Lenguaje y estatus sociocultural: un estudio empírico sobre el lenguaje infantil en los barrios de Lleida.

Abstract

La motivació remota d'aquesta tesi arrenca de 1982, any que vaig obtenir una plaça com professora d'E.G.B. en el Col·legi Públic de Santa María de Gardeny, situat en els Blocs Juan Carlos en el barri de La Mariola. En aquells moments, la població escolar era de 1.200 nois dels quals, aproximadament, el 30% era d'ètnia gitana. L'escola per les peculiars característiques del barri i de la població que acollia, va ser classificada d'Acció Especial.<br/>Els anys que van seguir a la meva incorporació van ser un continu aprenentatge humà i professional. Possiblement, a part dels problemes socials amb els que diàriament convivia, la dificultat més important dels alumnes era la lingüística potser pel fet que el nostre sistema d'escolarització es fonamenta essencialment en l'aprenentatge lector-escriptor.<br/>Per altra banda, en les meves explicacions quotidianes notava que els nens no solament tenien problemes de coneixement o ús de la llengua -s'entén l'estàndard- sinó que presentaven resistència a l'aprenentatge de conceptes nous, amb la qual cosa la tasca d'ensenyament/aprenentatge era molta més dura i menys fructífera. Aquest podia considerar-se el segon gran poblema que afectava a aquest nucli de població i que el seu efecte produïa un notable augment del cridat "fracàs escolar".<br/>Enfront de les opinions majoritàries de psicòlegs i pedagogs que argumentaven que dit fracàs era imputable a una cosa de "intel·ligència", la meva percepció personal de la situació diferia notablement ja que, quan em dirigiria als nois i m'interessava per algunes de les seves preferències, sempre relacionades amb les pròpies vivències, desenvolupaven habilitats i estratègies inesperades.

La motivación remota de esta tesis arranca de 1982, año en que obtuve una plaza como profesora de E.G.B. en el Colegio Público de Santa María de Gardeny, situado en los Bloques Juan Carlos en el barrio de La Mariola. En aquellos momentos, la población escolar era de 1.200 chicos de los cuales, aproximadamente, el 30% era de etnia gitana. La escuela por las peculiares características del barrio y de la población que acogía, fue clasificada de Acción Especial.<br/>Los años que siguieron a mi incorporación fueron un continuo aprendizaje humano y profesional. Posiblemente, aparte de los problemas sociales con los que a diario convivía, la dificultad más importante de los alumnos era la lingüística quizá debido a que nuestro sistema de escolarización se fundamenta esencialmente en el aprendizaje lecto-escritor.<br/>Por otra parte, en mis explicaciones cotidianas notaba que los niños no solamente tenían problemas de conocimiento o uso de la lengua -se entiende la estándar- sino que presentaban resistencia al aprendizaje de conceptos nuevos, con lo cual la tarea de enseñanza/aprendizaje era mucha más dura y menos fructífera. Este podía considerarse el segundo gran poblema que afectaba a dicho núcleo de población y cuyo efecto producía un notable aumento del llamado "fracaso escolar".<br/>Frente a las opiniones mayoritarias de psicólogos y pedagogos que argumentaban que dicho fracaso era imputable a una cuestión de "inteligencia", mi percepción personal de la situación difería notablemente ya que, cuando me dirigía a los chicos y me interesaba por algunas de sus preferencias, siempre relacionadas con las propias vivencias, desarrollaban habilidades y estrategias inesperadas.