Entre dos Mediteráneos. Análisis comparativo de la política exterior de España en el escenario de la Cuestión de Oriente y el marco de actuación del Imperio otomano (1865-1895)

Abstract

Aquesta investigació té l'objectiu d'analitzar les relacions entre Espanya i l'Imperi otomà durant els darrers anys de la monarquia d'Isabel II i l'adveniment al tron ​​del sultà otomà Abdulhamid II (1876) fins a les primeres dècades de la Restauració borbònica (1875-1895) ), per conèixer els motius que van distanciar les dues nacions durant aquesta conjuntura. Així mateix, s'investiga la intervenció espanyola al Mar Roig mitjançant la implementació d'enclavaments marítims a les proximitats de l'estret de Bab-el-Mandeb i al Golf d'Aden, a més de l'acció política de la Sublim Porta. Aquesta estratègia tenia com a objectiu connectar el mercat hispanoamericà a través del Canal de Suez fins a les Filipines. S'examina també la relació de Madrid i Istanbul amb Europa per aproximar-se als nous centres de poder establerts al continent a partir del 1871. La documentació consultada revela que el context d'inestabilitat política a Espanya durant el Sexenni Democràtic i els primers anys de la Restauració va ser percebuda com una particularitat espanyola per part de les Grans Potències. L'escenari intern espanyol es va equiparar amb la Qüestió d'orient. Alhora, es demostra com Espanya va fer servir els successius conflictes de la Qüestió d'orient per acostar-se a Europa i reivindicar la seva posició a la Mediterrània. Inicialment, la diplomàcia espanyola al Pròxim Orient es va centrar a oferir una resposta basada en la seva condició d'Estat catòlic, per la qual cosa es va recolzar en altres potències cristianes com Rússia o Àustria-Hongria. Des del 1881, amb la instauració dels primers governs liberals, es va aplicar la política de reconsideració que buscava desvincular Espanya de la imatge de nació cristiana heretada del regnat d'Isabel II. Aquest sistema tenia com a objectiu restaurar l'estatus de gran potència d'Espanya a través de la figura d'Alfons XII i, després de morir, per mitjà dels Acords del Mediterrani de 1887. La manera d'aconseguir aquest objectiu era participar al concert europeu, alineant-se al sistema d'aliances de Bismarck. Espanya va renunciar de manera discreta a la seva històrica relació amb França, evitant així una ruptura, cosa que li va permetre adoptar una posició ambivalent entre París i els Imperis centrals i Itàlia. Una estratègia avantatjosa per al Govern espanyol fins al canvi de relacions exteriors iniciat a la dècada de 1890.

Esta investigación tiene el objetivo de analizar las relaciones entre España y el Imperio otomano durante los últimos años de la monarquía de Isabel II y el advenimiento al trono del sultán otomano Abdulhamid II (1876) hasta las primeras décadas de la Restauración borbónica (1875-1895), para conocer los motivos que distanciaron a ambas naciones durante esta coyuntura. Asimismo, se investiga la intervención española en el Mar Rojo mediante la implementación de enclaves marítimos en las proximidades del estrecho de Bab-el-Mandeb y en el Golfo de Adén, además de la acción política de la Sublime Puerta. Esta estrategia tenía como objetivo conectar el mercado hispanoamericano a través del Canal de Suez hasta Filipinas. Se examina también la relación de Madrid y Estambul con Europa por aproximarse a los nuevos centros de poder establecidos en el continente a partir de 1871. La documentación consultada revela que el contexto de inestabilidad política en España durante el Sexenio Democrático, y los primeros años de la Restauración, fue percibida como una particularidad española por parte de las Grandes Potencias. Se llegó a equiparar el escenario interno español con la Cuestión de oriente. Al mismo tiempo, se demuestra como España empleó los sucesivos conflictos de la Cuestión de oriente para acercarse a Europa y reivindicar su posición en el Mediterráneo. Inicialmente, la diplomacia española en el Próximo Oriente se centró en ofrecer una respuesta basada en su condición de Estado católico, por lo que se apoyó en otras potencias cristianas como Rusia o Austria-Hungría. Desde 1881, con la instauración de los primeros gobiernos liberales, se aplicó la política de reconsideración que buscaba desvincular a España de la imagen de nación cristiana heredada del reinado de Isabel II. Este sistema tenía como objetivo restaurar el estatus de gran potencia de España a través de la figura de Alfonso XII y, tras su muerte, por medio de los Acuerdos del Mediterráneo de 1887. La manera de conseguir este objetivo era participar en el concierto europeo, alineándose al sistema de alianzas de Bismarck. España renunció de manera discreta a su histórica relación con Francia, evitando así una ruptura, lo que le permitió adoptar una posición ambivalente entre París y los Imperios centrales e Italia. Una estrategia ventajosa para el Gobierno español hasta el cambio de relaciones exteriores iniciado en la década de 1890.

The aim of this research is to analyse the relations between Spain and the Ottoman Empire during the last years of the monarchy of Isabel II and the accession to the throne of the Ottoman Sultan Abdulhamid II (1876) until the first decades of the Bourbon Restoration (1875-1895), in order to understand the reasons that distanced the two nations during this period. It also investigates Spanish intervention in the Red Sea through the implementation of maritime enclaves in the vicinity of the Strait of Bab-el-Mandeb and in the Gulf of Aden, in addition to the political action of the Sublime Porte. This strategy was aimed at connecting the Spanish-American market through the Suez Canal to the Philippines. It also examines Madrid and Istanbul's relationship with Europe as they approached the new centres of power established on the continent after 1871. The documents examined reveal that the context of political instability in Spain during the Sixth Democratic Decade and the early years of the Restoration was perceived by the Great Powers as a peculiarity of Spain. The internal Spanish context was compared to the Eastern Question. At the same time, it shows how Spain used the successive conflicts of the Eastern Question to draw closer to Europe and claim its position in the Mediterranean. Initially, Spanish diplomacy in the Middle East focused on offering a response based on its status as a Catholic state, which is why it relied on other Christian powers such as Russia and Austria-Hungary. From 1881, with the establishment of the first liberal governments, the policy of reconsideration was applied, which sought to disassociate Spain from the image of a Christian nation inherited from the reign of Isabel II. This system aimed to restore Spain's great power status through the figure of Alfonso XII and, after his death, through the Mediterranean Agreements of 1887. The way to achieve this goal was to participate in the European concert, aligning itself with Bismarck's system of alliances. Spain quietly renounced its historic relationship with France, thus avoiding a rupture, and this allowed it to adopt an ambivalent position between Paris and the Central Empires and Italy. This was an advantageous strategy for the Spanish government until the change in foreign relations that began in the 1890s.