de com operaven, com movien els diners i, sobretot, com els havien acumulat. Quedava per definir exactament què era una casa de comerç, perquè n’hi havia tantes i tan diverses a la Catalunya del dinou i perquè no seguien un patró únic. Amb els documents originals trobats, de comptabilitats completes de dues cases de comerç, complementada amb protocols notarials i dades procedents de plets entre comerciants, s'ha pogut comprovar que la casa de comerç no era un establiment tipificat, sinó que seria l’evolució de la «botiga» de què ens parlava Pierre Vilar: un artefacte formal que els permetia allotjar els negocis que emprenien, fossin de comerç interior, exterior, de navegació, d’intermediació financera, de crèdits entre societats o entre particulars, etc. En alguns casos feien una mica de tot, en funció del quin fos l’àmbit d’especialització dels socis. Que les anomenessin cases de comerç ja ens explica que aquesta activitat, la comercial, era la que arrossegava la resta: l’intercanvi de mercaderies i de numerari creixia, s’alimentaven un a l’altre i permetia l’acumulació de capital. Els homes i les cases de comerç estudiats no eren els mateixos que van iniciar l’etapa de creixement del segle XVIII i que ens havia llistat Pierre Vilar, però no ens va sorprendre perquè el mateix Jaume Vicens ja ens havia avisat que els prohoms que ell trobava en els documents del XIX no eren els mateixos que els del XVIII. La forma d’operar ja l’havien plantejat tots els grans noms de la historiografia econòmica de Catalunya; hi havia un cercle virtuós de generació d’excedent agrícola per exportació que permet la importació d’inputs industrials i noves tecnologies en agricultura, indústria tèxtil i transport. Tot plegat generava la creació de valor afegit amb transformació del sistema econòmic amb productivitats altes gràcies al canvi tecnològic. L'activitat comercial i l'acumulació de capital es disparen el 1830 i creixen gairebé ininterrompudament fins el 1866 quan esclati la fam del cotó, fent paleses algunes contradiccions d'aquest creixement. Com en totes les bombolles, el conflicte americà serà només el detonant d'una gran crisi financera a Catalunya, la causa profunda és que alguns negocis o expectatives estan sobrevalorats, alguns no tenen solidesa financera i la crisi les posarà en evidència. Cal posar el marcador a zero, fer net d’allò que no ha funcionat i continuaran endavant. La majoria dels nostres homes acaben la seva vida professional precisament aquests anys o ja no són vius a 1866. Però la industrialització catalana ja està en marxa i altres homes els agafaran el relleu per seguir amb el model de creixement capitalista de Catalunya.

La acumulación de capital en Cataluña jugó un papel crucial para poder financiar los cambios del sistema económico durante el siglo XIX, como en cualquier otro proceso de industrialización. Esta acumulación se compone de varios factores, uno de los cuales tiene como unidad de medida el dinero y una de las vías para estimarlo es calcular la cifra de inversión total en todos los sectores. Esta cifra se ha calculado a lo largo del siglo XX con diversas metodologías y se han presentado algunos datos en la introducción de este trabajo. En una de las últimas estimaciones, Pere Pascual calculó que el 35% del total de 579,9 millones de pesetas se destinó a la inversión en la construcción de la red ferroviaria de Cataluña. El ferrocarril, por tanto, era un campo de juego de primer orden en la captación de capitales y algunos hombres jugaron un papel especial, ya fuera como promotores, directivos o grandes accionistas. De la mayoría de ellos se encontraron datos económicos en inventarios, registros de hipotecas, pleitos entre comerciantes y otros documentos públicos, que ya permitían tener una idea de cómo operaban, movían el dinero y, sobre todo, cómo lo habían acumulado. Quedaba por definir exactamente qué era una casa de comercio, porque había tantas y tan diversas en la Cataluña del siglo XIX y porque no seguían un patrón único. Con las contabilidades completas de dos casas de comercio que operaron entre 1830 y 1880 encontradas en un archivo familiar, se ha podido comprobar que la casa de comercio no era un establecimiento tipificado, sino que sería la evolución de la «tienda» de la que nos hablaba Pierre Vilar: un artefacto formal que les permitía alojar los negocios que emprendían, fueran de comercio interior, exterior, de navegación, de intermediación financiera, de créditos entre sociedades o entre particulares, etc. En algunos casos hacían un poco de todo, dependiendo del ámbito de especialización de los socios. Que las llamaran casas de comercio ya nos indica que esta actividad, la comercial, era la que arrastraba al resto: el intercambio de mercancías y de numerario crecía, se alimentaban mutuamente y permitía la acumulación de capital. Los hombres y las casas de comercio estudiadas no eran los mismos que iniciaron la etapa de crecimiento del siglo XVIII. Esto no fue una sorpresa, ya que Jaume Vicens ya nos había advertido que los prohombres que él encontraba en los documentos del siglo XIX no eran los mismos que los del XVIII. Su forma de operar ha sido estudiada por todos