Implicació de l’estrès oxidatiu en el deteriorament cognitiu de l’esclerosi múltiple remitent recurrent amb bona evolució clínica

Abstract

Introducció: El deteriorament cognitiu (DC) és un símptoma comú i deshabilitant a l’esclerosi múltiple (EM) d’origen multifactorial, on l’estrès oxidatiu (EO) sembla jugar un paper clau. Aquest estudi investiga la relació entre l’EO i el DC en pacients amb EM de bona evolució clínica. Es van proposar els següents objectius: Esbrinar la capacitat antioxidant dels pacients, l’efecte dels tractaments modificadors de la malaltia (TMM), la prevalença del DC en els subjectes participants i si alguna d’aquestes variables analitzades podia ser bona predictora del DC. Metodologia: Es va incloure un grup de pacients homogenis així com un grup de subjectes controls (SC) equiparables per evitar diferències deguts a factors de la malaltia. Els criteris d’inclusió van ser: 5 o més anys d’evolució de la malaltia, un EDSS de 3 o inferior i edat entre 18 i 65 anys. Els SC: de 18 a 65 anys similars en nivell d’estudis. S'avaluaren funcions cognitives i d’oxidació. També es va explorar la nutrició, l'activitat física, la fatiga i l'estat emocional per saber l’impacte d’aquestes variables en la relació global cognició/oxidació. Es va crear un model predictiu del DC. Resultats: Es van incloure 284 subjectes: 72 sense tractament, 137 tractats i 75 controls sans. Els SC van mostrar més capacitat antioxidant segons el mètode ABTS que els pacients amb EM. La nutrició està relacionada amb la cognició i la capacitat antioxidant. Es va observar que el 33% dels pacients amb bona evolució clínica presenten DC, afectant principalment la memòria verbal (MVe) i les funcions executives (FFEE). No es van trobar diferències significatives entre els pacients tractats i no tractats en capacitat cognitiva. Els pacients amb DC es troben més fatigats. Els pacients amb alteracions emocionals i tractats amb TMM, reporten una pitjor percepció de la salut respecte a la resta encara que no presenten diferències en el perfil cognitiu envers els que no presenten alteracions emocionals. Es va realitzar un model predictiu de DC de 3 factors. Conclusions: Els TMM no milloren significativament la capacitat antioxidant ni modulen l'EO en aquests pacients. S’observa una relació entre alguns factors de nutrició i la cognició. Una bona evolució clínica no garanteix una bona evolució cognitiva. El model predictiu de tres variables és útil per anticipar el DC en pacients amb bona evolució clínica.

Introducción: El deterioro cognitivo (DC) es un síntoma común y discapacitante en la esclerosis múltiple (EM) de origen multifactorial, donde el estrés oxidativo (EO) parece jugar un papel clave. Este estudio investiga la relación entre el EO y el DC en pacientes con EM de buena evolución clínica. Se propusieron los siguientes objetivos: Averiguar la capacidad antioxidante de los pacientes, el efecto de los tratamientos modificadores de la enfermedad (TMM), la prevalencia del DC en los sujetos participantes y si alguna de estas variables analizadas podía ser buena predictora del DC. Metodología: Se incluyó a un grupo de pacientes homogéneos así como a un grupo de sujetos sanos equiparables para evitar diferencias debidos a factores de la enfermedad. Los criterios de inclusión fueron: 5 años o más de evolución de la enfermedad, un EDSS de 3 o inferior y edad entre 18 y 65 años. Los sujetos control: de 18 a 65 años similares en el nivel de estudios. Se evaluaron funciones cognitivas y parámetros de oxidación. También se exploró la nutrición, actividad física, la fatiga y el estado emocional para saber el impacto de estas variables en la relación global cognición/oxidación. Se creó un modelo predictivo del DC. Resultados: Se incluyeron 284 sujetos: 72 sin tratamiento, 137 tratados y 75 controles sanos. Los controles sanos mostraron mayor capacidad antioxidante según el método ABTS que los pacientes con EM. La nutrición está relacionada con la cognición y capacidad antioxidante. Se observó que el 33% de los pacientes con buena evolución clínica presentan DC, afectando principalmente a la memoria verbal (MVe) y a las funciones ejecutivas (FFEE). No se hallaron diferencias significativas entre los pacientes tratados y no tratados en capacidad cognitiva. Los pacientes con DC están más fatigados. Los pacientes con alteraciones emocionales y tratados con TMM, reportan una peor percepción de la salud respecto al resto, aunque no presentan diferencias en el perfil cognitivo hacia los que no presentan alteraciones emocionales. Se realizó un modelo predictivo de DC de 3 factores. Conclusiones: Los TMM no mejoran significativamente la capacidad antioxidante ni modulan el EO en estos pacientes, pero algunos parámetros de la nutrición sí que pueden estar relacionados con la cognición. Una buena evolución clínica no garantiza buena evolución cognitiva. El modelo predictivo de tres variables resulta útil para anticipar el DC en pacientes con buena evolución clínica.

Introduction: Cognitive impairment (CI) is a prevalent and disabling symptom in multiple sclerosis (MS), with a multifactorial origin where oxidative stress (OS) plays a significant role. This study explores the relationship between OS and CI in patients with MS who show good clinical progression. The main objectives were to assess the patients' antioxidant capacity, evaluate the effect of disease-modifying treatments (DMTs), estimate the prevalence of CI, and identify potential predictors of CI based on the analyzed variables. Methodology: The study included a homogeneous group of MS patients and a group of control subjects (CS) to avoid biases related to disease factors. The inclusion criteria were as follows: at least five years of disease progression, an Expanded Disability Status Scale (EDSS) score of 3 or lower, and an age range of 18 to 65 years. Control subjects were similarly aged and educational level. Cognitive functions and oxidation parameters were assessed, alongside nutrition, physical activity, fatigue, and emotional state, to evaluate their impact on the overall relationship between cognition and oxidation. A predictive model for CI was also developed. Results: A total of 284 participants were included: 72 untreated, 137 treated, and 75 CS. The CS group demonstrated higher antioxidant capacity, measured using the ABTS method, compared to MS patients. We found a link between nutrition and both cognition and antioxidant capacity. Furthermore, 33% of MS patients with good clinical evolution displayed CI, affecting verbal memory (VM) and executive functions (EF). No significant differences in cognition were observed between patients’ groups. Patients with CI reported higher fatigue levels, and those with emotional disturbances treated with DMTs perceived their health more negatively than other patients, despite no discernible differences in cognitive profiles. A three-factor predictive model for CI was developed. Conclusions: DMTs do not significantly improve antioxidant capacity or modulate OS, although certain nutritional factors may be linked to cognition. A good clinical evolution in MS does not ensure favorable cognitive outcomes. The three-variable predictive model shows promise in predicting CI in patients with good clinical progression.