Metodologies d’aprenentatge actiu en el grau de fisioteràpia. Ús de l’aprenentatge basat en simulació, Casos clínics interactius i casos clínics creats amb generació de contingut procedimental

Abstract

Introducció: La present tesi estudia com diferents metodologies d’aprenentatge actiu poden optimitzar la formació universitària en Fisioteràpia, fent èmfasi en el desenvolupament del raonament clínic i en l’autoconfiança de l’estudiantat. Amb l’augment constant de la complexitat assistencial i la necessitat que els fisioterapeutes s’adaptin a entorns multidisciplinaris, aquestes estratègies educatives s’han tornat especialment rellevants. La recerca s’ha centrat en tres grans àmbits: l’efectivitat de les metodologies actives en l’ensenyament, l’impacte de la simulació en l’abordatge biopsicosocial del dolor crònic i la comparació entre eines digitals (un generador de contingut procedimental i casos clínics interactius) per millorar l’autoeficàcia i la satisfacció de l’estudiantat. El propòsit global és aportar evidència sobre com aquestes innovacions poden reforçar tant les competències clíniques com les habilitats transversals (comunicació, gestió del temps i pensament crític) en l’àmbit de la Fisioteràpia.

Mètodes: La metodologia utilitzada segueix els següents passos: es va realitzar una revisió sistemàtica de la literatura que incloïa 14 estudis centrats en metodologies actives (com ara l’Aprenetatge basat en problemes, l’aula inversa i el treball col·laboratiu). Es van analitzar comparativament resultats acadèmics, motivació i habilitats de raonament clínic. Seguidament, per aprofundir en l’ús de la simulació, es va dur a terme un estudi quasi-experimental amb metodologia mixta amb 66 estudiants de Fisioteràpia, enfocant l’abordatge en pacients amb dolor crònic mitjançant escenaris simulats. Finalment, es va implementar una comparació entre un generador de contingut procedimental i casos clínics interactius, avaluant factors com l’autoeficàcia (mitjançant l’escala “Physiotherapy Self-Efficacy”), la usabilitat (System Usability Scale) i la satisfacció (qüestionaris de percepció).

Resultats: La revisió sistemàtica va mostrar que les metodologies d’aprenentatge actiu tendeixen a millorar el rendiment acadèmic amb una diferència mitjana de +3,95 punts respecte de la docència tradicional (IC 95 %: −0,59 a 8,48; p = 0,09) i afavoreixen competències com la resolució de problemes i la participació activa, tot i la gran heterogeneïtat entre estudi. En l’estudi de simulació, la puntuació d’autoeficàcia de l’estudiantat va incrementar significativament: va passar d’una mitjana de 3,13 abans de la intervenció a 3,56 després (p=0,0017). A més, el 90% de l’estudiantat va manifestar que la simulació oferia un entorn segur per practicar habilitats comunicatives i abordar aspectes biopsicosocials. Pel que fa a la comparació d’eines tecnològiques, els casos procedimentals van obtenir una puntuació de 65,93 sobre 100 en la System Usability Scale , considerant-se una usabilitat “moderada”, mentre que els casos interactius van assolir 77,5 sobre 100, considerada “bona”. Tanmateix, ambdues eines van rebre valoracions positives pel que fa a la flexibilitat i la capacitat d’augmentar la varietat de casos clínics disponibles.

Conclusió: Les conclusions principals apunten que la integració de metodologies actives, la simulació i l’ús d’eines digitals millora la qualitat formativa i potencia el raonament clínic en Fisioteràpia. L’estudiantat es mostra més capaç de transferir els coneixements teòrics a situacions reals, i reporta una millora de la seva confiança i motivació. No obstant això, es proposa realitzar estudis longitudinals per avaluar la persistència d’aquests beneficis a llarg termini, així com reforçar la formació del professorat en l’ús de la tecnologia educativa. De la mateixa manera, es recomana que els plans d’estudis incorporin de forma sistemàtica la simulació i els casos clínics digitals, amb el suport institucional necessari per garantir un aprenentatge actiu i transversal en la formació dels futurs fisioterapeutes.