los grandes nombres de la historiografía económica de Cataluña; había un círculo virtuoso de generación de excedente agrícola para exportación que permitía la importación de insumos industriales y nuevas tecnologías en agricultura, la industria textil y el transporte. Todo ello generaba la creación de valor añadido mediante la transformación del sistema económico con altas productividades gracias al cambio tecnológico. La actividad comercial y la acumulación de capital se disparan en 1830 y crecen casi ininterrumpidamente hasta 1866, cuando estalla la guerra de secesión americana, poniendo de manifiesto algunas contradicciones de este crecimiento. Como en todas las burbujas, el conflicto americano fue solo el detonante de una gran crisis financiera en Cataluña: la causa profunda fue que algunos negocios o expectativas estaban sobrevalorados, no tenían suficiente solidez financiera y la crisis los puso en evidencia. La mayoría de nuestros hombres terminan su vida profesional o ya no están vivos en 1866. Pero la industrialización catalana ya estaba en marcha y otra generación tomará el relevo para seguir con el modelo de crecimiento capitalista de Cataluña y solidificar su lugar en la narrativa de la industrialización europea.

The accumulation of capital in Catalonia played a crucial role in financing the economic system changes during the 19th century, much like in any other industrialization process. This accumulation is composed of various factors, one of which is measured in monetary terms, and one way to estimate it is by calculating the total investment across all sectors. This figure has been calculated throughout the 20th century using different methodologies, and some data have been presented in the introduction of this work. In one of the latest estimates, Pere Pascual calculated that 35% of the total 579.9 million pesetas were invested in the construction of Catalonia's railway network. Therefore, the railway was a prime field for capital attraction, and certain individuals played a special role as promoters, executives, or major shareholders. Most of these individuals had their economic data found in inventories, mortgage records, disputes between merchants, and other public documents, which already provided an idea of how they operated, moved money, and, above all, how they had accumulated it. What remained to be precisely defined was what constituted a trading house, as there were so many and so varied in 19th-century Catalonia, and they did not follow a single pattern. With the complete accounts of two trading houses operating between 1830 and 1880 found in a family archive, it has been confirmed that a trading house was not a standardized establishment but rather the evolution of the "shop" Pierre Vilar mentioned: a formal entity that allowed them to house the various businesses they undertook, whether domestic, foreign trade, navigation, financial intermediation, credits between companies or individuals, etc. In some cases, they engaged in a bit of everything, depending on the partners' area of specialization. The fact that they were called trading houses already indicates that this commercial activity was the driving force behind the rest: the exchange of goods and currency grew, feeding off each other and enabling capital accumulation. The men and trading houses studied were not the same as those who initiated the growth phase of the 18th century, listed by Pierre Vilar. This was no surprise since Jaume Vicens had already warned that the prominent figures he found in 19th-century documents were not the same as those from the 18th century. Their operations have been studied by all the great names in Catalonia's economic historiography; there was a virtuous circle of agricultural surplus generation for export, allowing the import of industrial inputs and new technologies in agriculture, the textile industry, and transport. All of this created added value through the transformation of the economic system with high productivity thanks to technological change. Commercial activity and capital accumulation surged in 1830 and grew almost uninterruptedly until 1866, when the cotton famine exposed some contradictions in this growth. As with all bubbles, the American conflict was merely the trigger for a major financial crisis in Catalonia: the deeper cause being that some businesses or expectations were overvalued, some lacked sufficient financial solidity, and the crisis revealed these weaknesses. It was necessary to reset, clean up what had not worked, and move forward. Most of our studied individuals ended their professional lives or were no longer alive by 1866. However, Catalonia's industrialization was already underway, and another generation would take over to continue with the capitalist growth model of Catalonia. This transition ensured that the new leaders would navigate the post-crisis landscape, building on the legacy of their predecessors and adapting to the evolving economic conditions. This seamless handover of economic leadership was crucial for maintaining the momentum of Catalonia's industrial growth and solidifying its place in the broader narrative of European industrialization