La huella estilística del traductor: marcas autorales de Carmen Martín Gaite en la traducción al español de

Abstract

Partint d’estudis previs que conclouen que els traductors, igual que els autors, posseeixen un mode propi d'expressió propi, en aquest estudi es realitza un examen global de la seva empremta estilística. Es comença plantejant la hipòtesi que l'estil idiosincràtic de cada traductor es manifesta en l'organització discursiva i en els nivells sintàctic i lèxic-semàntic dels seus textos meta. Per tal de verificar aquesta hipòtesi s'ha analitzat un corpus paral•lel bilingüe conformat per To the Lighthouse (1927) de Virgínia Woolf i Al faro (1982), la seva traducció a l'espanyol de Carmen Martín Gaite, i un corpus monolingüe que inclou tres novel•les de l'autora-traductora. L'ús d'un corpus d'escrits de l'autoria del traductor com a eina analítica per a identificar els seus trets estilístics idiosincràtics i valorar la seva transferència al text meta constitueix una aproximació metodològica innovadora. El segon objectiu d'aquesta recerca és valorar la seva eficàcia i utilitat. Aquest estudi s'ha dut a terme de mode semiautomàtic, combinant l’anàlisi manual i l'ús de Wordsmith Tools i s'ha desenvolupat en tres fases: anàlisi del corpus ficcional de Martín Gaite per a identificar els seus trets autorals més rellevants; examen de Al faro per a valorar la transferència d'aquestes marques al text de destí, i examen contrastiu de les novel•les original i meta per a confirmar que els trets transvasats no es corresponen amb elements propis de la novela original. Durant l'anàlisi, s'ha valorat també la influència exercida pel macro-context de producció i recepció de Al faro. Aquesta tesis conclou que l'estil d'escriptura de Martín Gaite és palès en tots els nivells analitzats. L'ús d'un corpus ficcional com a base per a la construcció del perfil estilístic de la traductora ha resultat, per la seva banda, una eina eficaç que avança en la resolució d'alguns dels problemes metodològics associats a l'estudi de l'empremta estilística del traductor.

Partiendo de la premisa de que los traductores, al igual que los autores, poseen un modo propio de expresión, en este estudio se realiza un examen global de su imprenta estilística. Se plantea la hipótesis de que el estilo idiosincrásico de cada traductor se manifiesta en la organización discursiva y en los niveles sintáctico y léxico-semántico de sus textos meta. Para verificar esta hipótesis se analiza un corpus paralelo bilingüe conformado por To the Lighthouse (1927) de Virginia Woolf y Al faro (1982), su traducción al español de Carmen Martín Gaite, y un corpus monolingüe compuesto de por tres novelas de la autora-traductora. El empleo de un corpus de escritos de la autoría del traductor como herramienta analítica para identificar sus rasgos estilísticos idiosincrásicos y valorar su transferencia al texto meta constituye una aproximación metodológica novedosa. El segundo objetivo de esta investigación es valorar su eficacia y utilidad. El análisis se ha llevado a cabo de modo semiautomático, combinando el examen manual y el empleo de Wordsmith Tools y se ha desarrollado en tres fases: análisis del corpus ficcional de Martín Gaite para identificar sus rasgos autorales más relevantes; examen de Al faro para valorar la transferencia de dichos rasgos al texto, y examen contrastivo de las novelas original y meta para confirmar que los rasgos trasvasados no se corresponden con elementos presentes en el original. Durante el análisis, se ha valorado también la influencia ejercida por el macro-contexto de producción y recepción de Al faro. Se concluye que el estilo de escritura de Martín Gaite es patente en todos los niveles analizados. El empleo de un corpus ficcional como base para la construcción del perfil estilístico de la traductora ha resultado eficaz y avanza en la resolución de algunos de los problemas metodológicos asociados al estudio de la impronta estilística del traductor.

This study explores the manner and the degree to which the translators’ stylistic imprint manifests itself in their translational output. It is hypothesised that the translators’ idiosyncratic writing style is realised in the discourse organisation and at the syntactic and lexical-semantic levels of their target texts. In order to verify this hypothesis, two corpus have been interrogated: a parallel bilingual corpus consisting of Virginia Woolf's To the Lighthouse (1927) and Al faro (1982), its Spanish translation by Carmen Martín Gaite, and a monolingual corpus composed of three novels also by the author-translator. The use of a body of writings by translators as an analytical tool to uncover their most prominent stylistic features and to assess their transfer into the target text constitutes a novel methodological approach. The second aim of this research is to gauge its effectiveness and usefulness. The analysis was carried out semi-automatically, combining manual examination and the use of Wordsmith Tools. It was staged in three steps: analysis of Martín Gaite’s body of writings to isolate the stylistic features of her manner of expression; examination of Al faro to assess their transfer into the target text, and contrastive analysis of the source and target texts to ensure that the transferred features were not a reflection of the original novel or of Woolf’s writing style. During the analysis, the influence exerted by the macro-context of production and reception of Al faro was also taken into account. This investigation concludes that Martín Gaite's writing style is present at all levels analysed. The use of a fictional corpus as a basis for the construction of the translator's stylistic profile proved to be an effective analytical tool that advances in the resolution of some of the methodological problems associated with the study of the translator's stylistic imprint.