Introducción: Esta tesis analiza cómo diversas metodologías de aprendizaje activo pueden optimizar la formación universitaria en Fisioterapia, poniendo el foco en desarrollar el razonamiento clínico y la autoconfianza del alumnado. Dada la creciente complejidad de los entornos sanitarios y la demanda de fisioterapeutas capaces de adaptarse a equipos multidisciplinares, se ha vuelto imprescindible implementar estrategias educativas innovadoras. La investigación se ha dividido en tres grandes bloques: la eficacia de las metodologías activas en la enseñanza, el impacto de la simulación para el abordaje biopsicosocial del dolor crónico y la comparación entre herramientas digitales (un generador de contenido procedimental y casos clínicos interactivos) con el fin de mejorar la autoeficacia y la satisfacción de los estudiantes. Métodos: La metodología utilizada ha seguido los siguientes pasos: se llevó a cabo una revisión sistemática de la literatura que incluyó 14 estudios orientados a metodologías activas (aprendizaje basado en problemas, aula invertida y aprendizaje colaborativo, entre otras). Se evaluaron indicadores como rendimiento académico, motivación y habilidades de razonamiento clínico. Posteriormente, para examinar la utilidad de la simulación, se diseñó un estudio cuasi-experimental con metodologia mixta con 66 estudiantes de Fisioterapia, centrado en el manejo del dolor crónico a través de escenarios clínicos simulados. Finalmente, se comparó un generador de contenido procedimental con casos clínicos interactivos, valorando la autoeficacia (mediante la escala “Physiotherapy Self-Efficacy”), la usabilidad (System Usability Scale) y la satisfacción estudiantil (cuestionarios específicos de percepción). Resultados: La revisión sistemática mostró que las metodologías de aprendizaje activo presentan una tendencia a mejorar el rendimiento académico con una diferencia media de +3,95 puntos frente a la docencia tradicional (IC 95 %: −0,59 a 8,48; p = 0,09) y potencian competencias como la resolución de problemas y la participación activa, aunque existe una heterogeneidad considerable entre los estudios. En el estudio de simulación, la autoeficacia pasó de 3,13 antes de la intervención a 3,56 después (p=0,0017), reflejando un aumento significativo. Asimismo, el 90% de los participantes valoró positivamente la simulación como vía para practicar habilidades de comunicación y gestionar factores biopsicosociales en el paciente. En cuanto a la comparación de herramientas tecnológicas, los casos clínicos procedimentales registraron 65,93/100 en la escala de usabilidad, considerada “moderada”, mientras que los casos interactivos alcanzaron 77,5/100, considerada “buena”. En cualquier caso, ambas soluciones fueron apreciadas por su potencial de diversificar el abanico de situaciones clínicas reales.

Conclusión: Las conclusiones destacan que integrar metodologías activas, simulación y herramientas digitales mejora la calidad formativa y potencia el razonamiento clínico en la enseñanza de la Fisioterapia. El alumnado se muestra más preparado para aplicar los conocimientos teóricos en entornos reales y manifiesta mayor seguridad y motivación profesional. Sin embargo, se proponen estudios longitudinales para medir la sostenibilidad de estos beneficios a largo plazo, así como planes de formación docente que garanticen una correcta implementación de la tecnología educativa. En definitiva, se recomienda incorporar de forma sistemática la simulación y el aprendizaje basado en casos interactivos en los planes de estudio, contando con el apoyo institucional que facilite la adopción de un aprendizaje más activo y multidisciplinar.

Introduction: This dissertation explores how various active learning methodologies can optimize physiotherapy education, emphasizing the development of clinical reasoning skills and selfconfidence. In response to increasingly complex healthcare environments and the need for adaptable practitioners in multidisciplinary teams, innovative teaching strategies have become essential. The research focuses on three areas: the effectiveness of active learning approaches, the impact of simulation-based training for the biopsychosocial management of chronic pain, and a comparison of digital tools (a procedural content generator and interactive clinical cases) designed to enhance student self-efficacy and satisfaction.

Methods: The methodology was the following: a systematic review was conducted, including 14 studies on active pedagogical methods (such as problem-based learning, flipped classrooms, and collaborative learning). Key outcomes like academic performance, motivation, and clinical reasoning abilities were assessed. Subsequently, a quasi-experimental study involving 66 physiotherapy students examined the use of simulation in chronic pain scenarios, focusing on how well it could foster communication skills and address psychosocial factors. Finally, a comparison was made between a procedural content generator and interactive clinical cases, evaluating self-efficacy (using the “Physiotherapy Self-Efficacy” scale), usability (System Usability Scale), and student satisfaction (through perception questionnaires).

Results: The systematic review indicated that active‑learning approaches show a trend toward improved academic performance, with a pooled mean difference of +3.95 points compared with traditional teaching (95 % CI: −0.59 to 8.48; p = 0.09), and they foster skills such as problem‑solving and active participation, albeit with substantial between‑study heterogeneity. In the simulation study, participants’ self-efficacy increased from 3.13 pre-intervention to 3.56 post-intervention (p=0.0017), demonstrating a notable positive impact. Additionally, 90% of the students reported that simulation offered a valuable platform to practice communication skills and tackle biopsychosocial aspects of patient care. Regarding the digital tools comparison, Procedural cases scored 65.93 out of 100 in the System Usability Scale—classified as “moderate”—whereas interactive clinical cases reached 77.5 out of 100, deemed “good.” Both technologies, however, were praised for their capacity to diversify the range of realistic clinical contexts and enhance practical learning.

Conclusion: Overall, the findings suggest that integrating active learning, simulation-based scenarios, and digital tools can significantly enhance the educational quality and clinical reasoning capabilities in physiotherapy training. Students become better equipped to translate theoretical knowledge into real-world practice and report increased confidence and motivation. Nonetheless, further longitudinal research is recommended to evaluate the long-term sustainability of these benefits, alongside dedicated faculty training in educational technology. The study concludes that systematic incorporation of simulation and interactive case-based learning into physiotherapy curricula, supported by strong institutional backing, can foster more engaging and interdisciplinary education. This approach not only improves students’ academic performance but also prepares them to meet the evolving demands of modern healthcare environments with greater skill and adaptability.