Demografia i dinàmica de poblacions de Bromus diandrus Roth en cereals d'hivern

Abstract

Els secans semiàrids ocupen un elevat percentatge de les terres de conreu de moltes regions de la Península Ibèrica, aproximadament uns 8 milions d'hectàrees, constituint la base fonamental de l'activitat agrària d'àmplies zones. Aquestes àrees estan generalment caracteritzades per unes condicions edafo-climàtiques força "dures" que limiten notablement les alternatives de conreu, i que afavoreixen en la majoria dels casos el monocultiu de cereals.<br/>Si bé en moltes d'aquestes zones la rendibilitat de l'activitat agrícola pròpiament dita es complementa sovint amb una activitat ramadera, des de fa uns anys, mantenir la rendibilitat d'aquesta activitat agrícola en base al monocultiu de cereal d'hivern, és cada cop més difícil.<br/>Davant aquesta situació, els agricultors es veuen abocats molts cops a abandonar el conreu d'aquells terrenys menys productius o innacessibles, i en tot cas, recórrer a una estràtegia per tal de mantenir la rendibilitat d'aquells terrenys en els quals la productivitat pot assolir un cert nivell. Això es pot realitzar de diferents maneres, ja sigui fent una reducció dels costos de producció (disminuint el nombre de labors del sòl, reduint l'ús d'agroquímics), o bé també de vegades, fent una alternança de l'habitual conreu del cereal amb altres conreus "ocasionals" (colza, veces, girasol), en funció de garanties de preu que l'administració, cooperatives o altres entitats estableixin. D'aquestes dues possibilitats esmentades, sembla que la primera és la que s'ha adoptat més ampliament, per raons pràctiques.<br/>Les feines de preparació del terreny i els agroquímics, constituexen uns dels costos de producció més importants en el conreu de cereals (ARNAL 1990), i han estat els aspectes que més s'han transformat en aq esta línia d'abaratiment de costos.<br/>Aquestes pràctiques, en contrapartida però, tenen associats alguns aspectes negatius, d'entre els quals es podria destacar la tendència a incrementar la presència de males herbes (FROUD-WILLIAMS et al.,1981; NAVARRETE, 1992). Aquests autors mostren en els seus treballs, com diverses espècies de plantes arvenses en general, i algunes concretes en particular, tenen tendència a establir-se amb més facilitat en els camps, quan la intensitat de treball del sòl disminueix.<br/>Una de les espècies que s'instal.la amb certa facilitat en els camps de cereals de secà en aquestes condicions, i que és a més difícil de controlar, és Bromus diandrus Roth, conegut popularment amb el nóm de "blat del diable", "estripasacs" o també "escaldaboques".<br/>Des que GARCIA-BAUDIN (1983, 1986), van fer esment per primer cop de l'aparició d'aquesta espècie com a mala herba dels cereals d'hivern a diverses zones de Castella, altres autors han anat assenyalant la seva presència arreu de la Península. Així, OCHOA i AIBAR (1987), l'assenyalen a diverses zones de l'Aragó; ESPARZA i TIEBAS (1987), a Navarra i RIBA et al. (1988), l'assenyalen a Catalunya.<br/>Si bé el motiu primer de l'aparició d'aquesta espècie en un camp com a mala herba pot estar lligada als factors de conreu abans esmentats, la posterior perpetuació de les infestacions, ho pot estar al dèbil control que els herbicides antigramínies habitualment utilitzats en el conreu de cereal, tenen sobre aquesta espècie.<br/>Com el problema de Bromus diandrus com a mala herba és relativament recent, hi ha escassos coneixements tant pel que fa als aspectes del comportament agroecològic, tals com la dinàmica de poblacions, capacitat de competència amb el conreu, la susceptibilitat a diferents agroquímics, o bé el paper que determinades rotacions de conreu poden tenir sobre el seu control.

Los secanos semiáridos ocupan uno elevado porcentaje de las tierras de cultivo de muchas regiones de la Península Ibérica, aproximadamente unos 8 millones de hectáreas, constituyendo la base fundamental de la actividad agraria de amplias zonas. Estas áreas están generalmente caracterizadas por unas condiciones edafo-climáticas muy "duras" que limitan notablemente las alternativas de cultivo, y que favorecen en la mayoría de los casos el monocultivo de cereales. <br/>Si bien en muchas de estas zonas la rentabilidad de la actividad agrícola propiamente dicha se complementa a menudo con una actividad ganadera, desde hace unos años, mantener la rentabilidad de esta actividad agrícola en base al monocultivo de cereal de invierno, es cada golpe más difícil. <br/>Ante esta situación, los agricultores se ven abocados muchos golpes a abandonar el cultivo de aquellos terrenos menos productivos o inaccesible, y en todo caso, recurrir a una estrategia por tal de mantener la rentabilidad de aquellos terrenos en los cuales la productividad puede lograr uno cierto nivel. Esto se puede realizar de diferentes maneras, ya sea haciendo una reducción de los costes de producción (disminuyendo el número de labores del suelo, reduciendo el uso de agroquímicos), o bien también de veces, haciendo una alternancia del habitual cultivo del cereal con otros cultivos "ocasionales" (colza, veces, girasol), en función de garantías de precio que la administración, cooperativas o otros entidades establezcan. De estas dos posibilidades mencionadas, parece que la primera es la que se ha adoptado más ampliamente, por razones prácticas. <br/>Los trabajos de preparación del terreno y los agroquímicos, constituyen unos de los costes de producción más importantes en el cultivo de cereales (ARNAL 1990), y han estado los aspectos que más se han transformado en esta línea de abaratamiento de costes. <br/>Estas prácticas, en contrapartida pero, tienen asociados algunos aspectos negativos, de entre los cuales se podría destacar la tendencia a incrementar la presencia de malezas (FROUD-WILLIAMS te al.,1981; NAVARRETE, 1992). Estos autores muestran en sus trabajos, como varias especies de plantas arvenses por lo general, y algunas concretas en particular, tienen tendencia a establecerse con más facilidad en los campos, cuándo la intensidad de trabajo del suelo disminuye. <br/>Una de las especies que se instala con cierta facilidad en los campos de cereales de secano en estas condiciones, y que es además difícil de controlar, es Bromus diandrus Roth, conocido popularmente con el nombre de "trigo del diablo", "estripasacs" o también "escaldaboques".<br/>Desde que GARCIA-BAUDIN (1983, 1986), hicieron mención por primero golpe de la aparición de esta especie como maleza de los cereales de invierno a varias zonas de Castilla, otros autores han ido señalando su presencia arreo de la Península. Así, OCHOA y AIBAR (1987), el señalan a varias zonas del Aragón; ESPARZA y TIEBAS (1987), a Navarra y ORILLA te al. (1988), el señalan a Catalunya. <br/>Si bien el motivo primero de la aparición de esta especie en un campo como maleza puede estar atada a los factores de cultivo antes mencionados, la posterior perpetuación de las infestaciones, lo puede estar al debil control que los herbicidas antigramínias habitualmente utilizados en el cultivo de cereal, tienen sobre esta especie.<br/>Como el problema de Bromus diandrus como maleza es relativamente reciente, hay escasos conocimientos tanto con respecto a los aspectos del comportamiento agroecológico, tales como la dinámica de poblaciones, capacitado de competencia con el cultivo, la susceptibilidad a diferentes agroquímicos, o bien el papel que determinadas rotaciones de cultivo pueden tener sobre su control.